Dependència

L'òpera de Palermo

Relax

19 de maig (del dietari)   

         He comés una imprudència greu. He provat un producte tòxic que provoca dependència i, clar, m'he intoxicat. Ara no puc deixar-ho. O no puc agafar-ho, no sé com explicar-ho. El cas és que no puc tornar a la normalitat. Fa sols unes setmanes jo era una persona normal. De matí obria l'ordinador, llegia la premsa digital, comprovava si tenia algun e.mail important, que meresquera ser llegit, i si ho era i també mereixia que el responguera,  ho feia. Després entrava al facebook i pegava una miradeta, no llarga, també és cert, i posava alguns "m'agrada", o no els posava, depenent del que hi havia i del meu estat d'humor. Fins i tot tinc un bloc o dos --per favor, que algú m'aclarisca si s'escriu bloc o blog… o és igual, ja no cal-- al que, de tant en tant, posava un escrit i alguna foto. Un d'ells es diu Trepig i l'altre es diu la Jota de l'Albardanera. Aquest el vaig fer per al Grup de Danses de Pedreguer, esperant que algun dels seus membres posara coses, però al final ningú no s'ha animat. També passejava per alguns blocs d'amics, com el Nausica de Carles Mulet i alguns d'altres. Bé, fins i tot feia alguna compra per internet, no moltes és cert, però en feia alguna, sobre tot llibres digitals (e.books) que llisc mitjançant un lector Kindel, perquè tinc un problema de "catarates" que em dificulta llegir sobre format paper,  i amb el Kindel puc fer la lletra més grossa i negra, cosa que em permet llegir amb certa comoditat.

         Tota la meua desgràcia va començar un dia que vaig decidir anar de vacances. Un creuer per la Mediterrània, a bord d'un gran vaixell, amb totes les comoditats i luxes que jo no podia ni imaginar-me que existien, però amb un inconvenient: no pots parlar pel mòbil ni entrar amb l'ordinador a internet perquè un parell de cridades o dues estonetes d'internet et pot costar més que el viatge. No és el viatge el que és car, sinó comprar roba, souvenirs, fotos --a excepció de les que et fas tu--  fer-te gin tònics i, més que res,  telefonar o entrar a internet.

         Advertit com estava, vaig deixar a casa l'ordinador i he estat una setmana sense ell. Ara he tornat però m'he intoxicat de desgana d'ordinador i, per molt que m'esforce, no puc ni obrir-lo. He hagut de demanar ajuda a una amiga psicòloga. M'ha dit que aquesta dependència a no necessitar l'ordinador sol ser greu, i de vegades irreversible, en persones majors que han llegit llibres de paper, han escrit amb bolígraf --o pitjor encara si alguna època han usat ploma, com és el meu cas-- i han llegit diaris d'aquells d'abans que després empraves per a embolicar l'entrepà o netejar els cristalls de les finestres. La meua amiga psicòloga m'ha aconsellat que, atès que durant el viatge no vaig deixar d'escriure un dietari --amb bolígraf i paper, clar-- que agafe un fragment, el retalle i l'apegue al bloc Trepig. I a continuació que pose un enllaç al facebook. M'ha dit que, una vegada fet això, que intente corregir-lo al mateix bloc. Si ho aconseguisc i tinc paciència i constància, pot ser que em desintoxique i torne a ser una persona normal sense dependència de no dependència. No ho sé, no ho sé… és molt dura aquesta dependència. Ai senyor!

EL CENTRE DE SALUT DE PEDREGUER

18 d'abril

         Anit vaig assistir a una assemblea informativa de la Plataforma de Defensa de la Sanitat Pública de La Marina Alta. Es va tractar, entre altres, el tema del Centre de Salut de Pedreguer. Segons la Plataforma, la construcció del nou centre --per al qual, l'Ajuntament va cedir el solar l'any 2008, si no em falla la memòria, fa set anys!-- és responsabilitat del Consell, perquè mai Marina Salut ha signat cap compromís per a construir-lo ni la Conselleria de Sanitat li ha exigit la construcció. L'actual Centre de Salut de Pedreguer és una construcció de principis dels vuitanta del segle passat, construït pel Consell Preautonómic en un solar municipal, antic quarter de la guàrdia civil, quan a Pedreguer hi havia dos metges i un ATS per atendre la salut pública. Actualment hi ha 5 metges, 5 infermeres, dos administratius… (no sé si ho he comptat bé) i podríem tenir més personal qualificat i més serveis --com tenen altres pobles de la comarca-- si hi haguera espai suficient. Quan es va construir l'actual edifici, encara no existia l'hospital de la Pedrera ni hi havia centres de salut a la comarca, sinó uns ambulatoris a algun poble més gran o el que deien "casa del metge" Però d'això fa aproximadament  trenta anys. Hui el Centre de Salut de Pedreguer és obsolet, antiquat i no passaria la inspecció preceptiva per a una apertura d'establiment de servei sanitari. Per exemple no hi ha ascensor per tal que els malalts --que poden ser vells o descapacitats temporals o permanents-- puguen pujar al primer pis. Es pot qualificar amb una sola paraula ben senzilla: és tercermundista.

         Perquè no han construït el nou Centre de Salut de Pedreguer?

         Una altra pregunta: quan es farà?

         I una altra: els partits polítics que es presentaran a les pròximes eleccions autonòmiques adquiriran el compromís de construir-lo?

         I una pregunta final i la millor de totes: Els veïns de Pedreguer, la ciutadania, els usuaris del servei públic de la sanitat, els electors, en fi els pedreguers… què estem disposats a fer perquè es construïsca ja el nou Centre de Salut de Pedreguer?

         Començaré per respondre individualment a la darrera pregunta, a què estic jo disposat a fer? Estic disposat a fer TOT el que calga fer. Repetisc,  per si algú no ho ha llegit bé: TOT! Algú s'apunta?

Sant Vicent Ferrer (al Captivador-La Nucia)

Ahir vaig anar, acompanyant el Grup de Danses de Pedreguer, a l'ermita de Sant Vicent, a la partida del Captivador al terme de La Nucia, on el Grup de Danses de Pedreguer va participar, un any més, en la festa en honor del Sant que celebren els habitants dels pobles del voltant. L'actuació en aquesta festa s'ha convertit per al grup de Pedreguer, en un clàssic. Allí han actuat durant molts anys, en dies que feia un sol que badava les pedres, dies nuvolats o plovent aigua misericòrdia, però, això si, sempre amb la presència de la imatge de Sant Vicent Ferrer, el més gran predicador apocalíptic de tots els temps, i el sant més miraculós de la història.

Sant Vicent va fer, segons diu la llegenda, infinitat de miracles força extraordinaris i fascinadors. Jo, tot i que no entenc de miracles, em quede amb el més transcendent de tots i, a la vegada, el més inversemblant --com a miracle-- Jo li diria el miracle trinitari perquè són, crec jo, tres miracles en un sol: L'elecció de Ferran d'Antequera com a rei dels regnes de la Corona d'Aragó, l'elecció d'Alfons de Borja com a Papa --Calixt III-- i la seua pròpia canonització com a Sant pel primer Papa Borja. Aquest miracle no està registrat com a tal, potser per prosaic.
Hi ha una llegenda (perdoneu-me hui va de llegendes) segons la qual en una conversa entre el predicador  Vicent Ferrer i Alfons de Borja, Vicent li va dir a Alfons: "Jo et faré Papa a tu i tu em faràs Sant a mi" Una profecia que es va complir, o un tracte que va arribar a bona fi, ves a saber. En una ocasió, vaig escoltar una lliçó d'un professor d'història de la UNED, el nom del qual lamente no recordar. Segons el professor, en morir el rei de Castella, i sent menor el seu fill, el germà del Rei, Ferran d'Antequera, pretenia ser regent i tindre cura de l'educació i criança del seu nebod. La vídua, però, temia que si ho consentia, el seu fill no arribaria a viure prou per a regnar i va fer un tracte amb Ferran: La vídua vendria totes les seus joies i propietats personals i li ho donaria a Ferran perquè aquest ho invertira per a aconseguir la Corona d'Aragó, atès que era nebod del rei que havia mort sense successió directa legítima. Fins ací, més o menys, ho he dit de memòria, el resum de la lliçó (això no és llegenda). En aquella època tot es podia aconseguir amb diners. I ara?
Potser, direu amb raó, que s'ha perdut un eslavó de la cadena, però jo crec que és un miracle prodigiós fer tantes coses amb els diners d'unes joies i declararia a Sant Vicent Ferrer com a patró de tots els col·lectius que tinguen res a veure amb l'administració de diners o amb els afers transaccionals, tant si son polítics o públics, com privats.

Sembla que Vicent Ferrer va ser una persona humil que, com Tirant lo Blanc, deia allò de "per a tu els beneficis, per a mi la glòria"  i que va renunciar a ser cardenal. També és cert que va predicar en valencià per tot Europa, fet que li afalaga el mateix Josep Guia. Llàstima que amb Ferran d'Antequera, la classe dominant valenciana, segons deia el professor Alfons Cucó, es va passar al castellà i el poble va quedar orfe com a únic defensor del nostre idioma.

Amén

29 de març.(del dietari)

Hui ha sigut un dia de primavera en tots els sentits: ha lluït el sol, ha fet una temperatura agradable, hi ha flors --els cirers emblanquinats retallats sobre un blau esmolat del cel estaven preciosos-- i oronetes volant…  i hem celebrat l'excursió poètica de la Foradà. Es tracta d'una activitat lúdica que és com un còctel en el que es mesclen esport --no competitiu-- contacte directe amb la natura, cultura i gastronomia. Després de dinar unes bones tertúlies. Es pot demanar res més? Recitals de poesia -- a l'ombria d'un cingle, a la carena de la serra, sota l'arc de la Foradà, dins d'una cova allumenada amb bugies a la que ens han rebut amb l'obsequi d'uns dàtils ben dolços per a reposar forces-- cants, música de corda, esmorzar amb cava i dinar amb plats típics dels pobles de l'interior de la Marina.
Hem gaudit d'artistes consagrats cantant o recitant fins a artistes infantils que garantixen un futur musical i poètic ben esperançador. Cent trenta-cinc participants segons l'organització --quinze segons la policia, va afegir algú perquè no faltara un toc d'humor-- de diferents pobles de la Marina Alta, la Safor, la Ribera, de la mateixa ciutat de València, d'Alcoi, demostren la repercussió que té aquest esdeveniment que hem celebrat per tercer any consecutiu.

Set quilòmetres aproximadament de marxa de muntanya, amb més de 400 metres d'altura acumulada, deixen a una persona de la meua edat -- a mi, no sé què els passarà als altres-- físicament cansat, però mentalment reconfortat i optimista, com molt més jove que ahir, amb més ganes de viure, satisfet de veure que al món, que al meu món, encara hi ha vida i porta camí d' haver-ne per molts i molts anys. Amén.

No vull pensar si l'any vinent podré anar-hi o no, vull pensar que l'any vinent el Casal Jaume I tornarà, un any més, a convocar i organitzar aquest esdeveniment i tindrà igual o més èxit. Amén.

PRIMAVERA

23 de març.

         Ho he mirat al calendari diferents vegades. Fa un parell de dies que estem a la primavera. M'ho confirma, també, unes quantes oronetes que he vist  revolar nervioses al voltant dels nius on van nàixer l'any passat. Elles no necessiten calendari, el porten dins de la seua genètica, saben quan han de venir i quan han de tornar. És sàvia la natura. L'únic motiu de preocupació és que cada anys en venen menys d'oronetes. Antigament no podia contar-les, centenars d'elles volaven voltant els antics nius construïts sota les eixides de les teulades, per totes les eixides de tots els carrers. Ara sols queden, per ací on visc jo, dos o tres nius a la casa d'enfront de la meua. Vicent, l'inquilí de la casa és respectuós amb els animals i no tomba els nius. Recorde que quan era xiquet, a la casa on visc ara, que encara no estava acabada, tenia les finestres tapiades, però quedava uns petits orificis, aproximadament d'un pam quadrat, deixats perquè correguera  l'aire per dins la cambra. Per aquest orificis entraven les oronetes i feien els nius en la cambra, on vivim ara la Lluïsa i jo. Quan mon pare va acabar de construir la casa, va tombar les tàpies i va posar finestres de fusta amb vidres, cosa necessària per a viure les persones, però les oronetes no van poder entrar. Potser eren les avantpassades de les que ara niuen a la façana de Vicent, sota la cornisa. Abans també construïen els nius en galeries i riuraus, però els humans vam procurar expulsar-les de casa nostra per motius d'higiene, atès que tiraven els excrements a terra. Semblava una convivència impossible la dels humans i les oronetes. Ara, cada any en venen menys, son ja molt poquetes les que passen l'estiu amb nosaltres, cosa que fa que cada any hi haja més mosquits i mosques. Caldria investigar i assajar la construcció de nius de manera artificial o crear les condicions adients perquè elles pogueren construir-los, prop d'on habitem les persones però sense que els seus excrements ens perjudiquen, perquè les oronetes ens fan falta.

         Deia que les oronetes m'han confirmat que no existeix error i que, efectivament, estem en primavera. Sols falta que ho confirme, també, l'oratge. Dies nuvolats amb pluges intermitents i fred, és la resistència de l'hivern a abandonar-nos, a perdre el seu domini cruel i dèspota. Tranquil, home!, d'ací uns mesos tornaràs a tindre la teua oportunitat. Deixan's gaudir del bon temps, de poder caminar pel camp sense risc de gelar-nos de fred, de prendre el sol, mig nuets i nuetes, banyar-nos a la mar salada o a les piscines amb clor,suportant la seua olor tan higiènica com, potser, malsana. Descansa una temporadeta i permet que nosaltres descansem també, que puguem deixar d'anar arrupits i carregats  de roba. De tota manera el rellotge no para --el de les oronetes que és el més infal·lible-- i tard o prompte el calor et vencerà… temporalment, clar.

SOBRE LES VELETES

19 de març (del dietari)

         Hui m'han qualificat de ser veleta. No ha estat cap mena d'insult, sinó una dita exempta d'ira, sense malícia ni rancúnia. Però això m'ha fet pensar. Opine que paga la pena reflexionar al respecte --no sols per mi, benvolgudes amistats, sinó per a tots-- perquè el tema és força interessant. Sóc veleta? Sou vosaltres veletes?. Crec que primer que res cal convenir què és ser veleta, decidir la seua definició, acordar què entenem per veleta.

         Si ser veleta és ser còmode, deixar-se portar sense defensar les idees ni criteri propis, sense lluitar, jo gosaria dir, sense por d'equivocar-me, que no ho sóc. Una gran part de la meua vida he anat contra corrent i, quan he anat riu avall, ha estat per convicció no per interés personal.

         Hi ha dos classes de persones. Les de pinyó fixe, que no necessiten pensar ni escoltar ningú perquè mai no canviaran, no poden canviar perquè les seues idees són molt clares i estan en possessió de la veritat. Per una altra banda estan les persones intel·ligents que escolten i poden canviar d'opinió si arriba algú i els convencen que estaven en un error, o si descobreixen l'error per ells mateixos. Observeu que fins i tot la santa església catòlica apostòlica i romana, tan infal·lible, dogmàtica, monolítica i granítica, ha acceptat ja, després de segles, això si --i potser encara amb alguna ombra d'indecisió-- que el planeta Terra gira al voltant del Sol i no al contrari. 

         Si conseqüentment amb aquest argument, la segona classe de persones, en canviar d'opinió, s'han convertit en veletes, aquestes veletes poden anar con tra corrent. Per una altra banda, es pot ser veleta i força coherent. Jo crec que sóc les dos coses. I vosaltres benvolgudes amistats que esteu escoltant-me --si és que m'escolta algú-- també ho podeu ser. La meua opinió i actitud sempre és conseqüència de la meua consciència i el meu enteniment en un moment donat. Ahir, hui i demà. Però com la consciència pot dependre de l'enteniment, i aquest --que és producte del coneixement i de l'experiència que ens atorga la vida-- canvia en les persones intel·ligents, l'opinió i l'actitud poden canviar sense deixar, per això, de ser coherents.

         El problema de la intel·ligència són els sentiments. També cal comptar amb això. La intel·ligència i els sentiments solen estar en una lluita cruel i permanent. Però jo ara plantejaré una altra qüestió. Les persones que sempre tenen d'acord, en pau i plàcida convivència els sentiments i la intel·ligència, no seran, sense saber-ho, persones de pinyó fixe? I encara pitjor, hi ha persones que tenen intel·ligència i no tenen sentiments. Els grans malfactors de la humanitat, durant tota la història, han estat persones intel·ligents i sense sentiments. Tot i que potser el que destaca en aquest tipus de persones no és la intel·ligència sinó l'habilitat per a semblar intel·ligents.

         Tornem, però, al principi. Sóc un veleta? Potser un poquet, si. I vosaltres?

BAJOQUERES

(Del meu dietari) 

16 de març

         Hui he sembrat bajoques. He aprofitat que ja estem a la segona quinzena de març i que fa lluna vella. Només sóc un petit llaurador amateur, però els meus avantpassats per part de mare van ser llauradors professionals especialitzats en hortalisses, concretament bajoques, i jo em limite a seguir els seus ensenyaments. Això de transmetre el saber pràctic de generació a generació es diu cultura popular, i en aquest cas li podem afegir el segon cognom: rural. Sóc conscient que encara pot fer fred i que això perjudicarà que broten les llavors fins i tot poden arribar a perdre's, però si voleu bajoques primerenques --són les que el meu avi Colau i els seus fills venien més cares al "prado"-- cal arriscar un poc. Sempre esteu a temps de ressembrar.

         Diuen que si se sembren en lluna nova els brots creixen massa i tota la força va a les rames i no queda energia per a fer fruïts que és el que interessa. Per això convé sembrar-les en lluna vella. No es cap superstició. De tota manera, si per causes insuperables les sembrem en lluna nova, podrem solucionar els inconvenients, explicats anteriorment, tallant els ulls i evitant el creixement excessiu.

         Per a sembrar-les he fet dos cavallons paral·lels orientats llevant-ponent. Per a fer els cavallons rectes, com tot el món sap, convé posar un cordell ben tens nugat a dos estaques clavades sobre la terra. Abans de fer el cavalló he posat fem, en forma de filera i, per damunt, el cavalló. La direcció llevant-ponent permet fer els clots a la part de migdia del cavalló, de manera que rebran el sol de manera més perpendicular i estaran més a reser del fred que pot portar el vent de tramuntana.

         És convenient sembrar les bajoques aprofitant una bona saó i no regar-les després. Si la terra fa crostra degut al reg, pot dificultar l'eixida de les plantes. Jo no ho fet així, perquè actualment no reguem a fila i, si no plou, no pots triar. Per a solucionar-ho, tape les llavors --cinc, o millor sis, per clot-- amb turba i després les arruixe. Massa complicat si es tractara d'un cultiu extens destinat a la comercialització, però el meu és domèstic i no es massa faena. La turba no fa crostra i, si convé, podem tornar-les a regar.

         Quan hagen eixit posaré les gomes de degoteig i després les canyes. Es pot posar un plàstic negre sobre les gomes, cosa que evitarà l'herba, però jo normalment no ho faig. Quan es regava a fila això no es feia.

         Per a evitar que un possible vent fort tombe les canyes amb les bajoqueres, cal clavar les canyes ben fondes. També es pot reforçar amb uns cordells que tensen en direccions contràries per a major resistència al vent.

         Després, a regar-les quan tinguen sed i a collir-les ben tendres. Jo no tire insecticida. Si veig alguna xinxa, l'elimine amb els dits --ja sé que fa una pudor fastigosa, però podeu posar-vos guants de plàstic-- i si hi ha poll, arranque les bajoqueres afectades i les creme abans que es propague. I si no té remei i se sequen totes, mala sort. La professió del llaurador sempre és arriscada i depenent de l'oratge. Què hi farem! Per a menjar bajoques enverinades no cal treballar tant.