URNES

"el ser rotas es el más noble destino de todas las urnas" 

(Jose Antonio Primo de Rivera 29-10-1933 Discurso Fundación de la Falange)

"no votar és una victòria de la democràcia" Señora Camacho (PP Cataluña 2014)

SI SI.... SI

Després de comprovar com criden arriba espanya! Separatistas al paredón! Iremos a la guerra! i no els tanquen a la presó per apologia de la violència o del terrorisme... després de veure com Matas surt de la presó en contra dels informes de la mateixa presó, i veure que Fabra no ingressa, tot i que el govern "encara" no l'ha indultat, mentre  apareixen casos i més casos de corrupció... després de veure que es preté fer un pacte contra la corrupció (això què és? "jo no robaré si tu no robes"?) en compte d'aplicar les lleis amb el màxim rigor i d'endurir-les per a acabar amb els corruptes i els corruptors... després de veure que el president del govern diu (parle de memòria) "no se debe  hacer política desde las ideologias sinó con objetivos más elevados" (com si lluitar o no contra la corrupció o fer reformes laborals i rescatar bancs, mentre es retalla en sanitat i educació públiques no fora fer política des d'una  ideologia determinada) i els ciutadans de l'estat espanyol no ens pixem de riure de tindre un president tant estúpid... després de comprovar que Podemos no vol ser d'esquerres ni de dretes (mira, com Rajoy) i, tal com estan les coses, no vol ser antisistema (què volen? tot igual però governant ells que, sense cap dubte, ho faran millor?) en compte de proclamar obertament que cal acabar amb el sistema capitalista... després de veure que el T.C. que va tardar uns quants anys en decidir si l'estatut era o no constitucional, sols ha necessitat unes hores per a dir que una enquesta no és constitucional per les preguntes que planteja... després de comprovar que una senyora va i diu "no votar és una victòria de la democràcia" i Franco no surt de la tomba aplaudint... després de tot això i molt més que no puc escriure per limitació del paper, jo pense --si m'està permès pensar-- que qualsevol ciutadà de l'estat espanyol, tant si és català, castellà, andalús, etc. si és intel·ligent i honest, hauria de demanar la seua independència d'Espanya. A banda, és clar, del dret a decidir dels catalans (i dels altres també) encara que no existiren les anteriors circumstàncies.
JO VOTARÉ SI SI...  i si em pregunten si em declare antisistema, tornaré a votar  SI.  Au!

PREMIS D'HONOR VILA DE PEDREGUER 2014. ACTES

Reunit el Jurat dels Premis d’Honor Vila de

Pedreguer, després de deliberar extensament sobre

les diferents propostes presentades,

Acordà:

Concedir el XXIII Premi d'Honor al mèrit Cultural a

Bernat Capó Garcia, escriptor i periodista, per ser

un cronista, compromès, irònic i fidel als vells i

actuals costums i societats nostres, mostrant-los,

en els seus escrits, vius com només els veuen els ulls de

la curiositat jove i coratjosa.

Reunit el Jurat dels Premis d’Honor Vila de

Pedreguer, després de deliberar extensament sobre

les diferents propostes presentades,

Acordà:

Concedir el XXIII Premi d’Honor a la defensa de les

llibertats i la solidaritat a l’Associació d’Amics de la

Marina Alta d’Ajuda a les Persones amb Malaltia

Mental (AMADEM), per la seva defensa i

reivindicació dels drets de les persones amb malaltia

mental, millorant, així, la seua qualitat de vida i la

dels seus familiars.

Reunit el Jurat dels Premis d’Honor Vila de

Pedreguer, després de deliberar extensament sobre

les diferents propostes presentades,

Acordà:

Concedir el XXIII Premi d'Honor al mèrit

Arquitectònic a l’arquitecte paisatgista Martí Franch

Batllori, per la seva labor professional... que integra,

amb naturalitat, conceptes i llenguatges actuals amb

les arrels i fortaleses de cada lloc. És l’encert de

trobar l’oportunitat on no es veu i saber que la

solució està en fer... només allò just, precís,

significatiu.

.

PREMIS D'HONOR VILA DE PEDREGUER. PROGRAMACIÓ

XXIII PREMIS D'HONOR VILA DE PEDREGUER

Dijous dia 9 l'alcaldessa de Pedreguer va llegir, en un acte celebrat a l'espai cultural, l'acta del Jurat dels Premis d'Honor Vila de Pedreguer de 2014. Els premis han estat atorgats a AMADEM (Asociació d'amics de la Marina Alta d'ajuda a les persones amb malaltia mental) el corresponent a la solidaritat i defensa de les llibertats, a Martí Franch Batllori el corresponent al mèrit arquitectònic i urbanístic, i a Bernat Capó García, el corresponent al mèrit cultural. A continuació de la lectura de l'acta, els assistents varem poder gaudir d'una actuació de la Romàntica del  Saladar, una banda molt apreciada a Pedreguer que va interpretar les peces del seu darrer disc enregistrat "A parar a Puerto Rico"

Martí Franch

Bernat Capó

Des del 12 al 29 de novembre se celebraran diferents actes: exposició, conferències (a la Casa de Cultura i a l'IES), en homenatge als premiats, que acabarà amb l'entrega de Premis i sopar tertúlia (obert a tots els interessats) el dia 29 de novembre.

ALLÒ DE LA GEPA

                        A les xarxes socials han aparegut moltes persones que s'han decidit a participar en política (no use ací aquest mot amb sentit pejoratiu), animats per unes circumstàncies actuals que han reanimat a desencantats, frustrats (tampoc ho use en sentit pejoratiu) i desil·lusionats. A mi em sembla positiu que això passe.

            He observat que, algunes d'aquestes persones, estan exultants d'entusiasme fins al punt d'estar segurs que l'opció que defensen --que en alguns aspectes em pot agradar-- serà clarament guanyadora a curt termini. Personaloment crec que això pot ser perillós perquè aquesta actitud sembla exempta d'autocrítica i pot arribar al  fanatisme i, posteriorment,  crear més desil·lusió i frustració si, en breu termini no es complira. Estic referint-me a l'actitud de completa seguretat d'estar en el lloc correcte i que aquest lloc  és el segur guanyador, no a l'actitud d'estar entusiasmat i voler participar.

            Però he observat també un fet més perillós i és que la garantia de l'èxit radica en un líder (el company X o el camarada Y o el senyor Z) que ens portarà pel camí de la victòria (no he escrit victòria amb majúscula per a no ser massa dur)

            No és la meua intenció acusar de res ni al company ni al camarada ni al senyor. Solament lamente que hi haja una part important de la societat, crec que una part majoritària, que no haja aprés dels errors, propis o aliens, i continue sense la més mínima capacitat d'autocrítica.

            Segons l'opinió del vell, quasi tan vell com el dimoni, qui escriu aquestes frases, un vell que, com el mateix dimoni, sap més per vell que per dimoni, quan algú diu: "Ara vindrà (X, Y o Z) i ho solucionarà tot"  (us sona allò del culte a la personalitat? ) està en l'antesala de la prepotència i ha caigut en el mateix error que, prèviament, havien caigut aquells als qual critica. Quan es converteix una opció política en religió i el seu cap visible en profeta, s'ha donat la primera passa d'aquest camí que porta irremissiblement al fracàs (i després al desencant, la frustració i la desil·lusió)

REFERÈNDUMS SOBIRANISTES

Stéphane Dion fa un plantejament força ponderat, i ben raonat, sobre la qüestió dels referèndums sobiranistes, des d'una posició unionista. Però respecte a Catalunya comet un error en una part del raonament: la seua defensa de la unió la basa en l'argument moral que el país que vol la secessió ha estat important per la construcció del país unit i que, d'alguna manera, el país total li pertany a la ciutadania del país secessionista. El problema radica en el fet que, per a ser cert, aquest sentiment ha de ser recíproc, és a dir, que en tot el país total (Canadà Regne Unit, Espanya) s'ha de tindre el mateix sentiment. Això no passa a Espanya, i no passa perquè els partits espanyolistes (unionistes) no han volgut mai fomentar aquesta cultura. Tenim un exemple claríssim, i no em referisc a les tantes campanyes contra el cava català, contra asseguradores catalanes, i altres, sinó a l'estatut de Catalunya, modificat unilateralment per un Tribunal Constitucional caducat. Recordem que havia acabat el seu període de validesa, i que sols es va dictar sentència després que els dos grans partits espanyols arribaren a un acord sobre la renovació del tribunal, fet que demostra --crec jo-- la seua dependència política i conseqüentment la il·legitimitat --si més no, moral-- de la seua resolució. Això va ser el gran error de l'espanyolisme. L'argument del senyor Dion, no val per al referèndum de Catalunya.

          En una cosa si que té molta raó: que no val amagar-se darrere d'una constitució
--atenció una constitució que varen modificar els dos grans partits espanyolistes, tancats dins del Congrés, sense referèndum-- i que el govern s'ha d'afanyar a oferir alternatives. I la de l'estatut, tal com va sortir del Parlament Català --no mutilat, com va arribar al Congrés dels Diputats per obra i gràcia de Zapatero i Mas-- probablement serà insuficient.

         Atenció! L'unionista senyor Dion també expressa un raonament basat en sentiment igualment moral: "Si em diuen que no ens podem separar perquè no tenim capacitat de viure sense el país total --un argument massa sentit a Espanya-- em faig separatista"

         I finalment, si un poble vota a favor de la independència, quina força moral té la llei del país total?

Podeu clicar per a llegir l'entrevista al senyor Dion.

http://internacional.elpais.com/internacional/2014/09/12/actualidad/1410538218_418493.html