GABO

         He tornat a llegir, després de molts anys, Gabriel García Marquez. He llegit, per primera vegada i amb retard, “doce cuentos peregrinos” i Gabo ha tornat a fascinar-me i emocionar-me. He descobert una curiosa coincidència amb un altre dels meus escriptors preferits: Josep Pla. No és l'estil, però –també curiós--  tots dos són fàcilment identificables, i tant en un com en l'altre, les cròniques semblen relats de ficció, i els relats de ficció semblen cròniques. En el primer cas per la qualitat literària que imprimeixen a la crònica, i en el segon cas, per la versemblança del relat, contat com si fóra una crònica. Però el que acabe de dir no és el que estava pensant al principi. La coincidència més curiosa és la capacitat d'observació d'ambdós respecte al paisatge i el paisanatge. L'anàlisi que tots dos fan i la conclusió tan encertada i objectiva. Potser perquè els dos han sigut uns grans periodistes i  magnífics viatgers,  a més d'excel·lents narradors. Ara em quede amb Gabo, amb la seua immensa capacitat creativa, amb la genialitat de contar un relat amb una trama voluntàriament inversemblant i, a la vegada i contradictòriament, previsible, perquè la verdadera trama és la paral·lela, la qual atrapa el lector que queda fascinat amb els personatges que l'autor ha creat. Quan tornaré a llegir Pla --crec que ho faré ben aviat-- segurament tornaré a preferir-lo. Què hi farem! Jo sóc així de primari, em quede amb la darrere lectura. De moment, García Márquez.

ECONOMIA GLOBAL

 
La senyora directora gerent del Fons Monetari Internacional, Christine Lagard, ha fet unes declaracions que m'han portat a reflexionar sobre una qüestió que, de tan evident, em passava desapercebuda. Hi ha un fet en el que coincideixen tots els joves del món, sense límit de races, creences religioses o ideologies polítiques: es tracta de la il·lusió i l'esperança que tenen tots d'arribar a vells, de viure molts anys. Potser una minoria, com per exemple soldats i  mercenaris, sols pensen en matar i morir matant, però fins i tot ells, pretenen matar durant moltíssims anys, fins i tot sent vell, abans de morir.
Ara la senyora directora dels diners mundials –supose que és això, més o menys el FMI-- ha dit, amb una claredat meridiana que espanta, que l'economia global no pot resistir que les persones continuen vivint després de velles (jubilades?) És a dir, si no ho he interpretat malament, que l'economia global i les persones majors –vells, vaja-- són incompatibles. Si això és cert i la meua capacitat de deducció no està desbaratada, tots els joves –és a dir tots els que no són vells-- i els vells encara amb més motiu,  hem de ser necessariament contraris de l'economia global.
De vegades les coses són tan senzilles que espanta no haver-se'n adonat abans.
L'atreviment dels representants del capitalisme ha arribat a un límit tan extrem-- ja no intenten enganyar ningú-- que no comprenc com queda algú (que no siga multimilionari) que crega en aquest sistema. Si algú dels qui llegiu aquest escrit, creu en el sistema, per favor que m'explique perquè. A veure si em convencen.

El Pepe Tono

                   Fa uns dies vaig escriure a facebook una broma innocent en la que plantejava una endevinalla que preguntava quina cançó cantaven uns amics, i advertia que no era la Internacional perquè aquesta és una cançó massa revolucionària per a ells. Dos amistats amb un sentit de l'humor exquisit van coincidir que era el Pepe Tono. Ben pensat, però no. Si la Internacional era massa revolucionària per a ells (una premissa que podria ser falsa, o no, però que formava part de la broma), com podia ser el Pepe Tono que encara ho és més? El Pepe Tono –que a Pedreguer tots el considerem el nostre himne-- és la cançó revolucionària per excel·lència. Escolteu la lletra: “Pepe Tono cull-me pomes” li mana la Concepción al seu marit. “Concepción, que altes que estan” li respon el marit, i continua: “si les rames no s'acatxen, pomes no se'n colliran” Reflexionem. Això és una proclama a la insubmissió, una apologia a la desobediència civil. Així començarà la revolució. (Un exemple: si el govern espanyol ordena que no se celebre la consulta sobiranista catalana, i els catalans, insubmisos i desobedients, la celebren i guanya la independència, els catalans no haurien de cantar els segadors sinó el Pepe Tono)

            Alguns pensaran que es tracta d'una broma i que la cançó sols té unes connotacions exclusivament domèstiques. No ho sé. Crec que qui això pensa no coneix els pedreguers. Ací, històricament, hem revestit les idees subversives amb teles casolanes per a mantenir la consciència viva i passar desapercebuts dels censors i vigilants de la repressió. Potser és una lliçó que vam apendre en les germanies, de les que vam sortir ben escaldats. És una característica de la cultura popular, sempre el doble sentit. Com les cartes dels fills, que estaven al front, als pares: "sembrem ceba", deien, i la carta passava la censura i, els pares, a casa, sabien que la guerra es perdia perquè a primera fila reculaven. Això és cultura popular i a Pedreguer en som experts.

            Ara hi ha una versió ampliada del Pepe Tono, excel·lent, que ja es proposa com a himne de La Marina Alta. M'agrada la idea, però tinguem-m'ho clar. Si el Pepe Tono no és revolucionari, no és el Pepe Tono.     

M'ENCANTEN LES FESTES DE PEDREGUER

Ahir, parlant amb l'amic Carlos vaig descobrir una cosa que intuïa des de feia anys. A mi m'encanten les festes de Pedreguer però no m'agraden els actes que es fan. Crec que caldrà explicar-ho: no m'agraden els bous, ni la presentació de les festeres, ni els sopars populars ni la paella als porxens, ni els balls a la plaça, ni els coets, ni la cordà, ni els cotxes "locos" ni la processó... però m'encanten les festes. Crec que no ho he explicat bé. Ho provaré una altra vegada. L'actitut dels meus conciutadans a festes fa que, tot i que les festes no siguen res que m'entusias-me, fan sentir-me feliç. Tampoc? Tercer intent: Quan no són festes, si amb la piaggio faig 20 m en direcció prohibida,  i em veuen, em diuen paraulotes que no puc repetir ací. A festes puc fer 200 m  en direcció prohibida i el que ve per l'altra part, s'arrima a un costat i em fa un somriure amable i sincer. Si un dia normal en faig una cervesa i una cassalla em diuen borratxo. A festes en faig 3 cassalles i quatre cerveses abans de dinar i em diuen "Xe, quina salut tens, això està molt bé" Un dissabte normal, sopant amb els amics, cante un poquet i tots em fan callar perquè desentone. A festes cante tant com vull, desentonant amb avarícia, i tots diuen "quin temperament més festiu i divertit té aquest xicot" Un dia normal, quan vaig a caminar, si prove de còrrer 50 m i algú em veu, diu "on va este welo? Que li agarrarà un infart!" A festes puc còrrer 100 m --sense que em veja la Lluïsa ni la Marian, clar-- a una entrà de bous i diuen "que fort que està, això és un exemple d'esperit esportiu" Un dia normal veig passar dos xicones atractives i faig un comentari referit a la seua bellesa i elles fan mala cara i diuen "quin viejo verde estàs fet" A festes faig el mateix i elles es miren, somriuen i diuen "quin welet més simpàtic, quina llàstima que no queden joves que diguen aquestes coses tan boniques" No sé si he sabut explicar on radica la vertadera essència de la bondat de les festes de Pedreguer. Però a mi m'encanten. Visquen les festes!

VISCA LA SANTA MANDRA GLORIOSA.

La monstera. Un testimoni dels fets
 ( o dels no fets)

         Hui m'he desdejunat a la terrassa de llebeig, a la caseta del Trepig, sota el parral de vinci negre que ombreja la terrassa i que, enguany, està ben carregat. Un menjar senzill i parc com correspon a una persona humil com jo, amb poques pretensions i que li agrada viure com un eremita: dos llesquetes de pa torrat amb un bon raig d'oli verge d'oliva i suquet de tomaca, i un got de café amb llet que , si he de parlar amb propietat, és llet amb café. En acabant d'esmorzar he quedat assegut, ben tranquil i relaxat. Una mena de pau espiritual envaïx el meu esperit, és com una mandra aclaparadora  que domina la meua voluntat i no em deixa llevar.-me de la cadira. O potser no ho dic bé, potser no és la mandra la que domina la meua voluntat sinó que és la meua voluntat qui no vol abandonar la mandra.

         Una merla mascle –la que té el bec color carabassa-- creua la terrassa amb el seu vol rasant i aterra sota el gran gesmiler que tinc a l'esquerra, Em mira i, sense donar massa importància a la meua presència, se'n va caminant per darrere de la gran monstera que, fa uns quants anys, vaig plantar sobre una mena d'esfera que forma la rabassa d'una palmera seca.  Als peus de la monstera un canyaret amb varietat de matisos de verds a ratlles, cau en cascada per la soca de la palmera que fa de test natural. La merla es perd en direcció a les tomaqueres. Hauria d'uixar-la, que no s'acostume a visitar les tomaqueres, però ja ho faré un altre dia, per sort, les tomaques encara estan verdes i no apetixen a la merla.

         Per damunt de l'esbardissa de baladre del meu veí, s'eleva, allà lluny,  el castell d'Aixa. Qui no conega el territori creurà que es tracta d'un castell bonic  i gran. No, sols queden unes runes que des d'ací no es poden veure. Quan diguem castell d'Aixa ens referim al cim de la Muntanya Gran on estava l'antic castellet d'Aixa, que en realitat sols era una torre vigia, com també ho era el castellet de l'Ocaive, hui també en runes, també ubicat a la Muntanya Gran,

         Un teuladí passa per davant de la meua mirada i para sobre el caquier. No trobaràs aliment, dic jo, els caquis encara estan verds, i el teuladí com si m'haguera entés, reprén el vol i va al magraner que tinc davant de mi, un poc a la dreta. Picoteja per damunt d'una rama, possiblement alguna formigueta li ha aprofitat d'aliment, i tot seguit vola en direcció al gran pi del veí de darrere. És un pi gran, enorme, majestuós, d'aquells que han estat l'origen de la dita “és més gran que la copa d'un pi” Si per desgràcia un dia cau, destruirà la caseta, atès que la supera en sis o set metres i està just al seu costat.

         Pense que estic especulant en qüestions que no són de la meua incumbència i que el que caldria fer és llevar-me i anar-me'n a fer algun treball, com xercolar les tomaqueres o podar algun taronger, però la mandra no em deixa que l'abandone... o jo no permet que ella m'abandone a mi, no estic segur. De sobte ha envaït la meua pau el soroll, llunyà però estrident, d'una moto serra, o potser és una podadora d'esbardissa. Per cert la meua esbardissa de xiprers està demanant una poda urgent. Tinc davant de mi, a uns deu o dotze metres l'esbardissa, i caldria estar cec per a no veure-ho, però a mi la mandra no em permet observar, simplement em permet mirar i gaudir del que hi veig però sense entrar en detalls insignificants que podrien desconcentrar-me.

         Ara, un altre teuladí s'apara sobre un raïm que comença a colorar Mira cap ací i cap allà, em veu, fa un xiulet de l'ensurt que ha tingut i surt volant. Es posa sobre la barbacoa i m'observa. Deu pensar que no sóc perillós, o potser té molta fam; el cas és que torna sobre la parra i picoteja un gra roget d'un dels raïms. Pense que caldria tapar-los amb una bosseta de malla per a evitar que se'ls mengen els pardalets, però ara no puc. A més, el pardalet, pobret, té fam. Deixeu-lo que menge un poquet.

         La poteta de guatla, una planta de la família de les verdolagues, comença a obrir les fulles perquè ja li pega el sol. Aquestes verdolagues són com algunes persones que dormen de nit i treballen de dia. De nit tanquen els pètals i de dia, en pegar-los el sol, els obrin. La Lluïsa les va sembrar en un llibrell vell i el va posar sobre un tros de tronc de palmera seca, que fa de pedestal. El conjunt és molt bonic, però ara es nota que necessiten aigua. Espere que la Lluïsa se n'adone i les regue, que no se sequen... jo no puc.

         Un amic meu diu que fer vida contemplativa és una estupidesa, amb tantes coses que es poden fer, com llegir, veure una pel·lícula, escriure i tantíssimes altres coses, i no sols és una estupidesa, diu ell, sinó que, a més a més és com estar mort, perquè la vida, si no hi ha inquietuds de nous coneixements, no és vida, és la mort. Però jo crec que no.  La vida contemplativa és la veritable vida si es porta conscientment, si es decidix conviure pacíficament amb la mandra i gaudir d'ella, com d'una donzella bellíssima, vestida amb una túnica de seda natural i adornada amb una corona de garlanda de floretes de Sant Joan i que acaricia el mandrós, untant-lo amb olis verges d'oliva, de les millors olives de la Mediterrània, mentre li murmura, a cau d'orella, alguna melodia harmoniosa. Quin plaer!

           Si, reconec que estaria molt bé que jo ara escriguera, si més no, quins són, en aquest moment, els meus pensaments i reflexions, com és el meu plaer gaudint de la mandra, però per a fer-ho caldria que em llevara de la cadira i anara a per un ordinador, o uns fulls de paper i un bolígraf, però jo he decidit no moure'm d'ací i no em mouré. A més, escriure suposa un gran esforç pegant colpets sobre les tecles de l'ordinador o movent nerviosament  el bolígraf amunt i avall per tot el full de paper.  Per a escriure cal reflexionar, pensar, traure conclusions, i això significa un gran esforç, amb les neurones atrafegades, corrent amunt i avall per tot el cervell.

         Observe, d'esma, que els pàmpols de la parra sota la que he esmorzat, es mouen lleugerament i m'arriba un perfum suau que reconec com  d'herba lluïsa, la planta que tinc just davant de mi. Serà el llebeig que mou els pàmpols i em porta l'aroma de l'herba lluïsa? Jo què sé!

         Un amic meu, Jaume Avellà, que té la caseta a la Torre de Benimarmut, una partida on el llebeig bufa diàriament amb una puntualitat germànica i a hora de sol, ignorant totes aquestes costums, modernes i absurdes, d'avançar o retardar el rellotge als canvis d'estació--això diu ell-- Aquest amic diu que en una situació com aquesta l'única conclusió possible a la que paga la pena arribar és quan veu que es mouen les fulles i rames dels garrofers, i aleshores pensa: “ja bufa el llebeig”  D'acord, reconec que no és un esforç insuportable, però per a què cal pensar tant. A mi què m'importa si és llebeig o gregal, jo l'única cosa que vull és gaudir en pau d'ell. No, jo gaudiré de la mandra, de la bellíssima, plaent i joiosa mandra i qui vullga bellugar que ho fassa, jo no ho prohibiré a ningú, no. Jo sóc molt respectuós amb el legítim exercici de la llibertat que fan els altres. Ara bé, no espereu que jo em moga. No! Visca la mandra!

SOLSTICI D'ESTIU

En un aplec de bruixes i bruixots, de distinta i llunyana procedència, vam celebrar a la caseta del Trepig, el solstici de l'estiu, envoltats per ciris, espelmes i torxes. Primer que res un sopar de menges exquisides elaborades per les millors goges cuineres de la Mediterrània i alguna meiga del cantàbric. Després ens vam regar l'esperit --i el cos també, clar-- amb els màgics espirituosos de Ramón i alguna infusió com a filtre amorós (afrodisíac, vaja). Les contalles d'històries d'amors impossibles plens d'encanteri i finals tràgics i fatídics, van ocupar una part de la nit. La nostra Flordeneu Clara, la reina de les nimfes, va apel·lar a Júpiter qui, enfadat, ens va enviar un raig destructor que vam poder neutralitzar, però sense evitar dur-nos un greu ensurt (podeu veure la foto). Després la nostra reina va usar la seua màgia per a incinerar els mals esperits que ens turmentaven. Ja lliures dels maleficis, per efecte de les flames purificadores, Benjamí i Paquibel van recitar uns poemes del Canigó i també de "Contes i algun poema", i Clara, de veu melodiosa i harmoniosa, cantava cançons que ens aborronava a totes i a tots, especialment les estrofes de "Lo cant dels ocells". Una gran disbauxa.  Sols quan l'aurora rosada volia anunciar que el dia li guanyava la batalla a la nit --que curteta és al solstici de l'estiu-- ens vam retirar fins l'any vinent. Una nit inoblidable.

El terrible raig de Júpiter

DEMÀ COM UNA FINAL

Demà, dijous, a les 20:00, davant de l'Ajuntament, Pedreguer se la juga. Champions? Copa del Món? Roland Garros? No, la SALUT. Manifestació per a exigir el nou Centre de Salut que serà de tots els ciutadans i ciutadanes de Pedreguer (fins i tot per al foraster que havent-nos visitat, es faça malalt ací): monàrquics i republicans, d'esquerres i de dretes, dones i homes, joves i vells, ateus, catòlics, protestants, musulmans, jueus, els evangelistes i també els agnòstics, els moros i cristians, els homosexuals, els bisexuals, els heterosexuals, els trans sexuals i els onanistes, alts i baixets, esportistes (des d'aquells que practiquen esports de risc fins els que practiquen exclusivament el sofà-bol), virtuosos i pecadors, gitanos i polonesos, els que tenen treball i els que estan a l'atur, també els jubilats (home! eixos els primers), els del Barça, els del Madrid, els del Atletico i els de l'Atletic, els del València i els del Llevant, els de l'Hèrcules i els de l'Elx, també dels que odien el futbol, els minusvàlids físics, els psíquics i fins i tot els minusvàlids d'idees, els toreros i els antitaurins, els rojos els blaus i el marxador, i els que no he anomenat (perquè tinc mala memòria), el nou Centre de Salut serà de TOTS. Sols té una bona excusa per a no assistir a la manifestació qui estiga segur de no fer-se malalt, és a dir... el MORT.