ANDERSEN, SEMPRE ANDERSEN

Foto extrecta de la xarxa. Ign ore l'autor

Per a mí, setembre ha estat el mes d'Andersen: la meua lectura mé important ha estat (he llegit o reellegit) alguns dels seus contes. Atés que jo no sabria explicar-ho tan bé com es mereix, empraré el que va escriure Joan d'Albaflor a maig de 1918:  "Andersen és un gran clàssic de la infantesa. Cal recordar, però, que els grans clàssics de la infantesa són els autors susceptibles de viure novament en qualsevol etapa del desenrotllament de nostre esperit. El secret per parlar a la infantesa, no és dir pedantment coses simples, istil comú dels escriptors mediocres que han cregut que escriure per als infants equivalia a enclaustrar-se en la  insipidesa i ens uns quants tòpics morals primaris. El secret per parlar a la infantesa és dir , simplement, il·luminadament, i amb un fort estímul per a l'acció, tota la complexitat de l'esperit. És a dir, parlar en poesia, i el que és més, en poesia èpica."

(El subrratllat és meu)

És a dir, m'ha agradat força, tot i que no compartisc necessàriament tot el rerefons moral i religiós de la seua obra.

11 DE SETEMBRE

http://valenciaidentitaria.blogspot.com.es/2013/09/sempre-en-la-memoria.html

LA GUERRA

M'han preguntat què opine de la guerra de Síria. Per favor no li poseu complements circumstancials a la guerra, ni li poseu adjectius (La guerra de Síria, la guerra d'Irak, la guerra santa, la guerra blanca o groga, o negra...la guerra sempre és la guerra) Si em preguntareu que opine de la guerra (sense complements), diria: Pobre de mi, què importa la meua opinió? però puc fer-vos partícips de l'opinió del pare Bertomeu, un amic de l'Ocaive que va dir: "La guerra és terrible, és un dels quatre genets de l'Apocalipsi, però al contrari que els altres tres, sols depén de l'home, sols l'home té la responsabilitat de fer cavalcar aquest sinistre genet, i això la fa encara més terrible. Totes les guerres son evitables, i caldria evitar-les, perquè totes les paga i les perd el poble "
També podria transcriure allò que li va dir Enric a Margarida--segons estarà escrit en la Bíblia i el Tirant-- referint-se a les motivacions de les guerres:

"...el botí de guerra, les majors riqueses que podem imaginar: or, joies, plaer a borbollons... poder sobre les coses i les persones... cosa que en definitiva motiva totes les guerres, fins i tot les que s'excusen en el nom dels Déus, de les Pàtries, de la Civilització i de tantes altres coses pomposes que sempre s'escriuen amb majúscula."

GALÍCIA. LA COSTA DE LA MORT



Lluïsa al far de Villano

Sóc de la Marina. Això vol dir que veure la mar, amb platges, cales, morrons, caps, penya-segats que es despengen fins la bromera blanca que fan les ones quan rompen amb violència, no em sorprén. Amb tot i això, la costa de la mort a Galícia em va impressionar. tantes ries i tan profundes, tants quilòmetres de costa per quilòmetre quadrat de terra... de sobte apareix la boira i en un parell de minuts no veus un pam davant del nas. Gràcies al record d'una antiga lectura de Josep Pla --en sentit marí la Costa de la Mort s'assembla més a l'Empordà que a la Marina-- i haver vist personalment la costa Gallega he comprés quines són les circumstàncies que faciliten el contraban per aquelles contrades gallegues. Un contraban que és una característica d'aquest poble. L'altra són les meigues. La visita a Galícia m'ha permés entendre,--o això crec-- aquest fenomen. La màgia, les creences, les religions, les supersticions són el producte de la conjunció de dos elements que, junts, són explosius. Es tracta de la por i de la necessitat. En aquest cas, por a la mar i necessitat imperiosa d'enfrontar-se a ella per a poder menjar. A la Marina som de cultura mediterrània --la Grècia antiga és el nostre referent-- i sabem que Ulisses va sofrir tantíssim, perdut dins la mar, per culpa dels déus, i que finalment, es va salvar gràcies a ells. A Galícia tenen les meigues --ignore però supose que serà conseqüència de la cultura celta-- a les que convé tindre favorables per a evitar les desgràcies marines. Al far de Villano hi ha exposats uns mapes amb indicació gràfica dels vaixells afonats; una exposició que aborrona. Milers de vides perdudes, milers de viudes, orfes, mares, que han perdut el marit, el pare, el fill... Un gran trauma que s'haurà de superar. Marits, pares, fills, hauran de tornar a la mar per a poder menjar. Quedaran amb el seu dol, el cor atapeït per la por, però necessiten menjar i treure'l de la mar, i ho faran. La solució serà fer-se voler per les meigues, obtindre la seua protecció. Havia dit dos elements però n'hi ha un tercer: és el còmplice necessari que, al mateix temps, s'aprofita de les circumstàncies per a obtindre beneficis o eludir responsabilitats- És el profeta, aquell que interpreta la voluntat dels déus --o les meigues-- i ens diu què hem de fer i què no, per a obtenir el seu favor. Però els profetes és un altre tema, tot i que, normalment, profetes i caps del gran contraban, o els grans cacics, estan ben relacionats.

ODISSEA

El pretenents de Penélope—els nobles del regne d'Ìtaca-- estan destruint la hisenda d'Ulisses. El seu fill, Telémac, convoca una assemblea per a defensar l'honor i els bens de son pare. Mèntor, amic d'Ulisses, qui sap que aquest tornarà i castigarà els culpables de la desfeta del regne, es dirigeix al poble amb les següents paraules (reproduïsc textualment segons la traducció de Joan F. Mira)

"Qui ara m'indigna no són tots aquests pretenents orgullosos,

per la violència i per totes les seues intrigues malignes:

ells arrisquen el cap, prepotents, violents, quan es mengen

béns i riqueses d'Ulisses, pensant-se que aquell ja no torna.

Qui em fa ràbia i acuse, és la resta del poble: en silenci,

tots asseguts, no goseu ni tan sols aturar amb paraules

els pretendents, a pesar que són pocs, molt menys que vosaltres."

El poble d'Ìtaca és el poble valencià, Ìtaca és el País Valencià, Ulisses és el bon govern, i els pretenents de Penélope (els nobles) són els nostres governants. Quina visió de futur tenia Homer, 5 o 6 segles abans de JC !!!

Nota: ja sé que heu llegit l'Odissea, però recomane aquesta versió de Mira (als qui no la conegueu)

　

Quan direm prou?

La ciutadania tenim dret a saber quant cobren els polítics als quals votem, I tenim dret a opinar si ens pareix raonable o no que cobren en un dia més que un treballador  en un mes (a banda d'altres previlegis) I tenim dret a decidir si volem continuar pagant o preferim acomiadar-los i sortir-nos d'aquesta nefasta estructura política anomenada Europa. És paradògic que els paguem 30 vegades més que el que cobra un  treballador i que damunt ens diguen que hem d'acceptar retallades socials i retallades en el salari. Retallades que a ells no els afecta. Quan direm prou?
http://www.elperiodico.com/es/noticias/internacional/bruselas-oculta-salario-comisarios-por-dignidad-2310379?fb_action_ids=702992909717433&fb_action_types=og.likes&fb_source=other_multiline&action_object_map=%7B%22702992909717433%22%3A326562080796252%7D&action_type_map=%7B%22702992909717433%22%3A%22og.likes%22%7D&action_ref_map=%5B%5D

El bes de l'aigua, d'Elvira Cambrils

He trobat una nota--escrita per mi-- dins del llibre El bes de l'aigua, potser massa dogmàtica, que diu:

Hi han sensacions que sols les poden experimentar les dones. Eixes sensacions poden derivar en reflexions socials que, degudes al seu origen, sols poden donar-se en dones. "La responsabilitat de la reproducció encara és femenina, vaig pensar" Aixó ho diu la narradora (pàgina 130) i protagonista del temps actual (Maria Cambrils), després de narrar una situació que va resultar força cohibidora per la infermera que està preparant-la (a Maria) per a una intervenció quirúrgica en la que li extirparan els òvuls.

Em resulta difícil escriure una nota curta i concisa per a animar-vos a llegir aquest llibre... Crec que l'única solució és que el llegiu sense la meua recomanació i que després el recomaneu vosaltres.