GALÍCIA. LA COSTA DE LA MORT



Lluïsa al far de Villano

Sóc de la Marina. Això vol dir que veure la mar, amb platges, cales, morrons, caps, penya-segats que es despengen fins la bromera blanca que fan les ones quan rompen amb violència, no em sorprén. Amb tot i això, la costa de la mort a Galícia em va impressionar. tantes ries i tan profundes, tants quilòmetres de costa per quilòmetre quadrat de terra... de sobte apareix la boira i en un parell de minuts no veus un pam davant del nas. Gràcies al record d'una antiga lectura de Josep Pla --en sentit marí la Costa de la Mort s'assembla més a l'Empordà que a la Marina-- i haver vist personalment la costa Gallega he comprés quines són les circumstàncies que faciliten el contraban per aquelles contrades gallegues. Un contraban que és una característica d'aquest poble. L'altra són les meigues. La visita a Galícia m'ha permés entendre,--o això crec-- aquest fenomen. La màgia, les creences, les religions, les supersticions són el producte de la conjunció de dos elements que, junts, són explosius. Es tracta de la por i de la necessitat. En aquest cas, por a la mar i necessitat imperiosa d'enfrontar-se a ella per a poder menjar. A la Marina som de cultura mediterrània --la Grècia antiga és el nostre referent-- i sabem que Ulisses va sofrir tantíssim, perdut dins la mar, per culpa dels déus, i que finalment, es va salvar gràcies a ells. A Galícia tenen les meigues --ignore però supose que serà conseqüència de la cultura celta-- a les que convé tindre favorables per a evitar les desgràcies marines. Al far de Villano hi ha exposats uns mapes amb indicació gràfica dels vaixells afonats; una exposició que aborrona. Milers de vides perdudes, milers de viudes, orfes, mares, que han perdut el marit, el pare, el fill... Un gran trauma que s'haurà de superar. Marits, pares, fills, hauran de tornar a la mar per a poder menjar. Quedaran amb el seu dol, el cor atapeït per la por, però necessiten menjar i treure'l de la mar, i ho faran. La solució serà fer-se voler per les meigues, obtindre la seua protecció. Havia dit dos elements però n'hi ha un tercer: és el còmplice necessari que, al mateix temps, s'aprofita de les circumstàncies per a obtindre beneficis o eludir responsabilitats- És el profeta, aquell que interpreta la voluntat dels déus --o les meigues-- i ens diu què hem de fer i què no, per a obtenir el seu favor. Però els profetes és un altre tema, tot i que, normalment, profetes i caps del gran contraban, o els grans cacics, estan ben relacionats.