Caçar elefants

Caçar elefants no sols és una irresponsabilitat; és immoral; és una obscenitat. Fora els que cacen elefants!

L'FMI TÉ RAÓ

Sóc conscient que a la majoria de persones que visiten aquest blog els resultarà dur llegir aquesta afirmació. Però us convé conéixer la realitat tot i que és ben dura. De la mateixa manera que un bon governant ha de governar aplicant mesures econòmiques que poden ser impopulars, també un bon bloquer ha de dir coses que no agraden, si convé que se sàpien. I aquest és el cas. L'FMI té raó: l'esperança de vida ha augmentat i consegüentment l'edat de jubilació ha d'augmentar proporcionalment. Algú podrà argumentar que si ajornen l'edat de jubilació, com que el treball que hi ha és el que és, els joves no tindran feina. Però això té solució; es tracta d'aplicar la teoria que he defensat durant tota la meua vida: com que quan hom és major l'artrosi no et permet viatjar, ni l'úlcera et permet gaudir de la gastronomia dels diferents països, ni la salut et permet anar de discoteca durant tota la nit, jo sempre he defensat que hom ha d'estar jubilat des que cadascú acabe els estudis fins que complisca 65 anys i, aleshores, començar a treballar. Aquesta teoria que jo he defensat--i he portat a la pràctica-- durant tota la vida, m'han valgut desqualificacions com: destrellatat, malfeiner, mandrós,  poca-solta, boig, estúpid, babau, beneit... Ara, però, l'FMI ve a donar-me la raó. Amb tot i això, com que ni l'FMI ni la patronal ni els mercats, no en tenen mai prou, crec conéixer quina serà la pròxima idea: un decret llei que prohibisca als pensionistes --quedarien exclosos els que guanyen suficient amb les pròpies rendes i no necessiten de les pensionetes de l'Estat-- prohibisca al pensionistes, dic, viure més de 65 anys.

UN MATÍ A AVEIRO

 El viatge per terres de Portugal va incloure una visita--visita de metge-- a Aveiro, una petita i tranquil·la ciutat que, tot i no poder-la considerar una ciutat monumental, disposa de suficient atractiu per a afirmar que paga la pena visitar-la. Ací vaig optar per separar-me dels meus acompanyants i anar al meu aire. La decisió va estar basada en el fet que jo no podia renunciar a visitar una exposició fotogràfica (amb això coincidisc amb l'amic Carles Mulet). Si a una ciutat fan exposicions fotogràfiques significa que es tracta d'una ciutat oberta al món, de mirada ampla, que s'interessa per la vida; i si el viatjant passa de llarg per davant de l'exposició, no cal que cerque res més perquè no ho trobarà. Els meus amics necessitaven una bona i refrescant cervesa i un passeig en barca pel riu. Però sols disposàvem d'un matí i no hi havia temps per a tot. Per això ens vam separar. Les fotos de l'exposició no eren "riques" --permeteu-me l'expressió-- sinó de zones desèrtiques i de persones humils. Què difícil és fotografiar amb llum dura, excessivament intensa i paisatges amb pocs colors! Però si els fotògrafs tenen ofici i art --i els autors de l'exposició ausades que en tenen!-- el resultat és bellíssim.

Encara vaig tindre temps de visitar el museu de la ciutat. Era l'antic convent de Jesús, construït amb l'ajuda del rei Alfons V de Portugal i on va ingressar ben aviat la seua filla, la princesa Joana, més tard Santa Joana (algun dia donaré la meua opinió de perquè les filles dels reis, i altres sense ser-ho com el nostre paisà Sant Vicent Ferrer, tenen més possibilitat de ser sants). El museu no és gran, cosa que resulta positiva, perquè el visitant el veu tot sense cansar-se. Jo destacaria un quadre de la santa (clar!) i un altre de la mare de Déu de la llet que em va recordar, no sabia perquè, el que el pare Elies va despenjar d'una capella de l'església de Benisania segons conta Carme Miquel a “La mel i la fel” (en arribar a casa i consultar la novel·la observe sorprés i corprés que no es tracta del mateix quadre, la Mare de Déu és diferent però el Jesuset d'ambdós quadres, el del museu i el de la portada de la novel·la, s'assemblen com si es tractara del mateix xiquet. O a mi m'ho sembla). També cal destacar la cordialitat dels vigilants del museu que, amablement, t'avisen que no et perdes aquesta sala que estàs passant de llarg, que et convé visitar el claustre, que observes amb atenció aquell quadre...

Quan vaig arribar al lloc d'encontre, la Lluïsa donava menjar als coloms i li vaig fer una foto pareguda a la de les Rambles de Barcelona l'any 1970 (com passa el temps!).

I com a prova que Aveiro és una ciutat força agradable--pel meu gust, si més no-- adjunte també una de les fotos que es poden fer pels seus carrers.

Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa

Una de les retallades més importants en quantitat i qualitat dels pressupostos generals  de l'estat és la que ha sofert la inversió prevista pel Corredor Mediterràni. Aquesta inversió, en cas de fer-se, beneficiaria l'economia valenciana, de manera que, en compte d'una despesa, seria una inversió que portaria beneficis que ajudarien a superar la crisi, però no beneficiaria la vertebració política de l'Estat Espanyol. Diu l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa:

"Mentre que per als polítics i enginyers espanyols el paper del ferrocarril és, sobretot, un instrument de cohesió de l’Estat, des de l’Arc Mediterrani es veu com una eina al servei de l’economia productiva. El xoc d'interessos, doncs, resulta inevitable."

Si primer que res aplicàrem la racionalitat, independentment que forem d'esquerres o de dretes, d'aquest o de l'altre partit, valencians o castellans, al Corredor Mediterràni no li retallaríem ni un cèntim i es faria urgentment. Però si primer que res som alguna cosa, abans que sers racionals, ens costarà sortir de la crisi i en sortirem mal. I no ho dic jo, mireu qui ho diu:

 http://octubre.cat/activ_fitxa.php?id_activitat=1592

Coïmbra.

La nostra escapada a Portugal va incloure una visita a Coïmbra. Primer que res vam visitar El Monestir de les Clarisses on vam retre homenatge a la nostra compatriota Isabel de Portugal filla de Pere II, rei de València, i néta del nostre primer rei, Jaume el Conqueridor. A Portugal és coneguda com la Reina Santa. Isabel va deixar constància de  la generositat, solidaritat, intel·ligència i habilitat diplomàtica que la caracteritzaven, virtuts que històricament han estat presents en el poble valencià, tot i que ara, sembla que les hem perdudes… però confiem que les recuperarem.

Vam dinar a la terrassa del restaurant O Patio: bacallà al forn amb un fregit de verdures que estava exquisit i que vam banyar amb vi de la casa (verd i roig). Està situat a una placeta tranquil·la i encantadora a la part alta de la ciutat, per on no transiten cotxes. El café, com sempre, boníssim i barat. Al nostre costat una parella d'artistes dibuixaven el que possiblement era l'esbós d'una futura pintura, dibuix que em van permetre fotografiar conservant la perspectiva de la plaça. Ens sentíem tan a gust que la Paquita va cantar i la Lluïsa va ballar una jota valenciana i, abans de marxar, la dansa pedreguera, clar. Després vam assistir a un concert de fado i vam comprar el disquet (CD) que presentaven

Si aneu, us recomane la biblioteca antiga de la Universitat, molt bonica, tot ique els incunables estan guardats en un altre lloc més segur. Vam veure alguns estudiants uniformats amb el trage, encorbatats i la capa portuguesa, tot negre.

--Seràn antics repetidors--va fer broma algú.

Porto (i 2)

No tenia previst fer una altra entrada sobre Porto,  però la faré  perquè vull remitir-vos a les entrades del Nausica que podeu trobar en el comentari que Carles fa a la meua entrada d'ahir. I al mateix temps aprofite per a expresar una reflexió que s'havia quedat dins del tinter i que està en consonància amb els comentaris de Carles, sobre la societat civil: m'agraden especialment aquelles ciutats que, a més de catedrals i palaus, tenen edificis comercials singulars. La Llibreria Lello que cita Carles amb una foto preciosa, el Café Majèstic, i fins i tot la façana d'una tenda de roba al carrer Santa Caterina, la de la foto adjunta, que em va recordar la façana modernista d'un forn de Palma, són un bon exemple de ciutats en les que els estaments eclesiàstics, militars i polítics no tenen l'exclussiva d'escriure la història.

Porto

Us volia contar alguna coseta de Porto, però no gose fer-ho després d'haver llegit "Nadal a Porto" de Teresa Pàmies, com a homenatge a aquesta autora tan compromesa, després de la seua recent mort. Us remitisc a ella. Sols com a anècdota, us diré que, en el nostre viatge a Portugal, hem fruit d'uns dies de cel lluent, esmolat com un ganivet d'acer, en contra de la contínua pluja amb la que es va trobar ella. I també que en veure el Duoro des de la muralla de la Catedral, vaig tenir la mateixa sensació de proximitat del riu que va experimentar la senyora Teresa; una proximitat falsa, clar. Els carrerons empinatas i amb cases mal conservades, algunes gairebé en runes, amb la roba estesa com en l'esplèndida foto de la portada del llibre, segueixen igual, com si no hagueren passat divuit anys! Una estampa bellíssima vista des de la barca amb la que vam fer una volteta pel riu, I si us val una anècdota de futbol, en aquest terreny també m'he trobat--sense provocar-ho, com ella-- amb aficionats de Porto, però en el meu cas, amb resultat invers. Els meus interlocutors reneguen de CR i prefereixen a Messi. Identifiquen el Madrid amb el Benfica i el Barça amb el Porto.Força Barça!, van cridar. Ah!, el cibelino, molt bo. Excel·lent el que van prendre al Café Majestic--seguint el consell de l'amic Josep Maria Costa-- amb musica de piano en viu.