Recordant Pep Bas

He cercat, inútilment, pel programa de festes l'actuació de la Romàntica del Saladar, tot i saber que l'amic Pep Bas--amic de tots-- no estaria. He agafat l'últim disc que va enregistrar i que es va presentar la vespra de la seua malaltia, he anat a casa i l'he escoltat. Malauradament no tornarem a escoltar en viu les notes del seu saxo, no tornarem a veure'l en persona, amb la seua cara de bonhomia, el somriure amable, sincer, la veu reposada, serena i amigable. Però el recordarem sempre i, tots els anys per festes, cercarem pel programa per si ve la Romàntica com tantes altres vegades. Si no ve, anirem a casa i posarem el disc per a recordar-lo. Si ve anirem a l'actuació tancarem els ulls i el tindrem present, el veurem i el sentirem con si estiguera dalt de l'escenari. Perquè la vida és curta però alguns, com Pep Bas, no han passat de bades, ha deixat muller, filles, germans i amics que l'hem estimat i el recordem ... una empremta inesborrable.

(La foto la vaig prendre durant l'actuació de La Romàntica del Saladar a festes del 2006, a la Plaça de l'Amistat)

Benvinguda a casa, Pedreguera

Si no vaig errat hi ha una virtut que és comuna en totes les civilitzacions, cultures i creences religioses: es tracta de la costum d'honrar els avantpassats, honrar els pares. Tanmateix, les circumstàncies socials actuals--economia globalitzada, món virtual, vida accelerada, etc,--ens porten a distanciar-nos de les tradicions, a oblidar-nos del passat. Tot i això, Maria Helena ha vingut a Pedreguer, un poble del que havia sentit parlar molt, però que no coneixia; ha vingut perquè era el poble de son pare, un emigrant que va anar a Algèria,  després a França i va morir abans de poder tornar. Ha conegut el poble de son pare, els descendents del seus familiars i dels seus veïns, ha aprés a parlar i escriure el nostre idioma, el de son pare, i ha decidit adquirir un habitatge per a visitar-nos de tant en tant i retrobar-se amb el seu passat, amb la seua identitat, amb l'origen. Amb aquest fet ha honrat son pare i també el poble de Pedreguer. Benvinguda a casa, Pedreguera!

(veure "homenatge a un pedreguero" al programa de festes 2011)

Divertiu-vos

foc-foc

El primer ensurt de l'estiu no ha tingut efectes excessivament greus. L'enhorabona a tots els serveis que han intervingut en l'extinció de l'incendi.

Quan jo era xiquet, si hi havia un incendi, les campanes avisaven amb un ritme i to coneguts per tothom i que semblava dir foc-foc. Si era a una casa (generalment una pallissa) els veïns acudien diligentment amb poals per a ajudar en l'extinció; tots participaven solidàriament. No era habitual que hi haguera foc a les muntanyes; quan n'hi havia, era foc provocat i controlat pels pastors per a cremar la brossa i facilitar l'eixida d'herba nova.

El primer incendi important, probablement el més greu, es va produir a l'agost del 1970. Li vaig preguntar al meu avi Colau (aleshores tenia 85 anys) si havia vist alguna vegada un incendi tan fort. Jo ja coneixia la resposta: és clar que no, abans la majoria de les nostres muntanyes estaven abancalades i llaurades i la part que no estava llaurada no tenia llenya perquè la feien diàriament per a fer foc (a casa, per a escaldar, o als forns). Eren uns altres temps.

Ara cal mantindre l'alerta, l'estiu acaba de començar, queden molts dies de forta calor.
(La foto la vaig fer després d'un incendi important a la Muntanya Gran, el del 20 d'agost de 1993)

Programa de festes

El programa de festes és un bon testimoni per a conèixer com és un poble: un programa amb col·laboracions mediocres, de baixa qualitat… Així es el poble. Un programa amb col·laboracions d'interés i de qualitat artística i literària: així és el poble. Caldria plantejar-se la possibilitat que un consell de redacció posara límits en quant a extensió i marcara uns mínims de qualitat, sense censures en quant a opinió sempre que no siguen insultants, però limitadores en quant a la qualitat. Enguany hi ha de tot, col·laboracions excel·lents, altres acceptables (fins i tot les infantils són dignes) però una de baixa qualitat, horrible literàriament (no passaria un examen de redacció de final de primària per les faltes sintàctiques), de mal gust i insultant. Potser l'autor volia fer una gràcia però li ha sortit la vena masclista, paternalista i casposa. Deplorable. Per favor un poquet de respecte al nostre poble.

Vergonya, cavallers, vergonya!

El governador del Banc d'Espanya i els banquers han pressionat (i continuen pressionant) tot el que han pogut i més per a aconseguir retalls salarials, retardament de l'edat de jubilació, acomiadament lliure i barat i tota mena de reformes laborals encaminades a acabar amb el que s'anomenava estat del benestar, amb l'excusa que això és imprescindible per a sortir de la crisi econòmica--crisi que, com tots sabem, ha estat provocada pel món de les finances-- perquè segons ells, l'estat de benestar és la causa de la crisi, teoria que molts economistes consideren falsa. Verdadera o falsa--jo crec en la segona opinió-- és ben cert que no prediquen amb l'exemple. Rodriguez Rato, José Luís Olivas y Francisco Verdú, president vicepresident i conseller delegat de Bankia respectivament, cobren més de 10.000.000 d'euros anuals (a banda d'altres beneficis). Rato prop de 4 milions anuals. A Pedreguer hi ha 700 aturats a qui els agradaria treballar per mil euros al mes. Quina poca vergonya!

Una agressió més

www.carevolta.org


Multes a Acció Cultural per emissions de TV3, supressió de la línia en valencià, expedient a Ca Revolta.... A més agressions, més resistència... i més unitat. Venen temps difícils que obligaran a una resistència heroica. Recordeu la dictadura? No? Serà perquè sou joves. Ara és igual però més difícil per a nosaltres, perquè tenen més instruments d'alienació i perquè van disfressats de demòcrates... de demòcrates de tota la vida que són  més perillosos que els que deien "somos de la dialéctica de los puños y las pistolas".