Les vetllades del Trepig; Franz Kafka (IV)

Catedral de Praga

 

El sopar amb Kafka corresponent a la setmana passada el vam ajornar; jo tenia un compromís amb els amics per ser les festes del poble. Al meu invitat no li va agradar la festa dels bous ni els coets, però va gaudir amb el folklore de les danses i amb el concert festiu del dia 18 a l'església.

Hem tornat a sopar a la caseta del Trepig, baix de la parra, amb bona cosa de cervesa que, com molt bé suposareu, no li va agradar tant com l'original de Pilsen ni la negra que serveixen al restaurant U FLEKÜ de Praga. En acabant de sopar vam seguir amb la nostra tertúlia.

--Senyor Kafka, el veig amargat, anguniat, perquè?

--Perquè no trobe explicació a res. Ignore qui sóc, a què he vingut a aquest món, sols sé que existisc, però quin és l'objecte de la meua existència? És estar malalt i morir jove? Quin sentit té això?, i quan s'acabe l'existència, cosa que em tem serà aviat, què serà de mi?

– On busca vostè explicació a totes aquestes qüestions?

– La busque en la teologia, en Déu però on està Déu? No el trobe, ningú no l'ha vist mai. La busque en el cristianisme perquè ells tenen sants que no tenim en el judaisme, però qui coneix els sants? Alguns diuen que els han vist però ningú no sap explicar com són, fins i tot els confonen i no se sap amb certesa si són els sants, perquè canvien contínuament d'aspecte. No se n'ha adonat que cada pintor els ha pintat d'una manera diferent.

--Déu és com el comte del castell? Vostè l'anomena al principi i no torna a parlar d'ell.

--Això és el que volia dir-li, no se sap on està, ningú no sap com és, i el cel no és res concret, és una estructura complexa, burocràtica, opaca i a la vegada invisible. Els que se suposa que ens han d'explicar què és la vida eterna i com arribar-hi, son simples graons d'una xarxa jeràrquica infinita. La percepció d'aquesta realitat em crea un buit infinit, l'angúnia per la que vostè em preguntava.

– Els cristians l'han ajudat?

--Els cristians són submisos, menfots, mai no qüestionen les ordres de l'autoritat.

--Tanmateix, quan Amàlia es rebel·la contra un funcionari que la maltracta, vostè la critica. Tampoc no està d'acord amb el protestantisme? Kiekergaard, tan admirat per vostè era protestant...

--Si però es va separar perquè aquesta protesta no va aportar llum a la qüestió que ens preocupa. Els protestants pretenen que interpretem el missatge del senyors, dels profetes, però qui som nosaltres per a interpretar els senyors, qui som nosaltres per a interpretar la Bíblia?

– Em sembla que ara és vosté el submís...

--Jo no sóc submís, el que passa és que vull que m'accepten però també que m'expliquen quina és la meua missió.

--Eixa és una altra: a vostè els cristians el maltracten, el menyspreen, l'humilien i vostè s'encabota en formar part de la seua comunitat, No li sembla absurd?.

--Nyas! ja torna a dir que actue d'una manera absurda, el valencianet torna a no veure la pròpia gepa. Els valencians sou maltractats pels espanyol, us menyspreen, us humilien i vosaltres s'encaboteu en ser espanyols i més espanyols que ningú. Si li parleu en el vostre idioma a un espanyl (castellà) us respon amb menyspreu "no me ladres" o potser, si és educat, "a mi me hablas en cristiano" i als valencians us falta temps per a passar-vos a l'espanyol. Torne a dir que els únics que actueu d'una manera absurda i irracional, a més del govern diví, sou els valencians.

-- I vostè és txec i escriu en alemany!-- li responc jo, un poc enfadat i a la defensiva.

– Això si que és una resposta estúpida, com la que donen els vostres polític quan els acusen de corruptes i diuen "i tu més" i d'aquesta manera s'evadeix el nucli central de la qüestió que es debat.

Franz Kafka, cansat i malalt està un poc exaltat, cosa que li provoca una tos seca i profunda. Crec que li convé descansar i li ho propose.

– Que li sembla si anem a dormir abans que ens puge massa la tensió?

--Sí, això podríem fer.