CINC CADÀVERS

Amb un humor, desbordant, quasi irreverent, com una ciclogènesi explosiva, o millor com un tsunami, Josep Franco, un referent de la narrativa actual al País Valencià, fa una crìtica ferotge de la societat en la qual li ha tocat viure. Però, això si, també cal dir-ho, a l’humor fort li afegeix a vegades una ironia fina i tan elegant com una garseta de l’albufera.
Una crònica divertida de la societat actual, concretament a Sant Carles de la Ribera –Llegiu Sueca, si us abelleix-- i els seus orígens, el franquisme. No revelaré res important si dic que la culpa de tot és de l’efecte 2000 que havia de produir –deien— grans catàstrofes en el precís moment del canvi de segle i de mil·lenni.
Trenca un poc amb els cànons de la novel·la de lladres i serenos, al meu modest entendre, atés que el narrador no és l‘investigador ni la possible víctima del malfactor, sinó un tercer personatge que fa de narrador omniscient. La dificultat que això suposa la supera amb genialitat.

La bíblia andorrana

La meua dosi anual (imprescindible) de novel·la negra és de tres a l’any, quatre com a màxim, i l’època més adient, la que més mono provoca si no complisc, i a la que dedique major quantitat és a finals de gener i principis de febrer. La resta a finals de juliol i primeries d’agost. Us preguntareu si aquest procés cíclic es produeix com els jocs escolars. Mai he comprés perquè a una època tots els xiquets juguen a boletes, de sobte es passa al joc de la trompa i de sobte a marro. Qüestió de moda? Algun líder imposa amb la seua autoritat innata el canvi de cicle? Hi ha algun calendari natural que ho exigeix? Mai no he sabut, però explicaré que el motiu de la meua preferència en l’època de novel·la negra és a causa de la celebració de BCNEGRA que té lloc a Barcelona entre gener i febrer. La segona part, juliol-agost, supose que serà mimetisme subconscient del mig any de les festes de moros i cristians i, ara també, de les festes de “quintaes” de Pedreguer.
Bé. Enguany he començat amb “La bíblia andorrana” d’Albert Villaró. He de dir que no havia llegit res d’aquest autor i que ha complit amb escreix amb la meua necessitat inicial. Villaró sap moure l’interés, crear tensió, fer-vos botar de la cadira. I no li falta --no pot faltar mai en la novel·la negra-- la sal de l’humor fi. La vida familiar i personal del protagonista és com manen els cànons de la novel·la negra. Ha desenvolupat molt bé les tres rames paral·leles de la trama, tot i que, pel meu gust, la tercera i més curta – Meritxell: potser reminiscències d’alguna obra anterior?—li sobrava. Però potser estic quivocat i no sols no li sobra sinó que li dóna un encís especial, mescla de tradició i patriotisme.
Per una altra banda, L’ús de temes de candent actualitat i l’aparició de personatges històrics i reals li dóna a la trama una versemblança i realisme tal que us farà pensar que esteu vivint l’acció.

Neu i història

La fàbrica de mocadorets de Pedreguer, construïda probablement a principi del segle XX (potser fa cent anys) representa l’inici d'allò que podríem dir –si em permeteu ser un poc pretensiós—la revolució industrial de Pedreguer. Aquesta façana que mostre en la foto, és una icona, atès que a més de representar el principi és, si no vaig errat, l’única fàbrica que queda en peu d’aquella època, tot i que, lamentablement, ha patit alguna modificació (la forma de les finestres) de poca importància. Per una altra banda, la fàbrica, és a dir, la seua activitat va inspirar una cançó popular i amb intenció sociològica molt divertida que, per cert, Lluís el Sifoner ha enregistrat. El cas és que, després de tants anys, poques vegades l’edifici ha vist una nevada com la de hui. Jo, per la meua part, recorde la de 1983, la de l’hivern de 1959-1960 si la memòria no em falla i que no vaig veure per estar estudiant a Alacant, on per cert no va nevar, i no sé si alguna altra de poca importància. Potser n’hi ha hagut unes altres que jo no he conegut i la fabrica si.
Es a dir, la nevada de hui és un fet inaudit i la fàbrica, una mostra d’arquitectura industrial. Per cert, també podria ser un bon lloc per a ubicar un futur museu municipal d’arqueologia industrial.

QUATRE CONTES RUSSOS

El trànsit del 2016 al 2017 l’he fet llegint “Quatre contes russos” (Alexandr Puixkin, Anton Txèkhov, Isaak Bàbel i Nina Berberova). Amb això no vull dir que no he sopat amb amigues i amics la nit de cap d’any o que no he menjat raïm i torró. “No sols de llegir viu l’home” va dir no recorde qui. El llibret – accepteu el diminutiu quant a l’extensió, no quant a la qualitat—va ser editat per la Diputació de Barcelona com a regal als usuaris de la xarxa de Biblioteques, l’any 2009 i l’he comprat en una llibreria de vell. És una mostra de la tradició russa en contes i les accions se situen durant els segles XIX i XX.
Aprofite per a desitjar-vos bon any, salut i bones lectures.

Cançoner de Petrarca.

En l’època de batxiller vaig llegir algun sonet aïllat de Petrarca, en castellà, en alguna antologia. Ara Proa ha publicat una traducció del cançoner de Petrarca al català, a càrrec de Miquel Desclot. Es tracta d’una magnífica edició que consta de tres parts: la primera una introducció sobre l’obra de Petrarca i la seua biografia amb la corresponent cronologia. La part central, la més important, és el cançoner en bilingüe, italià-català. I finalment una explicació de cada poema, amb el significat, el motiu , etc. És un plaer llegir el cançoner en italià i a continuació la traducció al català –o al contrari, com ho faig jo—i quan no acabes d’entendre el significat, la intenció o la motivació de l’autor, consultes la tercera part. Per això les estrofes estan numerades per a facilitar la consulta.  Un gran encert, probablement la millor idea editorial del 2016.

Problema català?

 Espanya –o l’espanyolisme, o el nacionalisme espanyol si voleu—està reaccionant tard i sense idees clares ni decidides en allò anomenat –mal anomenat-- problema català. Dic mal anomenat perquè el problema fort no és per a Catalunya sinó per a Espanya. Una part important de la ciutadania catalana vol la independència. Està al voltant de la meitat, més o menys, segons opinen els independentistes o els unionistes. Dels unionistes, més de la mitat volen un estat federal. I aproximadament un 20 % --més o menys, repetisc—vol que es quede tot com està. A aquestes dades uniu el fet que la ciutadania catalana és pacífica i estima la convivència. Passe el que passe Catalunya resoldrà el problema, però i Espanya? El camí cap a l’estat federal hauria de ser tan ràpid, i és tan difícil, que pràcticament és inviable. I no ho dic jo, pobre de mi!, sinó Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, intel·lectual reconegut i autoritat amb prestigi internacional quant a dret constitucional. Que també diu que el recurs i la sentència contra l’estatut de Catalunya van ser inconstitucionals (!!!) i que Catalunya en aquests moments està fora de la Constitució Espanyola (Atenció: Pérez Royo no és antisistema, ni independentista). Les advertències d’un gran periodista, assenyat, temprat, objectiu, políticament independent, com Iñaqui Gabilondo (no és antisistema ni independentista), des de fa temps, i del mateix Pérez Royo, sense parlar dels intel·lectuals juristes, periodistes i polítics independentistes, no han aprofitat perquè l’espanyolisme (polítics, intel·lectuals, periodistes) hagen reaccionat ràpidament i bé. Tot junt significa que Catalunya camina amb pas decidit cap a la independència, amb un pla ben preparat, mentre que els altres resten mirant-se el melic. Rajoy i el PP estan carregant-se la unitat d’Espanya, però no passa res, ni cap estat ni cap partit, ni cap res, són sagrats, ni immutables, ni eterns, perquè la vida no ho és. Sols la mort és segura... (i encara no ho sé). L’única solució –per a Espanya—és acceptar el referèndum i mentre s’organitza, començar a oferir un nou model d’estat, millor federal, sense zones fosques, amb referèndum monarquia-república inclòs, i que siga atractiu per una part important dels independentistes, esperant que guanye el no. Per al meu gust, si he de dir la veritat, preferisc que continue la política del PP (la del PSOE és molt pareguda i està a punt de trencar-se per aquest motiu) fins al final.

Referéndum italià

Si jo fóra italià votaria NO, com el meu admirat novel·lista Andrea  Camilleri. Espere que els italians, ciutadans d’un país d’imaginació i art inigualables, no caiguen en el parany que si es perd el referèndum, baixarà la borsa i apujarà el preu del deute. El que es juga no és això. El que es juga és pluralitat contra autoritarisme. Que la borsa caiga sols és un xantatge, important, això sí, quant a efectivitat electoral, és a dir, pur populisme. Vist des d’ací, jo sóc partidari d’eliminar el senat espanyol i també les diputacions, per a disminuir el clientisme. Però donar majoria absoluta al més votat amb poders amplis, és donar-ho tot a una minoria, és a dir, tornar a Mussolini. Totes les minories juntes –més la gran abstenció silenciosa—sumen una majoria enorme. El que cal, mirant-ho des d’ací, és canviar la llei d’Hondt per una proporcional pura. I que valga igual un vot de Sòria –amb tots els respectes a la ciutadania de Sòria—que un de València. No?

Enric Juliana, en un article a La Vanguardia recorda l’eslògan de César Borja. “O César o res”. Això és el que significa el si al referèndum d’Itàlia.

Però, què voleu que faça? Jo no tinc vot a Itàlia.