L’EXTENSIÓ DEL TEMPS

“En una conversa de café de fa pocs dies, algú va dir que havien estat tants els escriptors al llarg de la història que sempre seria possible trobar-ne un encara per descobrir” Aquest text extret de “L’extensió del temps” em ve pintat. Fins ara no havia descobert a Xulio Ricardo Trigo, amb l'agreujant que el llibre el tenia en una prestatgeria, oblidat probablement des de feia anys.
En la descripció de Compostel·la, de la ciutat vella, caminant per les rues, amb les seues cases i tavernes, amb la pluja persistent sobre les lloses, recordant estades anteriors, compagina una tècnica descriptiva perfecta amb aquella imaginació que naix d’un estat d’ànim indestriable de l’enyor que sent per la ciutat. Sols he estat una vegada a Santiago –perdó a Compostel·la—però si tinc oportunitat de tornar, m’enduré el llibre amb mi i llegiré algun fragment prenent-me un vi o una cervesa Estrella de Galícia, en alguna d’aquelles tavernes, si tinc la sort que continuen igual. Crec que no, ja he dit que han passat massa anys.
El llibre, que no és tant una novel·la com un llibre de viatges barrejat amb crítica literària i reflexió filosòfica i dietari, mostra els coneixements de l’autor, que estima la literatura, especialment la poesia, catalana i també la gallega... i els clàssics universals. Quant a les seues reflexions més originals està aquella que diu que en la reflexió, és a dir en el pensament especulatiu, l’art és la tercera via entre la deducció i la inducció. He reflexionat llargament mirant de rebatre-ho, però no puc, he arribat a la conclusió que és cert.
Maleït siga el follet que em va amagar aquest llibre! (el perdone, però, perquè al final ben cert és allò de més val tard que mai).

Vida, obra i secrets d’Helena Mascort

Divendres 30 de setembre es va celebrar a Dénia l’entrega dels premis de difusió de cultura popular que atorga (i publica el llibre) Edicions del Bullent. Com en totes les edicions l’editorial va tindre la gentilesa de regalar-nos un llibre als assistents. Enguany m’ha tocat la novel·la juvenil “Vida, obra i secrets d’Helena Mascort” La novel·la té l’aurèola d’haver sigut Premi de narrativa juvenil Enric Valor, que atorguen la mateixa editorial i l’Ajuntament de Picanya, cosa que li dóna prestigi i fa suposar que és excel·lent, però no a tots els lectors adults els agrada la literatura juvenil. A mi si, tot i que no és la més preferida. A més, aquesta col·lecció (Esplai) té una lletra de grandària suficient per a la meua visió ja un poc deteriorada. Però enguany es donaven determinades circumstàncies que feien que el regal fóra més d’agrair.
Per un costat estic jubilat, per l’altre he estat tot l’estiu i part de la primavera passada patint una cruel ciàtica a conseqüència d’una artrosi que suporte des de fa anys però que darrerament s’ha agreujat. Això m’ha suposat una certa immobilització. Les dues coses juntes han fet que darrerament ha augmentat el meu temps per la lectura. Però la mateixa malaltia (fisioterapeuta, algunes medecines, etc.) han buidat la meua butjaca. Total, que actualment tinc molta més capacitat de lectura que de comprar llibres, cosa per la qual, la novel·la que en un altre temps potser inconscientment hauria pogut anar a una prestatgeria on hauria estat en una llarga llista d’espera –com he dit en altres ocasions—l’he començada tan aviat com he acabat el que em portava entre mans. I l’he llegida tota d’un colp.

Aquesta novel·la m’ha sorprés. L’autora, Dolors Garcia i Cornellà, psicòloga i educadora, ha usat molt bé els seus coneixements de la ment i el comportament humà i de les tècniques d’ensenyament. És una apologia a la lectura, dirigida a la gent jove i una lliçó per a interpretar tot allò que l’autor-autora d’una novel·la ens diu entre línies i de manera més o menys velada, voluntàriament o involuntària, conscientment o inconscient. "Escriure, de vegades, és portar dues vides, i no tothom ho sap fer bé". Si jo fóra professor de literatura, la recomanaria a l’alumnat de finals d’ESO o de batxiller. La novel·la, quant a la trama –la part més visible—ens mostra els secrets d’una escriptora i, finalment, el més important de tots. Però... queda un enigma a resoldre pels lectors: Què significa l’última lletra aïllada i gran, com una lletra capital, del final de la novel·la?

El camí de les estrelles. Emili Piera

A mi no m’ha interessat mai el camí de Sant Jaume ni els pelegrins, dit siga amb tot el respecte a un i altres. Però vaig comprar el llibre. Supose que era l’any 2010 –és l’any de l’edició—Jo passejava per la fira del llibre de València, unes hores abans –o després?—de fer la presentació de la meua novel·la infantil “El Montgó i l’esbarzer”, si no vaig errat, quan vaig veure Emili Piera dins d’una caseta. Al seu davant un munt d’exemplars de "El camí de les estrelles. Pelegrins a Santiago”  El vaig saludar. No crec que puga dir que som amics, però hem compartit alguna tertúlia i una bona taula, un bon putxero de Pedreguer, cosa que és important en les relacions entre persones com Emili i jo. Em va dir que el llibre eren les memòries d’un viatge de pelegrinatge a Santiago amb bicicleta. El vaig comprar i me’l va firmar. El llibre es va quedar en una prestatgeria perquè estaria llegint algun altre llibre i, cosa que em passa de vegades, va quedar en llista d’espera, que de tan llarga –com la de molts malalts a Marina Salut—va quedar oblidat.
Bé, el cas és que ara l’he trobat i li ha tocat el torn. Conta el viatge amb bici (ell, Laura i Paco) però no ho fa d’una manera lineal: comença per l’arribada a Santiago. Diu Piera que el camí no s’acaba a Santiago sinó que comença a Santiago. Després conta el viatge per etapes, del final al principi, al mateix temps que va incrustant records d’un altre viatge, a peu, de 1986.
Supose que hauran canviat moltes coses des que l’autor va fer els viatges i quan jo ho he llegit, però crec que l’esperit és el mateix. Un camí que a molts els aprofita, o fins i tot el fan, per reflexionar. L’autor també fa alguna reflexió entre teològica o metafísica, però en qualsevol cas, panteística. Un llibre de viatges que no està escrit a la manera clàssica en el que l’autor parla d’ell en tercera persona, ni està escrit de forma lineal però que té totes les qualitats dels bons llibres de viatge. En fi, un camí de sacrifici per a gaudir del paisatge i de la gent “sense necessitat de voler demostrar res”.

Bola de greix

Pilar García em va recomanar el conte de Guy Maupassant, Bola de Greix, per la seua semblança amb la pel·lícula La diligència. El tema va sortir quan parlàvem de Franz Kafka i jo vaig trobar una semblança de La Cabina dels Germans Marx, amb determinat passatge de la novel·la El Castell, però no m’atrevia a dir si els Marx es van inspirar en Kafka o si es tracta de dues idees paral·leles. El mateix dubte va exposar Isabel respecte Bola de Greix i La diligència.

Trobar aquest conte m’ha costat molt de temps, però finalment he pogut llegir-lo, en un llibre en el qual es recopilen diversos contes, però em referiré exclusivament a "Bola de Greix" Estava molt interessat en la lectura, perquè la Diligència és, en la meua opinió, una gran pel·lícula, no sols per la direcció i les interpretacions, sinó també, en gran mesura, pel guió.

Està claríssim que hi ha una gran similitud en el plantejament d’ambdues obres que fa pensar que el guionista de La diligència es va inspirar en Bola de greix, com molt bé deia Pilar. En La diligència hi ha més personatges, és a dir, cada persona és un personatge diferent. En Bola de greix --l'acció també té lloc majoritàriament en una diligència-- hi ha diferents persones que formen el mateix tipus de personatge. Crec que és més completa La diligència. Tanmateix crec que  Bola de greix és més impactant. La hipocresia i l’egoisme dels rics i poderosos, i fins i tot de les bones monges catòliques, tot i la seua humilitat, o el "laissez faire" del revolucionari republicà són d’un realisme aborronador i esfereïdor.

EDICIONS DEL BULLENT PREMI BLOC DE PROGRES JAUME I DE L'ALCÚDIA

L'editorial Edicions del Bullent, rebrà el Premi Joan Fuster que concedeix el Bloc de Progrés Jaume I de l'Alcúdia. Vull expressar la meua enhorabona a totes les persones que formen part i les que n'han format de l'equip de l'editorial, i especialment als seus caps.

És una gran alegria per tres motius. En primer lloc perquè durant molts anys (dues generacions!) han treballat per la nostra cultura d'una manera exemplar. Qualsevol persona que estime la nostra cultura, el nostre idioma, les nostres tradicions, se sentirà orgullosa que li concedisquen aquest premi de prestigi a Edicions del Bullent. En segon lloc, perquè són amics des de molts anys, i no sols amics meus, vull dir que s'han guanyat l'amistat de moltíssima gent, autors, editors, llibreters... En tercer lloc --i de menor importància, clar-- perquè el fet que m'hagen publicat tres llibres fa que senta una satisfacció especial, com si jo haguera posat una petita pedra a aquest gran marge que és l'editorial Edicions del Bullent. Repetisc, enhorabona a tots, espacialment a Gabriel i Maribel, a Núria i Gabriel fill..

ORIENT-OCCIDENT Dues històries d’amor

 Fa uns mesos, en una llibreria, vaig tenir el llibre entre mans, dubtant si comprar-lo o no, per raons massa extenses per a explicar-les ara. Finalment vaig optar per comprar-lo i el vaig deixar en una prestatgeria. Quan li ha tocat el torn de llegir-lo he tornat a dubtar, però finalment l’he llegit.

Es tracta d’una novel·la amb dues històries d’amor, o quatre, o de desamor, amb un flashback que comprèn quasi la totalitat del relat, amb altres flashbacks interiors, ben estructurada i amb recursos que atrauen l’interés del lector. En un d’ell, pel meu gust, ha abusat un poquet, però ja sabem que sobre gustos no hi ha color.

La trama transcorre principalment entre Natzaret i Jerusalem, i en menor mesura a Barcelona i Palma. Fa una bona descripció urbana, social, política de les ciutats palestines, amb les injustícies sofrides pels palestins i la doble injustícia de les dones palestines, que a més a més han d’estar sotmeses al domini ofegador del pare, del marit o dels germans. No falta la tragèdia conseqüència del fanatisme religiós.

Parla, amb coneixement de causa naturalment, del món i les dèries dels escriptors, de les vanitats de les enveges i gelosies, de les relacions a vegades difícils amb els editors....

En definitiva, una bona novel·la de Maria de la Pau Janer. Ah! Sobre altres qüestions, i recordant que l’acció principal passa a Natzaret, direm allò de: “Qui estiga lliure de pecat, d’erros o de contradiccions, que llance la primera pedra”

FRANCO UNA HISTORIA ALTERNATIVA

L’amic i veí Carles Martí m’ha deixat un llibre –gràcies Carles—d’un gènere al qual no tinc afecció: es tracta d’història alternativa o ucronia, com diuen alguns. L’he llegit, clar que si, per curiositat i perquè en tota mena de gèneres pot haver coses bones. El llibre “Franco una història alternativa” està compost per vuit relats.
El primer, “Ñ” no el podia suportar, em cauïa de les mans i l’he deixat caure. El segon “Luz Inhumana” l’he pogut llegir per allò del missatge, de la trama subjacent, com diu el crític de guions cinematogràfics Robert Mckee. És un relat antinuclear, en el que la història alternativa sols és un suport anecdòtic, i jo m’apunte sempre a la lluita antinuclear. “El Àngel Rojo” m’ha resultat entretingut per allò de les pel·lícules de superherois, hereus dels còmics i perquè denúncia el feixisme. El que m’ha agradat pel seu sentit de l’humor ha estat “El derbi”. La trama es desenvolupa al voltant d’una final de la copa del Generalísimo (amb Franco, Hitler, Goebbels i altres presents) entre el franquista Real Madrid i el falangista Atletico de Madrid. Quan algú li explica a Goebbels que s’ha inventat la televisió i que tots en tindran un aparell a casa, respon: “Amb aquest aparell dominarem l’opinió i la voluntat de la gent” I penses que, efectivament, Goebbels i els seus amics encara viuen i controlen les televisions. Molta gràcia el dubte del protagonista al final del relat, que no revele per si algú vol llegir-lo.
Dels altres, poc que ressenyar. Decididament, el gènere com a tal, no m’agrada