VIC (AMB EL GRUP DE DANSES PEDREGUER)

Divendres de matí
 (29-8-2015) vam arribar a Vic procedents de Barcelona. Primer que res vam realitzar una visita guiada pel centre històric.  A la catedral, el guia ens va explicar, entre altres coses,  algunes característiques de la pintura de Sert, pintures que atorguen a aquesta catedral una singularitat que convé tindre en compte. Després de dinar, una becadeta interrompuda per un fenomen habitual a la Plana de Vic, però que la gent de la Marina Alta cada vegada trobem més a faltar: un bon ruixat d’aquells que us  alegren la vida a condició que estigueu a cobert, com era el nostre cas.

A continuació un bon gelat prop de la plaça –algunes senyores, bona tassa de  xocolata, no t’ho perdes!—,  i un nou passeig per la ciutat, pels carrerons estrets, torts i empedrats, plens de història, de records medievals i modernistes, carrers que, en el seu temps, va trepitjar també Cinto Verdaguer, en la seua època de seminarista. Durant el passeig entrem a una botiga de queviures, especialment d’embotits vigatans. De seguida ens envaeix l’aroma característic dels productes de la Plana, un aroma que no sols pot obrir l’apetit d’un abúlic sinó que pot, fins i tot, ressuscitar un mort. No parlaré del botiguer. Necessitaria una dotzena de fulls per a fer una breu aproximació a la seua personalitat, al seu específic i particular estil de venda, de tractar el client. Deixeu-me dir, sols, que  és l’antítesi de les grans superfícies.

Vic és una ciutat tranquil·la, pacífica, sense sorolls, poca gent pels carrers, un bon lloc per descansar.

 Sopem a la plaça, que és, n’estic segur, la plaça que té més balcons amb estelades per nombre d’edificis, de tota Catalunya. I després rebem la visita d’alguns membres de l’Esbart dansaire Castell de Tona, els nostres amfitrions, amb els qui acordem l’agenda de dissabte a Tona.

Dissabte vam tornar a la plaça on hi havia mercat. Un altre món. Si ahir Vic em va semblar tranquil·la i solitària, hui és tot el contrari per obra i gràcia del mercat. Ahir veia una pel·lícula muda en blanc i negre. Hui, en tecnicolor i so estèreo. Es tracta d’un mercat gran i sorollós com molts altres, però amb dos característiques: per una banda l’abundància de bolets de diferents espècies, tot i que encara son primerencs, fet que es dóna en altres mercats catalans. Per l’altra banda la important venda d’animals de granja vius: gallines, conills, ànecs, indians... no sols pollets o catxaps, sinó adults. M’expliquen que els compren, els alimenten uns quants dies amb el menjar que el resulta de confiança i després els sacrifiquen a casa. D’aquesta manera s’asseguren de la qualitat de la carn.

Ah! I paradetes de llibres i també de disquets musicals.

Un plaer haver estat a Vic amb el Grup de Danses Pedreguer.

AMB EL GRUP DE DANSES PEDREGUER A BARCELONA

El Grup de Danses de Pedreguer ha tornat de la segona incursió per terres del Principat de Catalunya en la seva història, després d'haver actuat a Tona, municipi d'Osona, a la Plana de Vic. Com sempre, l'actuació ha comportat, pels membres del grup i els seus acompanyants, conéixer món, fer visites culturals, admirar l'art de conjunts arquitectònics de gran interés i assaborir --també és important, no?-- la gastronomia d'altres llocs, a més de practicar un exercici de convivència amb els membres d'altres grups folklòrics, en aquest cas l'Esbart Dansaire Castell de Tona

La primera etapa ha sigut Barcelona. Alguns hem portat a terme una visita guiada a la Sagrada Família, l'obra cimera de Gaudí. Us podrà agradar o no, però ningú no podrà qüestionar la genialitat del famós arquitecte del modernisme. Hem passejat pel Born, on hem dinat i hem visitat la basílica de Nostra Senyora del Mar, també pel barri gòtic, hem entrat a veure la Catedral, hem gaudit d'un bon passeig per la Rambla --com feia Josep Pla en la seua època d'estudiant--hem sopat a la terrassa de l'antiga  plaça de bous de las Arenas, un lloc excel·lent --i una idea magnífica la de suprimir "la fiesta" i donar un  us comercial a una antiga plaça de bous-- Finalment hem pogut admirar l'espectacle d'aigua de les fonts de Montjuich... i potser algunes altres visites que hauran fet alguns, però que no haurà tingut temps a fer qui escriu aquestes notes.

DIMARTS, CINEMA A LA FRESCA. L'ENDEMÀ, DIMECRES.

Crec que no descobriré res si confesse que sóc un poc despistat. Quan vaig a caminar pels camins de la Marjal o de Matoses, per la carreteres que uneixen Pedreguer amb els pobles del voltant, pels senders de les muntanyes,o per uns altres indrets, vaig pensant en la mona de pasqua, com diuen alguns, o estic a la lluna de València, com diuen altres. Hi ha moments que perd l'orientació i la noció del temps i no sé on estic. La meua ment vola per uns altres llocs i temps, o potser per altres dimensions. Necessite tres o quatre segons per a instal·lar una actualització al meu cervell i situar-me en el temps i l'espai. Normalment els sentits estan desconnectats i no veig ni sent res del voltant. Podria exceptuar els dies de primavera que la sentor de la florida dels tarongers és molt forta o quan tinc una tronada imponent sobre el cap que, aleshores sí, sent alguna cosa del que passa al meu voltant. O com aquella vegada que, de sobte –a mi em va semblar sobtada-- em va caure damunt una granissada amb pedres com ametles.


Vinc a dir això –-que potser també els passa a altres però no ho confessen-- perquè es sabut que els caminants som consultats moltes vegades per conductors que tenen dubtes amb la ruta que han de seguir per a arribar al seu destí «vaig bé per a anar a Alacant?» pregunta un, «per favor per on es va a Pego?», pregunta un altre.


Com ja he dit, en moltes ocasions he de canviar el xip, he de concentrar-me i he de situar-me mentalment, per a poder respondre amb garantia. Un dia, de bon matí, caminava en direcció Beniarbeig-Pedreguer, després de dos-cents o tres-cents metres de la rotonda que hi ha entra la carretera d'Ondara a Orba i de Beniarbeig a Pedreguer. Vaig veure un cotxe que disminuïa la marxa i engegava l'intermitent de la dreta. El conductor em va mirar. En previsió que em preguntara per on dirigir-se per a arribar a algun lloc determinat, i per tal de donar una bona impressió, en el sentit de ser una persona que no es despista i sap perfectament on estan els pobles del voltant, vaig avançar l'actualització dos o tres segons, i em vaig situar. El cotxe era un utilitari d'un roig descolorit, un tant desballestat i brut. El conductor era un xicot jove que anava a soles, simpàtic i amable que es va posar a la boca un somriure natural i sincer. La pregunta no es va fer esperar i jo estava preparat amb el meu GPS mental engegat. «Bon dia, per favor, puc fer-te una pregunta» va dir ben educadament. «Es clar que si, home!» li vaig respondre satisfet d'estar preparat per l'examen. I ell va seguir: «Hui és dimecres?» Si de sobte m'haguera caigut damunt un poal d'aigua freda, no m'hauria desconcertat tant. Com que era el mes d'agost que a Pedreguer –al parc del Patronat-- fan cine a la fresca els dimarts, i jo la nit anterior hi havia anat, sols vaig necessitar quatre o cinc segons –potser un poquet més-- per ressituar-me, ara en el temps i poder-li respondre amb tota seguretat. «Si hui és dimecres, podem estar ben segurs» Ell es va pegar un cop de mà sobre la cama i, sense perdre el mig somriure que li quedava, va dir : «Ja m'ho pensava, ja m'ho pensava» i va continuar la marxa. Sort que els dimarts fan cinema a la fresca!

PRENDRE EL SOL

 Fa uns dies vam rebre una bona notícia, cosa que, pel fet de no ser habituals les bones notícies, és doblement satisfactoria: els partits polítics de l'arc parlamentari, exclòs el PP, han arribat a un acord segons el qual, anul·laran, cas d'aprovar-la el PP, tal com ha anunciat, la llei que gravarà amb impostos, prendre el sol a una terrassa, pública o privada, al carrer o la platja. Bé, ara m'acusareu d'usar una hipèrbole perquè la llei anunciada no gravarà prendre el sol sinó generar energia per autoconsum amb els raigs dels sol. Es a dir, gravarà que instal·lem a la terrassa una placa solar per a convertir els seus raigs en electricitat i després, amb l'estufa, poder escalfar-nos. De moment encara no pretenien gravar que ens escalfarem directament al sol. D'acord, és una hipèrbole però no veig gran diferència entre un plantejament i un altre Tot és autoconsum de sol, pense jo.

El que més em preocupa és que el fet que no s'aplicarà una llei que grava l'autoconsum d'energia solar, siga notícia. Més notícia, i més inversemblant (!), que quan anuncien la llei.

Es com si a algú li diuen: «anem a pegar-te vint colps de fuet», i aquest algú es posara a plorar –però sense rebel·lar-se, quede clar-- i després li diuen: «rectifiquem, sols te'n pegarem divuit» i començara a riure perquè s'estalvia dos dolors, i, encara pitjor, anunciara a tot el món la bona notícia.

Caram! Ja m'ha sortit una altra hipèrbole. Sort que el lector, que és ben intel·ligent, sabrà retirar tota la brossa i quedar-se amb la idea que el redactor no ha sabut expressar millor. Potser algun dia aprendré a explicar les coses amb poques paraules i diré: Estem perden la sensibilitat, la capacitat analítica i el sentit crític.  

El quadern gris de Josep Pla

Estic llegint El quadern gris de Josep Pla, lectura que em provoca moltes reflexions. He escrit durant hores una introducció a la reflexió que vaig a fer, sense aconseguir explicar res que tinga un mínim d'interés per a un lector intel·ligent, cosa per la qual ho he esborrat tot i passe directament a reflexionar sobre una afirmació del nostre autor en el seu dietari, i procuraré fer-ho amb senzillesa que, segons el mestre, és la manera més difícil però més efectiva d'explicar les coses. 

Després que Josep Pla confessarà en el dietari que estava carregat de deutes, va escriure:  "... és un problema que sols pot resoldre's, com tots els reals, amb l'ajornament." Crec que és obvi, per pura lògica axiomàtica, que la solució que proposa és no pagar mai. Perquè no pot pagar i el que no pot ser, no és. I aquesta és la realitat. Punt final. I ara jo plantege la meua reflexió: ¿quina és l'única solució real per al deute que alguns estats tenen amb els especuladors financers internacionals?

            Josep Pla, un home conservador --ell es reconeixia com a tal-- va ser, no sols un magnífic i excel·lent escriptor que comunicava amb una bellesa i perfecció extraordinària, sinó, a més a més, com heu vist, va ser una persona amb una lucidesa i clarividència que podríem qualificar de profètica.

XXXIX Aplec Excursionista dels PPCC

Pedreguer serà des del 8 al 12 d'octubre la capital de l'excursionisme dels Països Catalans, de la mà del Centre Excursionista de Pedreguer que comptarà amb la col·laboració del Casal Cultural Jaume I, el Grup de Danses de Pedreguer, Els Traginers, Colla l'Ocaive, la banda de Música del Centre Artístic Musical, Coet i Corda, Club de Pilota Pedreguer, batucà Catuba i altres associacions que potser oblide --us pregue em perdoneu, escric de memòria-- a més de personatges con Núria Feliu. Com veieu, el teixit associatiu de Pedreguer, la societat civil del meu poble s'ha bolcat per a ajudar al Centre Excursionista de Pedreguer en un esdeveniment important pel poble i que, si el temps no ho impedeix i no hi ha cap imprevist greu, posarà ben alt el llistó dels Aplecs excursionistes dels PPCC, com ja ho ha fet en altres ocasions el CEP.
Reconec que alguns dels meus lectors penseu que soc un poc donat a la hipèrbole i un tant apassionat, però us invite que mireu el programa d'activitats --podeu entrar a la pàgina web del Centre Excursionista de Pedreguer-- i que  traieu les vostres pròpies conclusions.
El programa està enllestit --que no és poc-- ara sols falta treballar de valent per a gestionar-lo. Ànim i endavant.

La cara tràgica de la festa

Anit, en l'entrada de bous de mitja nit, es va produir una gran desgràcia.  Un home, tinc entès que francès, que estava fotografiant (o fent vídeo) a un bou que s'havia separat de la resta, va ser agarrat per l'animal ocasionant-li la mort immediata, sense apel·lacions, sense una segona oportunitat i el que és més tràgic, en presència de la seua família. Els serveis mèdics de la plaça no fan poder fer absolutament res, ni tan sols portar-lo a l'hospital. Descanse en pau. Acompanye amb el seu dolor a la família i amics.
Bé, aquesta festa té risc i tots el coneguem, no busquem culpables, Jo, de moment, sols demanaria que no li digueren cultura a aquesta festa. No ho és. No pot ser-ho, ni cultura ni art. I algunes manifestacions d'aquesta festa, com embolats i "serrils", no són ni tradicionals. Sols tenen uns quants anys. Prou.
Una altra cosa: quan a Pedreguer s'ha vist a un estranger fent fotos als bous, a la gent se li ha posat els pèls de punta: "per dins la màquina el bou es veu lluny",  "no coneixen el perill" han estat sempre els comentaris, i es ben cert.
Qui diu això --per si algú no em coneix i creu que parle sense criteri-- ha corregut moltíssimes entrades en la seua vida i ha fet fotos als bous. M'he divertit molt, però sempre amb el mínim risc, podeu creure-ho. Per si algun afeccionat a la fotografia vol fer fotos als bous, em permet donar uns senzills consells. Per a fer fotos sense risc --o amb el mínim risc-- cal ser conscient de la diferència entre la força i rapidesa de l'animal i la teua. Has de saber sempre on està l'animal (o els animals) on estàs tu i on està el lloc on fugiràs si el bou  va cap on estàs tu. Es bo comprovar que la gent que tens al voltant està atenta al bou i no està massa eufòrica. Pensa que en el moment que et poses la càmera davant la cara, eres el més dèbil de tots. Pensa que una imprudència teua pot posar en perill a la gent que tens al teu voltant. Sobre tot, has de tindre un gran respecte al bou. I una última cosa: és més difícil fer una bona foto amb teleobjectiu, però és més segur. Un artista, des de dalt d'un "palco" pot fer millors fotos amb una càmera compacta que qui no és artista des de davant del bou amb una càmera de grans prestacions.  Perdre la vida per fer fotos al bou és una cosa massa absurda.
Permeteu-me que publique unes fotos a la memòria i en honor de la víctima d'anit.