"en ves de"

Del meu dietari

9 de març

         Un dels castellanismes que més desfici em fa escoltar és aquell que substitueix "en compte de" o "en lloc de" per "en vez de" De vegades intente proposar que es diga com es deia a Pedreguer antigament, per tal d'aconseguir acabar amb el castellanisme amb una proposta atractiva i popular. Quan jo era xiquet, la frase era, dita tal com sona, " or de". El fet de no trobar aquesta paraula --en el sentit que està dit-- en cap diccionari m'ha obsessionat. Dissabte ho parlava amb Jaume Avellà mentre comentaven el llibre  "Paraules en xarxa", un llibre que naix d'un grup de faceebok, en el que diferents persones aporten paraules en desús o completament desaparegudes però que s'usaven habitualment fa anys. Han fet un llibre interessant, però ningú no ha posat el sintagma "or de" com a sinònim de "en compte de".

         També havia comentat aquest tema amb amigues o amics filòlegs, però sembla que ningú no tenia constància d'haver llegit mai "or de" ni d'haver-ho sentit dir en llengua col·loquial.

         Hui, però, he trobat una possible solució que propose perquè els filòlegs ho analitzen i donen la seua opinió, més docta que la meua, que no ho és gens. La meua proposta seria: A Pedreguer, en compte de dir "en lloc de" deien "en hora de". Perquè l'alternativa ha d'estar en l'espai i no en el temps? Per una altra banda, en castellà es diu "en vez de" que també fa referència a un lloc en el temps. (comproveu la paradoxa. Evitaré desviar-me amb disquisicions sobre les conseqüències de la teoria de la relativitat, massa difícil per a mi). Si dir "en hora de" és correcte i a Pedreguer quan parlem tenim la costum de menjar-nos la meitat de les lletres, és possible que quan jo, de xiquet, sentia dir "or de" el que estaven dient-me era "en hora de".

         No sé si el meu raonament tindrà algun fonament des del punt de vista sociolingüístic o filològic, però crec que m'ha fet superar una antiga obsessió. I si, a més a més, alguna autoritat lingüística em donara la raó, seria molt feliç. I si em digueren que no, no passaria res, ja m'he calfat massa el cap amb aquest tema de tan poca importància.

         Rectifique, una cosa si que és important: cal eliminar el castellanisme "en ves de", per ser un barbarisme, per ridícul i perquè sona malament.

8 de març

Quan jo era jove a l'estat espanyol no se celebrava el 8 de març, dia de les dones treballadores, perquè el règim dictatorial de Franco no ho permetia. Tampoc no celebraven l'1 de maig, o se celebrava distorsionat ideològicament com a festivitat religiosa de Sant Josep Obrer. Ara, amb la nova llei mordassa --jo li diria llei boç que, per ser una paraula més basta i matussera, resulta més realista-- no m'estranyaria que pròximament no es poguera celebrar o que se celebrara posant en perill la integritat física de les --i els-- manifestants i lluitadores per la igualtat. Vinc a dir-ho perquè seria bo --i aquest és l'objectiu-- que arribara un dia que no se celebrara perquè no calguera, és a dir no perquè hi hagueren lleis opressores sinó perquè la igualtat fora tan evident i estiguera tan consolidada i inserida dins la mentalitat ciutadana, dins de les lleis i les costums, que aquesta reivindicació poguera considerar-se com a un fet històric i obsolet, o que si se celebrara que fora com a un record d'un temps considerat quasi prehistòric.
Però mentre això no arribe --i no té pinta d'arribar aviat-- cal continuar la lluita, Una lluita en la que el col·lectiu Femme Força està tenint un protagonisme i un lideratge exemplar, que hem d'aplaudir fins i tot els homes que ens sentim solidaris amb aquesta lluita, i que els desitgem un èxit total i definitiu.
La forma més tràgica i dramàtica --no l'única-- de la desigualtat és sofrir l'agressió, a vegades física, a vegades psicològica, de les seues parelles o exparelles, uns homes que no accepten que les dones tinguen dret a decidir el seu futur ni el seu present i que pretenen que han d'estar submises a les ordres dels homes, arribant a agredir-les fins i tot ocasionant-les la mort. No m'he parat a contar-ho però és possible que, en els darrers anys, el nombre de dones mortes com a conseqüència del maltractament masclista siga superior, dins de l'estat espanyol, a morts per causa d'actes terroristes. Si els governs i els poders mediàtics dedicaren a les dones maltractades la mateixa atenció, i el mateix interés en solucionar el problema, que dediquen --amb tota justícia, vull dir-ho també-- a altres assassinats, ajudarien a combatre  un dels càncers socials més greus de l'actualitat, un càncer vergonyós perquè la seua existència no és natural sinó artificial i, a més, és evitable.

CALORET!

Foto treta de la xarxa i que s'ha publicat en diferents mitjans
(ignore el nom de l'autor, demane disculpes)

El grotesc discurs oficial de la Crida Fallera del 2015, pro-nunciat per l'alcaldessa de València, ha estat un insult greu al valencià --així anomenem al català els valencians al País Valencià--, als ciutadans valencians que el parlem, i a tots el valencians del cap i casal, pel mal gust i el ridícul de la primera autoritat local, que ha embrutat la ciutat que representa. Culpa d'un efecte etílic, d'un excés d'eufòria que li va fer treure el natural, o el que seria pitjor, d'un intent ben calculat de burlar-se del nostre idioma, del més preciat patrimoni cultural que hem heretat dels nostres avantpassats.
Ha demanat disculpes. No és prou. Si vol salvar la dignitat de la ciutat que tan indignament representa, hauria de dimitir.  No ho farà, clar que no.
Però el que em preocupa de veritat no és tot això, sinó el fet que molts valencians del cap i casal, potser la majoria --no tots, també cal dir-ho-- no els ha molestat gens ni mica perquè l'odi que senten envers el valencià és tan fort que voldrien veure'l desaparéixer el més aviat possible. I s'alegren de veure'l humiliat i burlat. Possiblement la intenció era la captació o recuperació del vot d'aquesta mena de gent.
La burla de la senyora Rita ha de ser per a nosaltres, els valencianoparlants, una agullonada que ens fassa reaccionar en defensa del valencià.  Ara més que mai hem d'estimar l'idioma, l'hem de defensar amb ungles i dents i l'hem de dignificar esforçant-nos a parlar-lo ben correctament,  cosa que no sempre fem --reconeguem-ho també-- amb suficient interés. Aquesta és la millor manera de fer-li pagar ben car el seu insult.

SORT QUE TENIM EL GOVERN I LA TV PER A ESTAR INFORMATS.

            Jo creia, pobre infeliç de mi, que la crisi havia estat ocasionada pel poder financer (els bancs, vaja) que amb el seu exagerat afany de guanyar diners havien convençut a la classe treballadora de menor poder adquisitiu que podIen i es mereixien ser rics. Era suficient hipotecar-se, comprar cases, mobles, cotxes (bons cotxes) i ja ho pagarien a poc a poc. L'argument perquè el pobre ho acceptara eren dos: 1.- les cases que ara compres per 100 valdrà 150 d'aci a sis mesos. 2.-Si ara guanyes 1000 euros al mes, d'aci un  any en guanyaràs 1200 perquè l'economia va a més, i podràs pagar el teu préstec fàcilment, i t'hauràs convertit en classe mitja. Després li deien a aquell pobre desgraciat que es creia classe mitja perquè ja tenia casa, mobles i cotxes i podia gaudir de vacances tots els anys: Tu pots ser com la classe superior, sols ens has d'aportar deu mil euros, o vint mil i participaràs d'uns fons d'inversions que compren cases i que augmentaran el seu valor en més d'un cinquanta per cent a l'any, amb els teus diners comprarem unes hipoteques que paguen uns rèdits elevadíssims i seràs ric en poc temps.

            Va arribar un moment que les cases no es podíen vendre i, aleshores, quin era el seu valor? Zero. La classe mitja ho havia perdut tot, la classe treballador d'escàs poder adquisitiu, no podia pagar les hipoteques (devien molt més d'hipoteques que el valor de la seua propietat, que per cert no era propietat seua perquè la tenia hipotecada) i per tant no tenia res de res de res.

            Si, jo creia, pobre de mi, que això era la crisi. I també creia que, a conseqüència d'això, uns bancs devien diners a uns altres bancs. I que, per exemple, uns bancs "espanyols" --em permeteu posar cognoms als bancs?-- devien diners a uns bancs "alemanys". I que aquests van manar a frau Merkel que els ajudara a reclamar. I que la frau Merkel va dir al senyor Rajoy. "Mira bon amic. Aixó se soluciona de la següent manera: El meu govern li dona al teu el deute que els teus bancs tenen amb els meus, vosaltres ho doneu als vostres bancs i ells als meus. Els bancs estan en pau entre ells i el vostre govern em paga a mi el deute. "I com ho pagarem?, va preguntar Rajoy" "Molt fàcil, home --li va respondre la frau Merkel-- puges l'IVA, rebaixes les despeses públiques (lleves mestres, lleves professors, lleves metges, no pagues als dependents, congeles les pensions... " Rajoy va acceptar i la frau Merkel li va donar a la banca alemanya l'import del deute de la banca espanyola, deute que ara, segons el tracte, l'estat espanyol  deu a l'alemany i que li pagarà, si pot, amb els diners que s'estalvia amb metges, mestres professors i treballadors públics"

            Això és el que creia jo, pobre de mi. Per sort, els senyors Margallo, Montoro, De Guindos, Rajoy…  m'han aclarit que no, que jo estava equivocat. M'han aclarit que si ara ens falten metges, mestres i professors, que si els aturats cobren menys i no pugen les pensions, és perquè l'estat espanyol va participar (en molt menys del que ens diuen) en el rescat de Grècia i ara SYRIZA, l'infame govern d'aquell país, no vol pagar-nos als treballadors espanyols el que ens deu.

            Sort que tenim el govern i la TV per a estar informats.

ASSEMBLEA OBERTA DE LA CUP PEDREGUER

         Diumenge passat, de matí, es va celebrar una assemblea oberta, convocada per la CUP de Pedreguer per a escoltar opinions sobre diferents qüestions d'interès que afecten la ciutadania de Pedreguer: Economia local, Centre de Salut, Serveis públics municipals, i cadastre-IBI. Hi vaig assistir i vaig tindre una gran alegria de comprovar que hi ha molta gent jove que s'interessa pels problemes col·lectius del nostre poble. Crec que feia molts anys que la joventut no es mobilitzava com ara. La crisi desperta consciències, però encara eren pocs, tot i que llevar-se els llençols de damunt un diumenge de matí és un mèrit per la gent jove.  Em va recordar l'època de la transició, les assemblees democràtiques, amb una mitja d'edat inferior però amb menys experiència i amb menys formació i preparació que en l'actualitat. Per cert, algunes persones, poquetes, d'aquella època hi van estar presents. Hi ha futur. Ànim i endavant!

ÈTICA BLOQUERA

        Els que estem avesats a llegir i a interpretar el que llegim, sabem que moltes vegades un titular amb preguntes (per exemple "Corrupció en Fulanito?  Que ha fet dels diners?"), tot i que legalment pot ser una pregunta (retòrica) en realitat és llegit per la majoria de lectors com una afirmació. O si més no, com una sospita tan greu que, si no es demostra el contrari, és certa. L'Ètica periodística (i bloquera, diria jo) exigeix que, abans d'escriure una cosa així, s'ha de preguntar i constatar el que s'afirma (afirmació amagada darrere d'una pregunta retòrica, en aquest cas). La resposta pot ser "si no es cert, l'afectat que ho desmentisca"  És una resposta feixista. Podria passar que ho llegiren tots llevat de l'afectat. Podria ser que l'afectat ho llegira passat cert temps i que la rectificació aprofitara per a ben poc.

            Això ve a compte d'un blog del que no diré el nom per no fer-li publicitat en el que l'autor dels escrits (que s'amaga amb covardia i nocturnitat darrere del nom d'una senyora fictícia) possiblement mogut per algun ressentiment difícil de comprendre per una ment sana, atempta miserablement contra l'honorabilitat de certa institució a la que no li arribarà mai a les soles de les sabates.

            Disculpeu-me per un article tan fosc. No diré el nom verdader de l'autor perquè tinc por que, en cas de fer-ho, s'òmpliga de caca la pantalla i perquè si ho llegeix i vol tindre un poc de seny i consultar un psiquatra, potser li diagnostiquen una doble personalitat i li tornen la salut (home firmant amb nom de dona, fets d'extrema dreta disfressats d'extrema esquerre, etc.).

            Per cert, a mi no em val l'argument que algú s'amaga darrere d'un pseudònim per a escapar de la falta de llibertat d'expressió. Si l'autor del blog parlara malament de la Corona, a les 24 hores l'haurien descobert i estaria tancat a la presó, tot i el pseudònim. El pseudònim, en aquest cas, sols aprofita d'escut perquè la víctima de l'escrit, que no té cap poder, t'escopinye a la cara, ben merescudament, quan et veja pel carrer. 

          Ah! un aclariment crec que innecessari: no tinc res a veure amb la víctima de l'escrit.

Stendhal i Tsipras

       En la novel·la El roig i el negre, Stendhal pinta, amb detalls magistrals,  la societat francesa de la primera meitat del  segle XIX.  Julien, el personatge principal,  és el fill d'un fuster pobletà que arriba a Paris de secretari del marques de la Mole, on tracta amb l'aristocràcia més refinada. Julien enamora a la filla del marqués que és el desig de la flor i nata de París, i ell, que odia a l'aristocràcia pel fet de ser una classe superior a la seua i que mai no li permetran estar al seu nivell, sent un gran plaer d'humiliar els altres pretendents pel fet de ser amat per una aristòcrata però mai no sent plaer del simple amor, fet que ja li havia passat en una altra aventura amorosa amb una senyora burgesa de classe superior a la seua. Quina llàstima!  La lluita de classes no per a treure'n profit sinó com a objectiu en ella mateixa, sense una base científica. En un moment donat, la filla del marqués menysprea un ric i nobilíssim pretenent en defensa de Julien, I Aquest se sent molest perquè la seua amant, en parlar amb poca cortesia al seu rival, ha ofés la dignitat masculina. És a dir, dins d'un episodi de lluita de classes (premarxiana, d'acord) l'home se sent solidari amb l'home de la classe superior. No m'atrevisc a opinar si Stendhal, en criticar la seua societat, arribava fins a aquest punt --crec que si-- o si es una simple descripció sense intencionalitat crítica.

         El cas és que --i això si que és pura casualitat-- jo llegia aquest passatge de la novel·la en un moment clau de la lluita de classes al segle XXI (mort i difamat el senyor Marx) Un nou govern a Grècia gosa dir que no reconeix la troika. Sols per sentir dir això ha valgut la pena no haver mort en el 2014, pose per cas. Feia anys que no hi havia a Europa una postura tan subversiva (llegiu revolucionaria, esquerrana, progressista, el que vullgueu a condició que signifique una lluita del que està baix contra qui l'oprimeix). Però aquest govern està format exclusivament per homes! No hi haurà a Grècia cap dona capacitada per a ser ministra? O fer una dona ministra seria una ofensa a la dignitat masculina?

         Mentre la subversió (llegiu altra vegada el que vullgueu) no és integral no és res. No es pot estar en contra del poderós sistema financer i acceptar com la cosa més normal que hi haja masclisme, no es pot ser revolucionari i feminista i acceptar com la cosa més natural que hi haja nacions amb la seua cultura xafada i menyspreada per l'estat d'una nació més poderosa. Ser exclusivament anticapitalista, feminista o nacionalista (estic usant malament aquest terme, seria més correcte dir internacionalista, totes les nacions amb els mateixos drets) no aprofita per a res.

         O mirem de fer-ho tot o mai no farem res.