ASSEMBLEA OBERTA DE LA CUP PEDREGUER

         Diumenge passat, de matí, es va celebrar una assemblea oberta, convocada per la CUP de Pedreguer per a escoltar opinions sobre diferents qüestions d'interès que afecten la ciutadania de Pedreguer: Economia local, Centre de Salut, Serveis públics municipals, i cadastre-IBI. Hi vaig assistir i vaig tindre una gran alegria de comprovar que hi ha molta gent jove que s'interessa pels problemes col·lectius del nostre poble. Crec que feia molts anys que la joventut no es mobilitzava com ara. La crisi desperta consciències, però encara eren pocs, tot i que llevar-se els llençols de damunt un diumenge de matí és un mèrit per la gent jove.  Em va recordar l'època de la transició, les assemblees democràtiques, amb una mitja d'edat inferior però amb menys experiència i amb menys formació i preparació que en l'actualitat. Per cert, algunes persones, poquetes, d'aquella època hi van estar presents. Hi ha futur. Ànim i endavant!

ÈTICA BLOQUERA

        Els que estem avesats a llegir i a interpretar el que llegim, sabem que moltes vegades un titular amb preguntes (per exemple "Corrupció en Fulanito?  Que ha fet dels diners?"), tot i que legalment pot ser una pregunta (retòrica) en realitat és llegit per la majoria de lectors com una afirmació. O si més no, com una sospita tan greu que, si no es demostra el contrari, és certa. L'Ètica periodística (i bloquera, diria jo) exigeix que, abans d'escriure una cosa així, s'ha de preguntar i constatar el que s'afirma (afirmació amagada darrere d'una pregunta retòrica, en aquest cas). La resposta pot ser "si no es cert, l'afectat que ho desmentisca"  És una resposta feixista. Podria passar que ho llegiren tots llevat de l'afectat. Podria ser que l'afectat ho llegira passat cert temps i que la rectificació aprofitara per a ben poc.

            Això ve a compte d'un blog del que no diré el nom per no fer-li publicitat en el que l'autor dels escrits (que s'amaga amb covardia i nocturnitat darrere del nom d'una senyora fictícia) possiblement mogut per algun ressentiment difícil de comprendre per una ment sana, atempta miserablement contra l'honorabilitat de certa institució a la que no li arribarà mai a les soles de les sabates.

            Disculpeu-me per un article tan fosc. No diré el nom verdader de l'autor perquè tinc por que, en cas de fer-ho, s'òmpliga de caca la pantalla i perquè si ho llegeix i vol tindre un poc de seny i consultar un psiquatra, potser li diagnostiquen una doble personalitat i li tornen la salut (home firmant amb nom de dona, fets d'extrema dreta disfressats d'extrema esquerre, etc.).

            Per cert, a mi no em val l'argument que algú s'amaga darrere d'un pseudònim per a escapar de la falta de llibertat d'expressió. Si l'autor del blog parlara malament de la Corona, a les 24 hores l'haurien descobert i estaria tancat a la presó, tot i el pseudònim. El pseudònim, en aquest cas, sols aprofita d'escut perquè la víctima de l'escrit, que no té cap poder, t'escopinye a la cara, ben merescudament, quan et veja pel carrer. 

          Ah! un aclariment crec que innecessari: no tinc res a veure amb la víctima de l'escrit.

Stendhal i Tsipras

       En la novel·la El roig i el negre, Stendhal pinta, amb detalls magistrals,  la societat francesa de la primera meitat del  segle XIX.  Julien, el personatge principal,  és el fill d'un fuster pobletà que arriba a Paris de secretari del marques de la Mole, on tracta amb l'aristocràcia més refinada. Julien enamora a la filla del marqués que és el desig de la flor i nata de París, i ell, que odia a l'aristocràcia pel fet de ser una classe superior a la seua i que mai no li permetran estar al seu nivell, sent un gran plaer d'humiliar els altres pretendents pel fet de ser amat per una aristòcrata però mai no sent plaer del simple amor, fet que ja li havia passat en una altra aventura amorosa amb una senyora burgesa de classe superior a la seua. Quina llàstima!  La lluita de classes no per a treure'n profit sinó com a objectiu en ella mateixa, sense una base científica. En un moment donat, la filla del marqués menysprea un ric i nobilíssim pretenent en defensa de Julien, I Aquest se sent molest perquè la seua amant, en parlar amb poca cortesia al seu rival, ha ofés la dignitat masculina. És a dir, dins d'un episodi de lluita de classes (premarxiana, d'acord) l'home se sent solidari amb l'home de la classe superior. No m'atrevisc a opinar si Stendhal, en criticar la seua societat, arribava fins a aquest punt --crec que si-- o si es una simple descripció sense intencionalitat crítica.

         El cas és que --i això si que és pura casualitat-- jo llegia aquest passatge de la novel·la en un moment clau de la lluita de classes al segle XXI (mort i difamat el senyor Marx) Un nou govern a Grècia gosa dir que no reconeix la troika. Sols per sentir dir això ha valgut la pena no haver mort en el 2014, pose per cas. Feia anys que no hi havia a Europa una postura tan subversiva (llegiu revolucionaria, esquerrana, progressista, el que vullgueu a condició que signifique una lluita del que està baix contra qui l'oprimeix). Però aquest govern està format exclusivament per homes! No hi haurà a Grècia cap dona capacitada per a ser ministra? O fer una dona ministra seria una ofensa a la dignitat masculina?

         Mentre la subversió (llegiu altra vegada el que vullgueu) no és integral no és res. No es pot estar en contra del poderós sistema financer i acceptar com la cosa més normal que hi haja masclisme, no es pot ser revolucionari i feminista i acceptar com la cosa més natural que hi haja nacions amb la seua cultura xafada i menyspreada per l'estat d'una nació més poderosa. Ser exclusivament anticapitalista, feminista o nacionalista (estic usant malament aquest terme, seria més correcte dir internacionalista, totes les nacions amb els mateixos drets) no aprofita per a res.

         O mirem de fer-ho tot o mai no farem res.

III MITJA MARATÓ OCAIVE.

Diumenge vinent, hi haurà a Pedreguer un dels esdeveniments esportius més importants del calendari, no sols de Pedreguer sinó fins i tot de la Marina Alta: III Mitja Marató de muntanya i III Cursa i Marxa de muntanya (21 i 13,4 km respectivament. Participació massiva d'esportistes i desplegament espectacular de persones en l'organització. Centre Excursionista de Pedreguer, Rebentar o Morir i Club d'Atletisme Cametes, units una vegada més organitzant aquest esdeveniment esportiu, en la seua tercera edició. 
Podeu participar en la cursa o marxa o podeu assistir a animar els participants, però no s'ho perdeu, seria imperdonable.

Això serà una mostra, un aperitiu, del que espera als mateixos organitzadors per al mes d'octubre que tindrà lloc el XXXIX Aplec Excursionista dels PPCC. Una prova de les ganes que hi ha a Pedreguer de quedar bé, és el fet que l'oferta de voluntaris per a ajudar a l'organització ha superat la necessitat. Enguany jo no estaré en cap control, ni tampoc no participaré, però faré algunes fotos per a publicar-les en aquest blog. Ara en publique algunes de la segona edició (l'any passat). Ah! Les empreses que col·laboren en l'organització d'esdeveniments esportius com aquest també es mereixen un aplaudiment.
 

CARBALLO-CARVALHO

A una sèrie policíaca de TVE li han posat a un inspector de policia el nom de Carballo. Es un policia antipàtic, envejós, resentit... i el que és pitjor, torturador i corrupte. Cal tindre mala bava per a posar-li Carballo (sona igual que Carvalho) a aquest personatge. No crec en les casualitats. Tots els qualificatius que he dit que té el personatge de la sèrie haurien de ser atribuïbles a l'autor o guionista, responsable de la malifeta. Ometré el nom de la sèrie i del guionista, no paga la pena, fer-los publicitat gratuïta. Per cert, és un bon moment de rellegir alguna novel·la de Vazquez Montalban i gaudir de la bondat, honorabilitat  i genialitat del verdader Pepe Carvalho... (els amics de cuina valenciana, gaudirien de les seues receptes)

(Dietari) Tot el que tinc per ballar amb tu.

21 de gener

         Elvira Cambrils, escriptora de Pego, va presentar anit a la Casa de Cultura la seua darrera novel·la Tot el que tinc per ballar amb tu. Va estar acompanyada a la mesa per quatre persones (Pilar García, Joseba Rodríguez, Neus Garrigós i Joana Mateu), totes les quals van parlar del llibre des de diferents perspectives.

         La presentació d'un llibre en forma de tertúlia té més atractiu, per una banda, i per l'altra, ofereix al futur lector una visió més ampla i opinions més enriquidores, atès que cadascú veu en una novel·la coses que no veuen altres. La presentació em va agradar força però no puc dir res del llibre perquè no l'he llegit. Si que vaig llegir l'altra novel·la de l'autora,  El bes de l'aigua en el que, a més de la prosa fàcil i fluida, com a mi m'agrada, reflexa la sensibilitat feminista de l'autora, i la seua condició de persona solidària i defensora de les llibertats individual i col·lectives, entre moltes altres qualitats que no puc resumir en uns pocs paràgrafs. 

         Intentaré sintetitzar l'opinió de les persones que participaren en la presentació, dient que en Tot per ballar amb tu, Elvira Cambrils demostra la seua capacitat per a explicar el plaer de viure (de la protagonista) gaudint de tot el que l'envolta. Això si, el que ens envolta, a la protagonista i a la majoria dels que llegim o llegirem el llibre, és una Cultura --la Cultura Gran-- i el territori o l'espai físic, natural, on es desenvolupa aquesta cultura, la Mediterrània.

         Des de la mateixa mesa es va llançar la idea de crear un club de lectura a Pedreguer i m'han convidat a formar-ne part. En principi, personalment, la idea no m'entusiasma, tot i que considere que és una bona idea. No em resulta personalment atractiva, perquè no m'agrada la idea de llegir de manera programada i amb la inevitable disciplina que això suposa. Jo comence a llegir un llibre i si veig que no m'interessa, cosa que no vol dir que no és un bon llibre, el tanque i el deixe a l'estanteria, sense remordiment ni mala consciència, cosa que no em passava abans.     

         D'ençà que estic jubilat que m'he fet la idea que no vull estar lligat a res, llegiré quan em vinga de gust i el que m'apetisca, de manera un tant anàrquica, sense estar compromés a res, ni a terminis ni al fet d'haver de donar opinió sobre el llibre --si em ve de gust opinaré, però sense sentir-me obligat a fer-ho-- ni complir amb agendes o programacions prèvies. Alguns m'acusaran, amb tota la raó del món, que sóc un poc insociable, però què voleu que fassa? Ho sóc, què hi farem! Crec que això forma part de la meua manera de ser i que sempre he intentat reprimir-me. Ara vull ser jo i si jo soc insociable, individualista, i franctirador --fins i tot, si voleu, un poc eremita-- ho seré. Repetisc, sense remordiments ni mala consciència.

         És possible que algunes persones em consideren sociable, amable, cortés… si això passa serà perquè s'ho mereixen tant que no he pogut evitar-ho, però per res més.

PLUJA I CULTURA

19 de gener.

      La notícia del dia és la pluja. Darrerament, que ploga, tot i que siga amb moderació com hui, és notícia, perquè el registre de pluja en els catorze o quinze mesos passats és mínima i alarmant. Si a Pedreguer hi haguera cultiu de regadiu com hi havia fins la dècada dels setanta i vuitanta --hui es rega a goteig i la meitat del terme està erm-- els llauradors estarien tan nerviosos que el col·lectiu seria com un polvorí. Les guerres de l'aigua, al País Valencià --la Marina Alta n'és un bon exemple-- han arribat a ser ben agressives. A principi dels vuitanta la mobilització a Pego, oposant-se a perforacions dins del seu terme per a portar aigua a Dénia, va ser ben virulenta.

      Hui, per interessos macroeconòmics, els poders fàctics han fet que l'agricultura, especialment la minifundista com és la majoria de la comarca, ha esdevingut tan poc rendible que pràcticament s'ha convertit en pur hobby o ha desaparegut, i la gent, especialment els més joves, no se n'adonen de la importància de la pluja. Hui, aprofitant que plou seria un bon dia perquè els mestres, a escola, explicaren els beneficis de la pluja, no sols per l'agricultura sinó també per la natura en general i, concretament, pel seu efecte de neteja de l'atmòsfera.

      Des del punt de vista cultural, la setmana que comença serà interessant en quant a presentació de llibres: demà dimarts presentació del llibre d'Elvira Cambrils Tot el que tinc per a ballar amb tu publicat per Edicions del Bullent. L'acte serà una tertúlia entre l'autora, Pilar García, Joseba Rodríguez, Neus Garrigós i Joana Mateu. Quin cartell!

      Per si fóra poc, divendres 23, una altra autora de la comarca, Pepa Guardiola, presentarà el seu recull de contes populars Contes de riuraus publicats per Edicions 96. Supose que Pepa ens parlarà de la societat rural de la Marina Alta en els anys 50 i, a més, ens contarà algun dels seus contes, cosa que serà una verdadera delícia. Molt fort hauria de ploure perquè jo em perdera alguna d'aquestes presentacions.

      I si una escriptora de Pego, Elvira Cambrils, i una de Xàbia, Pepa Guardiola estaran aquesta setmana a Pedreguer, el pintor de Pedreguer Ramon Pérez Carrió exposarà a l'Aplec d'entitats culturals de l'espai comunicacional Ramón Llull La baralla de les maravelles, des del 23 fins al 25, al Santuari de Cura, Mallorca

      Feliç setmana a tothom!