CARBALLO-CARVALHO

A una sèrie policíaca de TVE li han posat a un inspector de policia el nom de Carballo. Es un policia antipàtic, envejós, resentit... i el que és pitjor, torturador i corrupte. Cal tindre mala bava per a posar-li Carballo (sona igual que Carvalho) a aquest personatge. No crec en les casualitats. Tots els qualificatius que he dit que té el personatge de la sèrie haurien de ser atribuïbles a l'autor o guionista, responsable de la malifeta. Ometré el nom de la sèrie i del guionista, no paga la pena, fer-los publicitat gratuïta. Per cert, és un bon moment de rellegir alguna novel·la de Vazquez Montalban i gaudir de la bondat, honorabilitat  i genialitat del verdader Pepe Carvalho... (els amics de cuina valenciana, gaudirien de les seues receptes)

(Dietari) Tot el que tinc per ballar amb tu.

21 de gener

         Elvira Cambrils, escriptora de Pego, va presentar anit a la Casa de Cultura la seua darrera novel·la Tot el que tinc per ballar amb tu. Va estar acompanyada a la mesa per quatre persones (Pilar García, Joseba Rodríguez, Neus Garrigós i Joana Mateu), totes les quals van parlar del llibre des de diferents perspectives.

         La presentació d'un llibre en forma de tertúlia té més atractiu, per una banda, i per l'altra, ofereix al futur lector una visió més ampla i opinions més enriquidores, atès que cadascú veu en una novel·la coses que no veuen altres. La presentació em va agradar força però no puc dir res del llibre perquè no l'he llegit. Si que vaig llegir l'altra novel·la de l'autora,  El bes de l'aigua en el que, a més de la prosa fàcil i fluida, com a mi m'agrada, reflexa la sensibilitat feminista de l'autora, i la seua condició de persona solidària i defensora de les llibertats individual i col·lectives, entre moltes altres qualitats que no puc resumir en uns pocs paràgrafs. 

         Intentaré sintetitzar l'opinió de les persones que participaren en la presentació, dient que en Tot per ballar amb tu, Elvira Cambrils demostra la seua capacitat per a explicar el plaer de viure (de la protagonista) gaudint de tot el que l'envolta. Això si, el que ens envolta, a la protagonista i a la majoria dels que llegim o llegirem el llibre, és una Cultura --la Cultura Gran-- i el territori o l'espai físic, natural, on es desenvolupa aquesta cultura, la Mediterrània.

         Des de la mateixa mesa es va llançar la idea de crear un club de lectura a Pedreguer i m'han convidat a formar-ne part. En principi, personalment, la idea no m'entusiasma, tot i que considere que és una bona idea. No em resulta personalment atractiva, perquè no m'agrada la idea de llegir de manera programada i amb la inevitable disciplina que això suposa. Jo comence a llegir un llibre i si veig que no m'interessa, cosa que no vol dir que no és un bon llibre, el tanque i el deixe a l'estanteria, sense remordiment ni mala consciència, cosa que no em passava abans.     

         D'ençà que estic jubilat que m'he fet la idea que no vull estar lligat a res, llegiré quan em vinga de gust i el que m'apetisca, de manera un tant anàrquica, sense estar compromés a res, ni a terminis ni al fet d'haver de donar opinió sobre el llibre --si em ve de gust opinaré, però sense sentir-me obligat a fer-ho-- ni complir amb agendes o programacions prèvies. Alguns m'acusaran, amb tota la raó del món, que sóc un poc insociable, però què voleu que fassa? Ho sóc, què hi farem! Crec que això forma part de la meua manera de ser i que sempre he intentat reprimir-me. Ara vull ser jo i si jo soc insociable, individualista, i franctirador --fins i tot, si voleu, un poc eremita-- ho seré. Repetisc, sense remordiments ni mala consciència.

         És possible que algunes persones em consideren sociable, amable, cortés… si això passa serà perquè s'ho mereixen tant que no he pogut evitar-ho, però per res més.

PLUJA I CULTURA

19 de gener.

      La notícia del dia és la pluja. Darrerament, que ploga, tot i que siga amb moderació com hui, és notícia, perquè el registre de pluja en els catorze o quinze mesos passats és mínima i alarmant. Si a Pedreguer hi haguera cultiu de regadiu com hi havia fins la dècada dels setanta i vuitanta --hui es rega a goteig i la meitat del terme està erm-- els llauradors estarien tan nerviosos que el col·lectiu seria com un polvorí. Les guerres de l'aigua, al País Valencià --la Marina Alta n'és un bon exemple-- han arribat a ser ben agressives. A principi dels vuitanta la mobilització a Pego, oposant-se a perforacions dins del seu terme per a portar aigua a Dénia, va ser ben virulenta.

      Hui, per interessos macroeconòmics, els poders fàctics han fet que l'agricultura, especialment la minifundista com és la majoria de la comarca, ha esdevingut tan poc rendible que pràcticament s'ha convertit en pur hobby o ha desaparegut, i la gent, especialment els més joves, no se n'adonen de la importància de la pluja. Hui, aprofitant que plou seria un bon dia perquè els mestres, a escola, explicaren els beneficis de la pluja, no sols per l'agricultura sinó també per la natura en general i, concretament, pel seu efecte de neteja de l'atmòsfera.

      Des del punt de vista cultural, la setmana que comença serà interessant en quant a presentació de llibres: demà dimarts presentació del llibre d'Elvira Cambrils Tot el que tinc per a ballar amb tu publicat per Edicions del Bullent. L'acte serà una tertúlia entre l'autora, Pilar García, Joseba Rodríguez, Neus Garrigós i Joana Mateu. Quin cartell!

      Per si fóra poc, divendres 23, una altra autora de la comarca, Pepa Guardiola, presentarà el seu recull de contes populars Contes de riuraus publicats per Edicions 96. Supose que Pepa ens parlarà de la societat rural de la Marina Alta en els anys 50 i, a més, ens contarà algun dels seus contes, cosa que serà una verdadera delícia. Molt fort hauria de ploure perquè jo em perdera alguna d'aquestes presentacions.

      I si una escriptora de Pego, Elvira Cambrils, i una de Xàbia, Pepa Guardiola estaran aquesta setmana a Pedreguer, el pintor de Pedreguer Ramon Pérez Carrió exposarà a l'Aplec d'entitats culturals de l'espai comunicacional Ramón Llull La baralla de les maravelles, des del 23 fins al 25, al Santuari de Cura, Mallorca

      Feliç setmana a tothom!

DIETARI: 11 de gener.

      Deia ahir que actualment ningú no vol ser marxista perquè està mal vist. I es ben cert. L'esquerre no vol ser marxista --no ho és, vaja-- i la dreta, per principìs, no ho és. Ni tan sols els nous moviments més radicals com Podemos i altres nascuts des de la mobilització de masses --fenomen tan esquerrà-- no volen ser marxistes. Més encara, no volen ser d'esquerres ni de dretes, conceptes que són, diuen, tics del segle XX que ens han portat tots els mals. Jo crec que el concepte ve del s. XIX, però és igual, el que volen dir és que són conceptes antiquats. He dit que la dreta, per principis, no és marxista. Fa uns dies vaig veure una entrevista que li feien a un gran potentat qui, a una determinada pregunta, va contestar que no podien agradar-li els partits que inciten a la lluita de classes perquè aquesta política perjudica tota la societat. Quin cinisme. Si ho mirem ben mirat i ho reflexionem amb calma descobrirem una cosa que alguns trobaran ben curiosa, que no sé si és producte (el fet de trobar-ho curiós) de la ignorància, de la mala fe, o de la contradicció que regna actualment: la dreta --perdoneu que use el nom d'un concepte que també està mal vist, però no sé com dir-ho-- és l'únic sector de la societat, o de l'espectre polític que pràctica el marxisme, això sí, sense dir-ho i estigmatitzant sempre aquesta filosofia. I si algú no opina igual que jo, cosa ben probable i gens d'estranyar, si algú no creu que el neoliberalisme practica la política més marxista, que em diga: qui practica la lluita de classes més que aquelles polítiques que fan més rics els rics i més pobres els pobres? Quan es permet que els bancs desnonen a famílies sense ingressos per no pagar les hipoteques, quan es fan reformes laborals que perjudiquen els treballadors   --com més pobres més perjudicats resulten-- a favor dels gran empresaris, quan es retalla l'assistència sanitària, en perjudici del treballador que no pot pagar-se una intervenció quirúrgica, perquè l'estat pague puntualment el deute bancari, quan es practica la mateixa política respecte a l'educació pública, de manera que sols tinga accés a la formació els fills dels pares que poden pagar-la… quan es fa tot això, no està fent-se lluita de classes? Resumisc: la dreta si que és marxista. I jo, que crec que soc d'esquerres, també.

      Però estic escrivint un dietari, on se suposa que s'han d'explicar coses íntimes i personals i no plantejaments polítics, cosa per la qual demane disculpes per aquesta desviació tan fora de lloc.

      Hui estic eufòric perquè fa bon temps…

DIETARI 8/01/2015: CHARLIE EHBDO

      El tema de hui és l'atac que va sofrir ahir Charlie Hebdo per part de dos integristes islàmics, amb el resultat de dotze morts, assassinats en nom de Déu. Els assaltants, amb aquest acte lloaven Alà (Déu) i venjàven l'ofensa que, segons ells, havia fet el rotatiu humorístic al profeta Mahoma, per haver reproduïts dibuixos d'ell. Què trist. Trist i tràgic. El fanatisme religiós mata. I què trist també veure com en nom dels drets humans, condemnen l'acte polítics que no els respecten gens. Què trist, també, que algunes veus consideren que aquests fets són conseqüència de la permissivitat d'Europa respecte la "invasió" musulmana, i quan  als EE.UU. per exemple, un blanc entra amb una carabina a un institut i mata dotze joves, o més, no consideren que aquell fet ha passat per culpa de la invasió europea d'Amèrica, a partir de finals del segle XV.

      Una humanitat sense religions, o que la religió sols fora una creença personal, individual i interna, una religió en la que el creient considerara que les seues creences no han de condicionar la vida dels altres ni individualment ni col·lectivament   --home, això no seria una religió!-- seria una humanitat millor.

DIETARI

7 de gener del 2015.

El "dietarista" quan era xiquet de bolquerets

         Escriure és un vici. Vull dir que és una necessitat, una droga. Hi ha qui parla a soles. Escriure és com parlar a soles, amb la diferència a favor de qui escriu que els altres no saben que parla a soles. A mi m'agrada parlar a soles, tot i que, els que parlem a soles, en realitat no parlem a soles sinó que cadascú parla amb ell mateix, que no és igual. Jo de vagades em conte contes per a torbar-me. O per vici, jo que sé! Però fa un quants dies que no sé què contar-me. Note que s'acaba la imaginació i em conte contes que ja m'havia contat altres vegades. M'hauré fet vell?  Cabilejant com solucionar-ho, m'he plantejat la següent qüestió: perquè fer-ho tan difícil? I si en compte de contar-me contes escric un dietari? Ben mirat, un dietari és la forma més genuïna de parlar a soles sense que els altres se n'assabenten. I no cal imaginació.

           Ja he escrit dietaris altres temporades. De jovenet en vaig escriure un durant anys. Un grapat d'anys més tard --més de vint-- el vaig trobar i, en rellegir-lo, em vaig espantar del mal gust que tenia i el vaig destruir. Tant de bo si em torna a passar el mateix, amb aquest dietari, d'ací a vint anys. Diuen que un dietari és cosa de gent joveneta, però també diuen que els xiquets i els vells som iguals, cosa per la qual queda consensuat i decidit, escriuré(m) el dietari. Rata fiat. Atès que els dietaris són secrets   --clar, sinó quin sentit tindria escriure'ls? seria suficient anar parlant a soles pel carrer-- no el publicaré. Sols de tant en tant, i per tal que els visitants del meu blog Trepig sàpien que encara estic viu, en publicaré algun fragment.

        

DE BERGA A PEDREGUER

El  XXXVIII Aplec excursionista dels PPCC celebrat a Berga ha tingut lloc entre el 5 i el 8 de desembre. Bones excursions de muntanya, bones culturals i bones activitats complementàries. L'organització ha deixat el llistó alt. Es respirava en l'ambient que la pròxima edició anava a ser al País Valencià. El CEP no podia defugir el repte, tot i que els membres de la seua directiva preferien ajornar la responsabilitat per a més endavant i tindre temps per a preparar-se. Però no, finalment el Centre Excursionista de Pedreguer va acceptar, per tercera vegada, organitzar l'aplec, amb la circumstància que aquesta vegada tindrà lloc a Pedreguer. Primer problema: Normalment, la seu de l'aplec i el menjador per al sopar de germanor es fa en llocs amples com poliesportius, però a Pedreguer no en tenim. Segon problema: L'assistència a l'aplec pot ser entre 800 a 1500 persones, depenent de la capacitat de convocatòria, d'organització, de les dates en les que se celebre, entre d'altres. Té Pedreguer capacitat per a donar hostatge a tanta gent? Moltes dificultats i moltes incògnites. Però ací tenim bones muntanyes per a fer excursions excel·lents, disposem de bona oferta cultural i, el que és més important, molta gent disposada a treballar, capacitat organitzativa i imaginació per a resoldre els problemes. Gose a dir que el pròxim Aplec serà --o hem de treballar tots perquè ho siga-- el millor dels 39 celebrats fins aquell moment. Comença el compte arrere. Ànim i sort.