DE BERGA A PEDREGUER

El  XXXVIII Aplec excursionista dels PPCC celebrat a Berga ha tingut lloc entre el 5 i el 8 de desembre. Bones excursions de muntanya, bones culturals i bones activitats complementàries. L'organització ha deixat el llistó alt. Es respirava en l'ambient que la pròxima edició anava a ser al País Valencià. El CEP no podia defugir el repte, tot i que els membres de la seua directiva preferien ajornar la responsabilitat per a més endavant i tindre temps per a preparar-se. Però no, finalment el Centre Excursionista de Pedreguer va acceptar, per tercera vegada, organitzar l'aplec, amb la circumstància que aquesta vegada tindrà lloc a Pedreguer. Primer problema: Normalment, la seu de l'aplec i el menjador per al sopar de germanor es fa en llocs amples com poliesportius, però a Pedreguer no en tenim. Segon problema: L'assistència a l'aplec pot ser entre 800 a 1500 persones, depenent de la capacitat de convocatòria, d'organització, de les dates en les que se celebre, entre d'altres. Té Pedreguer capacitat per a donar hostatge a tanta gent? Moltes dificultats i moltes incògnites. Però ací tenim bones muntanyes per a fer excursions excel·lents, disposem de bona oferta cultural i, el que és més important, molta gent disposada a treballar, capacitat organitzativa i imaginació per a resoldre els problemes. Gose a dir que el pròxim Aplec serà --o hem de treballar tots perquè ho siga-- el millor dels 39 celebrats fins aquell moment. Comença el compte arrere. Ànim i sort.

VIC

Finalitzat el 38 Aplec Excursionista dels PPCC, em vaig encaminar junt als meus companys de viatge, a visitar Vic, com a preàmbul a la visita al monestir de Sant Tomàs de Ruitortes, entre Calldetenes i Falgueroles, com ja he explicat en aquest blog i dins de la sèrie de Dietari.
Vic és una ciutat molt bonica --visiteu-la, per favor-- i jo tenia especial interés en veure la catedral. De jove, a l'institut Jorge Juan, vaig fer un treball d'història de l'art i vaig triar la catedral de Vic, per uns motius més sentimentals que no artístics o històrics, com crec que ja suposeu. El treball el vaig fer a partir del que havia estudiat en llibres. Un gran error, no ho recomane a ningú. A més de llibres convé veure "in situ" allò del que vols parlar. Quan he arribat a la catedral m'he endut un gran ensurt. En la meua memòria, ja fràgil per l'edat, veia una catedral gòtica. Ara una neoclàssica. En entrar vaig anar adaptant la memòria i la realitat. Començaré per dir que les pintures de Sert que m'impressionaven vistes en els llibres que havia estudiat --això si que ho recordava perfectament-- eren molt més impressionants del que jo creia. Quasi em fan por, em donen una sensació d'ofegament, però no qüestionaré, no ho faré mai, el seu valor artístic.
Previ pagament del tiquet d'entrada(!), vam accedir al claustre. Ara si, la memòria tornava de colp, i veia el claustre gòtic tal com el vaig estudiar i presentar en el meu treball d'institut, amb el monument funerari a Balmes al mig del pati.
Em vaig introduir clandestinament --ens havien avisat que no podíem entrar perquè se celebrava una missa-- a la cripta romànica: Un sol sacerdot celebrava i sols quatre fidels, dos seglars i dues monges que cantaven (elles) càntics gregorians. Ho confesse, passe de celebracions eucarístiques i d'adoracions, tot i que soc respectuós amb elles, però  he de dir que passant mig hora diària en aquest lloc, no caldrà prendre ansiolítics, ni antidepressius ni tranquil·litzants.

En sortir i tornar a veure la façana, ja havia retornat completament la memòria, era la mateixa catedral que jo havia estudiat.

Sepulcre de Sert coronat per una de les seues pintures.

Una vegada fora, vam admirar el campanar i posteriorment, la plaça quadrada amb el centre de terra i les cases modernistes, destacant el monumental Casino.

DIETARI 08/12/2014

1920-1930 aproximadament

Actualment. L'arc de la porta ha desaparegut.

Hui he satisfet un desig de molts anys, moltíssims, d'antiguitat. He aprofitat l'Aplec Excursionista dels PPCC, la paciència dels meus companys de viatge i un treball previ dels meus fills, per a visitar Vic i l'antic convent de Sant Tomàs de Riutortes a Calldetenes, al costat de Folgueroles. Tan antic era el meu desig que estava convertint-se en una obsessió, atès que, com més temps passava, menys possibilitats tenia de veure'l complit. Mon pare va viure i va estudiar durant uns anys a Sant Tomàs de Riutortes, antigament convent de franciscans que es va crear sobre una església romànica. Finalment, en l'època de mon pare, era un col·legi de camils, una ordre hospitalària, que va desaparèixer l'any 1970.

            El motiu que va provocar que mon pare ingressara en aquell lloc --orfe de part de pare i amb una mare amb tres fills de curta edat, dels quals ell era el menor, pobres per a més desgràcia-- i també les circumstàncies de la situació en les que es va trobar en aquell lloc --lluny de casa, de la mare, dels germans, dels amiguets... veure's destinat a una professió per la que no tenia vocació, suportant una disciplina severa, sense llibertat per a res i potser sofrint altres mortificacions que mai no em va revelar-- sempre m'han angoixat. Quan després d'alguns anys li van permetre viatjar a casa a passar unes breus vacances, potser per a provar la seua vocació sacerdotal, ja no va voler tornar. Però amb tot i això, ell sempre havia estat agraït perquè a Sant Tomàs va rebre menjar i educació.

            Hui, després de molts anys, permeteu-me repetir-ho, he complit el desig de visitar aquell lloc (en pèssimes condicions de conservació, per cert) veure el que ell veia, caminar per on ell caminava --pels jardins i pati on jugaven els xiquets, doncs a l'interior no he pogut entrar--  He pensat, he volgut pensar, que també va viure allí moments de felicitat, i això m'ha reconfortat. Quan  ja volia marxar he descobert una placa en la que està gravat un poema. He botat d'alegria quan m'he adonat que es tracta d'un poema de Mossèn Jacint Verdaguer, clar, tan estimat i admirat pels que van habitar aquest lloc en l'època de mon pare. Recorde el testimoni a Josep Piera en la seua obra Puta postguerra, respecte a l'admiració dels camils per Mossèn Cinto. Jo, per la meua part, puc testificar que un dels pocs llibres que tenia mon pare era Rondalles, per ser del Mossèn, i pense que si va comprar aquest llibret i no Canigó, per exemple, va ser per motiu del preu, un llibret, Rondalles, que a mi em va colpir en el seu moment. Diu així la placa que he descobert:

LI DIUEN FLOR DEL CUCUT

A LA GENTIL "PRIMAVERA"

PERQUÈ AIXÍ QUE EL SENT CANTAR

EN SON COIXÍ SE DESVETLLA.

TREMOLA ENCARA DE FRED,

MES TOTA S'ALEGRA

AL SENTIR COM AL CUCUT

LI HA RESPOST L'ORONETA,

ENTONANT UN CÀNTIC NOU

AMB UNA TONADA VELLA:

EL BON TEMPS HA ARRIBAT

BENEIDA PRIMAVERA!

                                                                                       
                                                                                       PRÍMULA. JACINT VERDAGUER

            Hui, huit de desembre del dos mil catorze, ben prop de l'hivern i a un lloc tan fred com la Plana de Vic --amb una forta glaçada-- on va viure mon pare i, abans, Mosèn Jacint Verdaguer, he sentit esclatar la primavera.

Estrany?

Resulta estrany que, en una època on la policia pot obtindre tota la informació que necessita en quant a comunicació, gràcies a la xarxa que usem tots, no hagueren tingut notícia d'un encontre per a barallar-se entre seguidors de l'Atleti (feixistes) i seguidors del Depor (antifeixistes), que havien acordat, diuen, per la xarxa. Resulta estrany que, en una època on la policia arriba en un no res si desplegues una bandera separatista o republicana, si cremes una espanyola, o si cremes una foto del rei, que tardara tant en arribar a un lloc on hi havia una baralla de multituds. Des del principi sospite que tota la informació de baralla acordada, de qualificar a la víctima com a una mala persona, sols pretenia amagar la ineficàcia de la policia i del seus responsables polítics. Però ara que comences a sentir opinions de seguidors del Depor, afirmant que no hi havia cap baralla pactada i que van ser víctimes d'una emboscada, i amb l'experiència que tenim els valencians a qui ens consta que en una manifestació institucional i davant la policia, apareixen feixistes amb banderes del pardalot i signes nazis, i la policia no actua. Ara que a Madrid, en una reunió informativa per a explicar els arguments dels independentistes, la rebenten un grup de gent amb signes nazis i fent apologia de la violència contra els que sols pretenen usar la paraula i no passa res. Ara jo pense que pot haver-hi alguna cosa més que ineficàcia. Per una altra banda pense que pretendre acabar amb la violència del futbol, sense tindre en compte que no es pot diferenciar de la violència d'extrema dreta, de la violència masclista, o de la violència del poder econòmic que permet deixar sense casa i sense menjar a ciutadans que no tenen culpa de res, és com pretendre acabar amb la corrupció sense clavar-se amb el corruptor, és a dir amb un sistema  que n'ès la causa.

DIETARI 28XI2014

He assistit, com a membre del jurat, a l'acte d'entrega dels guardons dels Premis d'Honor Vila de Pedreguer, i al sopar tertúlia en homenatge als guardonats. En l'entreacte de l'entrega de premis, hem gaudit de la música d'una parella de grans artistes,  Rebeca i Alex (ENDINS), un plaer que, mitjançant el sentit auditiu es filtra dins de l'esperit. Després, en el sopar, he tingut la sort de compartir amb els artistes i conèixer-los a nivell humà. No, el que he dit no és cert, no és possible separar l'artista de la persona. L'artista és un reflex de la persona, del seu esperit. Quan coneixes l'artista coneixes la persona.
Després de l'entrega dels Premis em sentia eufòric i no sabia perquè. Finalment ho he descobert: després de quatre anys, cesse de membre del jurat i això suposa abastar un alliberament. Vull dir que l'experiència ha estat desagradable? No. Durant aquests quatre anys he gaudit de les companyes i companys amb els qui he compartit la tasca. M'han enriquit intel·lectualment i amb elles i ells he passat  moments entranyables i força divertits.
És el fet d'alliberar-me de responsabilitats, el que em fa feliç. No em penedisc de cap de les decisions preses com a jurat, però lamente no haver premiat persones i associacions que ben bé s'ho mereixen. Tots no podien ser.
Alliberar-se de responsabilitats és un plaer immens que desemboca en una pau interna difícil d'explicar per qui, com jo, no sap expressar les emocions i sentiments. Jo en tinc d'experiència, per l'edat i per haver acumulat responsabilitats. Sols quan hom és major i, en mirar arrere, hom veu un llarg camí, la felicitat per abandonar responsabilitats és més intensa, més atapeïda i immensament plaent. 

ENTREGA DELS PREMIS D'HONOR VILA DE PEDREGUER

Aquesta nit a les 20:00, A l'Espai Cultural (carrer Mestre Serrano) entrega dels Premis d'Honor Vila de Pedreguer als guardonats, Bernat Capó (al mèrit cultural) Martí Franch (al mèrit arquitectònic) i AMADEM (al mèrit a la solidaritat i defensa de les llibertats) S'entregaran unes mètopes a Arantza Artola i Antònia Server com a exmembres del Jurat i a hi haurà un entreacte musical a càrrec de Rebeca (vocalista) i Alex (pianista). Entrada lliure.

Don Alfonso

Don Alfonso Guerra diu que voler fer un  referèndum sobre la independència de Catalunya, és com pretendre un referèndum sobre si els marits poden pegar a les mullers. Supose que ho diu en el sentit que pegar a les dones és il·legal i el referèndum sobre la independència també ho és, perquè no hi veig cap altra comparació possible, ni en les preguntes del pretès referèndum ni en l'actitud dels votants el 9N, ben pacífica i cívica. El senyor Guerra a qui hom atribueix la frase "el que se mueva no sale en la foto", frase que, siga certa o no, tothom li atribueix perquè sembla adient per a definir la seua idea piramidal de governar, deu pensar que no s'ha de pegar a les dones perquè és il·legal i no perquè és violència masclista i és inhumà. Per dir-ho amb unes altres paraules: de la declaració de don Alfonso Guerra es desprèn que si ell visquera a Afganistan i la seua dona li fora infidel, la mataria a cantalades, perquè no és il·legal. Així és vostè don Alfonso, obvie la qualificació que es mereix, perquè és vostè qui s'autoqualifica amb les seues declaracions.