PREMIS D'HONOR VILA DE PEDREGUER. PROGRAMACIÓ

XXIII PREMIS D'HONOR VILA DE PEDREGUER

Dijous dia 9 l'alcaldessa de Pedreguer va llegir, en un acte celebrat a l'espai cultural, l'acta del Jurat dels Premis d'Honor Vila de Pedreguer de 2014. Els premis han estat atorgats a AMADEM (Asociació d'amics de la Marina Alta d'ajuda a les persones amb malaltia mental) el corresponent a la solidaritat i defensa de les llibertats, a Martí Franch Batllori el corresponent al mèrit arquitectònic i urbanístic, i a Bernat Capó García, el corresponent al mèrit cultural. A continuació de la lectura de l'acta, els assistents varem poder gaudir d'una actuació de la Romàntica del  Saladar, una banda molt apreciada a Pedreguer que va interpretar les peces del seu darrer disc enregistrat "A parar a Puerto Rico"

Martí Franch

Bernat Capó

Des del 12 al 29 de novembre se celebraran diferents actes: exposició, conferències (a la Casa de Cultura i a l'IES), en homenatge als premiats, que acabarà amb l'entrega de Premis i sopar tertúlia (obert a tots els interessats) el dia 29 de novembre.

ALLÒ DE LA GEPA

                        A les xarxes socials han aparegut moltes persones que s'han decidit a participar en política (no use ací aquest mot amb sentit pejoratiu), animats per unes circumstàncies actuals que han reanimat a desencantats, frustrats (tampoc ho use en sentit pejoratiu) i desil·lusionats. A mi em sembla positiu que això passe.

            He observat que, algunes d'aquestes persones, estan exultants d'entusiasme fins al punt d'estar segurs que l'opció que defensen --que en alguns aspectes em pot agradar-- serà clarament guanyadora a curt termini. Personaloment crec que això pot ser perillós perquè aquesta actitud sembla exempta d'autocrítica i pot arribar al  fanatisme i, posteriorment,  crear més desil·lusió i frustració si, en breu termini no es complira. Estic referint-me a l'actitud de completa seguretat d'estar en el lloc correcte i que aquest lloc  és el segur guanyador, no a l'actitud d'estar entusiasmat i voler participar.

            Però he observat també un fet més perillós i és que la garantia de l'èxit radica en un líder (el company X o el camarada Y o el senyor Z) que ens portarà pel camí de la victòria (no he escrit victòria amb majúscula per a no ser massa dur)

            No és la meua intenció acusar de res ni al company ni al camarada ni al senyor. Solament lamente que hi haja una part important de la societat, crec que una part majoritària, que no haja aprés dels errors, propis o aliens, i continue sense la més mínima capacitat d'autocrítica.

            Segons l'opinió del vell, quasi tan vell com el dimoni, qui escriu aquestes frases, un vell que, com el mateix dimoni, sap més per vell que per dimoni, quan algú diu: "Ara vindrà (X, Y o Z) i ho solucionarà tot"  (us sona allò del culte a la personalitat? ) està en l'antesala de la prepotència i ha caigut en el mateix error que, prèviament, havien caigut aquells als qual critica. Quan es converteix una opció política en religió i el seu cap visible en profeta, s'ha donat la primera passa d'aquest camí que porta irremissiblement al fracàs (i després al desencant, la frustració i la desil·lusió)

REFERÈNDUMS SOBIRANISTES

Stéphane Dion fa un plantejament força ponderat, i ben raonat, sobre la qüestió dels referèndums sobiranistes, des d'una posició unionista. Però respecte a Catalunya comet un error en una part del raonament: la seua defensa de la unió la basa en l'argument moral que el país que vol la secessió ha estat important per la construcció del país unit i que, d'alguna manera, el país total li pertany a la ciutadania del país secessionista. El problema radica en el fet que, per a ser cert, aquest sentiment ha de ser recíproc, és a dir, que en tot el país total (Canadà Regne Unit, Espanya) s'ha de tindre el mateix sentiment. Això no passa a Espanya, i no passa perquè els partits espanyolistes (unionistes) no han volgut mai fomentar aquesta cultura. Tenim un exemple claríssim, i no em referisc a les tantes campanyes contra el cava català, contra asseguradores catalanes, i altres, sinó a l'estatut de Catalunya, modificat unilateralment per un Tribunal Constitucional caducat. Recordem que havia acabat el seu període de validesa, i que sols es va dictar sentència després que els dos grans partits espanyols arribaren a un acord sobre la renovació del tribunal, fet que demostra --crec jo-- la seua dependència política i conseqüentment la il·legitimitat --si més no, moral-- de la seua resolució. Això va ser el gran error de l'espanyolisme. L'argument del senyor Dion, no val per al referèndum de Catalunya.

          En una cosa si que té molta raó: que no val amagar-se darrere d'una constitució
--atenció una constitució que varen modificar els dos grans partits espanyolistes, tancats dins del Congrés, sense referèndum-- i que el govern s'ha d'afanyar a oferir alternatives. I la de l'estatut, tal com va sortir del Parlament Català --no mutilat, com va arribar al Congrés dels Diputats per obra i gràcia de Zapatero i Mas-- probablement serà insuficient.

         Atenció! L'unionista senyor Dion també expressa un raonament basat en sentiment igualment moral: "Si em diuen que no ens podem separar perquè no tenim capacitat de viure sense el país total --un argument massa sentit a Espanya-- em faig separatista"

         I finalment, si un poble vota a favor de la independència, quina força moral té la llei del país total?

Podeu clicar per a llegir l'entrevista al senyor Dion.

http://internacional.elpais.com/internacional/2014/09/12/actualidad/1410538218_418493.html

RESTAURANT EL MARINO I EL PIRATA PATAXULA.

. És curiós. En una època en la qual l'administració ha abandonat la cultura, i més concretament la literatura en la nostra llengua, va un restaurant i cedeix el seu local a Edicions del Bullent per a fer la presentació d'un llibre infantil, un relat musicat.  Naturalment el llibre parla de la mar i de les coves del Montgó. L'esdeveniment va ser dissabte passat i havia un menú especial per als assistents. S'han aconseguit quatres cosetes: 1º fer cultura, 2 promocionar literatura infantil en valencià, 3 fer passar una estona divertida a xiquets (i de rebot als pares) i 4 fer publicitat pel restaurant. Es poden fer grans coses amb imaginació. L'enhorabona a tots els responsables, i concretament a Vicent Contrí i Núria Sendra que tenen el cap ple de bones idees.

VÁZQUEZ MONTALBÁN

Estava preparant la barbacoa per a torrar unes xulles per a sopar amb uns amics. No tenia cap ventall --o mauranet, com déiem a Pedreguer-- i vaig tirar ma d'un llibre i, usant-lo com a ventall, vaig aconseguir reanimar les brases  "Creieu que els llibres no aprofiten per a res? Doncs ja heu vist que si " vaig dir, dirigint-me als comensals. Els meus amics van assentir, complaguts, de comprovar que els llibres si que aprofiten per a alguna cosa."Si hagueres llegit Vazquez Montalban sabries que aprofiten per alguna cosa més", va dir un d'ells. Jo vaig somriure, però la majoria no ho van entendre. Llàstima, no poden saber el que s'han perdut. No m'he atrevit mai a usar fulls de llibres com feia Pepe Carvalho, tot i que no es perdria res amb alguns dels llibres que conserve. Algun dia hauré de rellegir alguna de les seues novel·les, o fins i tot algun article de Sixto Cámara a Triunfo.

GABO

         He tornat a llegir, després de molts anys, Gabriel García Marquez. He llegit, per primera vegada i amb retard, “doce cuentos peregrinos” i Gabo ha tornat a fascinar-me i emocionar-me. He descobert una curiosa coincidència amb un altre dels meus escriptors preferits: Josep Pla. No és l'estil, però –també curiós--  tots dos són fàcilment identificables, i tant en un com en l'altre, les cròniques semblen relats de ficció, i els relats de ficció semblen cròniques. En el primer cas per la qualitat literària que imprimeixen a la crònica, i en el segon cas, per la versemblança del relat, contat com si fóra una crònica. Però el que acabe de dir no és el que estava pensant al principi. La coincidència més curiosa és la capacitat d'observació d'ambdós respecte al paisatge i el paisanatge. L'anàlisi que tots dos fan i la conclusió tan encertada i objectiva. Potser perquè els dos han sigut uns grans periodistes i  magnífics viatgers,  a més d'excel·lents narradors. Ara em quede amb Gabo, amb la seua immensa capacitat creativa, amb la genialitat de contar un relat amb una trama voluntàriament inversemblant i, a la vegada i contradictòriament, previsible, perquè la verdadera trama és la paral·lela, la qual atrapa el lector que queda fascinat amb els personatges que l'autor ha creat. Quan tornaré a llegir Pla --crec que ho faré ben aviat-- segurament tornaré a preferir-lo. Què hi farem! Jo sóc així de primari, em quede amb la darrere lectura. De moment, García Márquez.