Andrea Camilleri

Una petita dosi --petita però bona-- de novel·la negra ha estat suficient per a superar el mono. No serà la millor literatura però diuen que una bona alimentació es basa en la varietat; doncs una novel·la negra --o dues-- a l'any aporta a l'organisme, entre altres coses, un poquet de bon humor. A Andreu Martín, guanyador del premi de novel·la Ciutat d'Alzira 2013 amb "Les escopinades dels escarabats"  ja el conec de fa molt de temps (Barcelona Connection, l'home que tenia raor... ), però he descobert, amb massa retard, Andrea Camilleri guanyador de BcNegra 2014 i el seu personatge el comissari Montalbano, homenatge al creador del meu vell amic Pepe Carvalho. Una de les característiques que jo aprecie en la bona novel·la negra és el punt d'humor. L'Andrea, de vegades et provoca un somriure, de vegades una rialla forta. Es burla de tothom, comença per ell mateix i en acabant ho fa de tota la societat, de la qual ens mostra les seues misèries reals i dramàtiques. Mireu que diu un personatge de l'autor sicilià (jo crec que podria ser valencià): "Com si els nostres senyors diputats no se la passaren per allà on els sembla, l'opinió pública! Es droguen, van de putes, desfalquen, menteixen, es venen, cometen perjuri, fan negocis amb la màfia, i què els passa? Que surten a la premsa un parell o tres dies i para de comptar, després tothom se n'oblida..." Us sona de res?

BCNEGRA

            Tot i que jo estime Pedreguer per damunt de qualsevol poble, ciutat o metròpoli, aquesta setmana m'agradaria viure a Barcelona. Ara estic perdent-me BCNEGRA, cosa que em posa d'una mala llet impossible de dissimular. Si em trobeu pel carrer i us espente o escridasse, si no cedisc la vorera a una senyora, si em comporte d'una manera mesquina -- més mesquina del que és normal en mi, vull dir-- és perquè necessite unes vacances, abandonar per una setmaneta la vida sana, afable, bucòlica, sociable, tranquil·la de Pedreguer i anar a Barcelona, assistir a les conferències i exposicions de BCNegra i introduir-me de nit, per algun carreró del barri gòtic, en un ambient marginal, malsà, en un pub de soterrani, amb música de jazz en viu, o un negre tocant el piano, i el local ple d'un fum de tabac que es pot tallar amb la navalla --hosti! Havia oblidat que ja no es fuma a l'interior dels locals... tot canvia... què hi farem!-- i una dona fatal que em mira i ja m'ha entrampat en la seua xarxa per a portar-me cap a la perdició irremissible...
            En fi... em conformaré llegint Andreu Martín i Andrea Camilleri... Però no es poseu prop de mi durant uns dies. Esteu avisats.

LA RAMPA

La veritat és que a mi no m'importa si la Senyoreta baixa la rampa caminant o amb infantamòbil per motius de seguretat, però aquesta situació porta inevitablement a una reflexió: l'interior d'una presó és un lloc segur? Si no ho és, i suposant que la infanta --de moment no es pot afirmar ni negar-- fora condemnada a ingressar a la presó, caldria posar a la seua cel·la un parell de guardaespatlles? O seria millor no tancar-la per qüestions de seguretat? Perquè no reconeguem d'una volta que la Justícia no és igual per a tots? I si ho reconeguem, serrà com acceptar que el règim actual no és una democràcia? Massa preguntes?

OCAIVE 2014
II Mitja Marató i Marxa de Muntanya
Pedreguer, 26 de gener de 2014

 

 

Organitzat conjuntament per dos associacions esportives de Pedreguer, amb llarga i atapeïda experiència en esdeveniments esportius de participació massiva (Centre Excursionista de Pedreguer i Club d'Atletisme Cametes), diumenge 26 tindrà lloc la II Mitja Marató i Marxa de Muntanya Ocaive. El muntanyisme combinat amb la mitja marató, és un esport sà --competitiu o no, a gust de consumidor, cadascú s'ho pren com li convé-- i divertit. Jo col·laboraré, molt modestament, en l'organització, i conseqüentment no podré participar en la marxa. La mitja Marató sols és apte per a persones entrenades i amb condicions físiques adients. Aquesta Marxa és fàcil per qualsevol persona habituada a caminar. En qualsevol cas, podeu participar animant els esportistes i gaudir de la festa, però no s'ho perdeu. Sort i ànims a tots-totes.

LA VIA CATALANA (i IV)

LA CAUSA SOCIOLÒGICA.

           En el post anterior he opinat sobre la causa política per la qual és possible, a curt termini, la independència de Catalunya. Ara explicaré quina és, en la meua opinió, la causa sociològica.      
          Es comprensible que, a Catalunya, els immigrants procedents de La Manxa, Aragó o Andalucia, se sentiren més còmodes si es consideraven i estaven dins de l'estat espanyol. Es comprensible que sentiren animadversió per l'idioma català per ser un idioma que no coneixien,  i per ser el que parlava la classe mitjana a la que ells no pertanyien i els empresaris que els explotaven. I per tot això és comprensible que aquest ampli sector de la població se sentira espanyol i contrari a la independència. Però ara, els fills i néts dels immigrants, integrats a Catalunya, se senten catalans d'origen andalús o catalans d'origen manxec, però catalans. I molts d'ells no se senten espanyols,  i són favorables a la independència. 

           Aquest procés d'integració és tan important que acabarà per a ser definitiu per a guanyar la independència. I aquest fet no hauria d'estranyar-nos perquè...  quan es va independitzar Mèxico o Cuba i el altres estats d'Amèrica? Va ser quan els indígenes van ser independentistes?  No. Va passar quan els néts i besnéts dels immigrants i repobladors es van sentir mexicans, cubans, americans. I ara una gran part dels descendents dels xarnegos, son catalans, se senten catalans i volen la independència. O potser no --potser jo estic equivocat-- però és l'hora de preguntar-ho per a saber-ho.
 

LA VIA CATALANA (III)

LA CAUSA POLÍTICA. No em referiré a les causes per les quals Catalunya té dret a ser independent--són obvies-- sinó a les causes que han fet possible el procés d'independència. Jo en propose dos: Una política i una altra sociològica.

La política és que Espanya no va acceptar un Estatut d'Autonomia, aprovat pel 80% del Parlament Català, aprovat pel Parlament Espanyol --després d'uns improcedents retalls pactats entre el President del Govern espanyol i el President de la Generalitat catalana-- i aprovats en referèndum pel poble català. El procés era constitucionalment legal i conseqüentment devia ser vàlid. El que acabe d'escriure --jo no soc ningú per a parlar de dret constitucional-- està avalat, entre altres, pel professor Perez Royo, reconegut internacionalment com a expert constitucionalista i gens sospitós de ser independentista català.

Tots sabem que a partir del pacte Zapatero-Mas de retallar la proposta d'estatut sortit del Parlament català, una part de la ciutadania que estava d'acord amb l'estatut i no es plantejava, de moment, la independència, va canviar d'opció. Després de la sentència del tribunal constitucional --format per càrrecs polítics, caducats i menys preparats des del punt de vista constitucional que Perez Royo i altres especialistes vetats per motius partidistes-- els independentistes catalans es van multiplicar.

Si descartem la intervenció militar, perquè en cas de produir-se el món civilitzat es posaria a favor de la pau, és a dir de qui no ha usat armes sinó urnes (Catalunya) i el govern espanyol optara per la via de suspendre l'autonomia o part d'ella, l'augment de partidaris de la independència podria ser més espectacular que l'augment que es va produir després de la sentència del tribunal constitucional. Aleshores serà impossible parar el procés. L'avanç de l'independentisme no sols és mèrit polític dels independentistes, sinó també del govern espanyol i més que ningú, mèrit polític del PP, amb la complicitat del PSOE, qui ara, massa tard, opta per un estat federal i a qui caldria dir-li el que li van dir a Boabdil ("Plora com a dona el que no has sabut defensar com a home").

LA VIA CATALANA (II)

LA DIPLOMÀCIA

En el món actual, ni Catalunya ni ningú no pot ser un estat independent si no té el reconeixement d'una part im portant dels altres estats. Els polítics independentistes hauran de portar a terme una eficaç ofensiva diplomàtica per a aconseguir la independència i no conformar-se amb el referèndum o amb la simple declaració d'independència per les Corts. Per una altra banda, el món occidental no pot negar el reconeixement a un poble que vol la independència i ho persegueix mitjançant mètodes democràtics com  és un referèndum. Espanya no pot respondre amb actituds violentes contra una iniciativa democràtica catalana. Europa, Estats Units, Canadà (Xe, això és l' OTAN!) no ho permetrien, perquè ells són, i ho han de demostrar, demòcrates. Dir que el referèndum sols serà democràtic si es fa per tot Espanya és un argument que fa riure a la resta dels països democràtics. A mi em sembla veure -- les circumstàncies de la vida em van ensenyar a llegir entre línies-- una certa actitud europea favorable a la llibertat dels catalans a decidir. No se si vaig errat, però aclarisc: favorable a la llibertat de decidir, tot i que puguen no ser partidaris que Catalunya siga independent; son qüestions distintes. Obviament a França no li fa goig una Catalunya independent, però no acceptaria una intervenció militar espanyola. El desprestigi que el govern espanyol s'ha guanyat per tot Europa no sols amb la corrupció sinó en la manera de tractar-la, i amb la seua actitud poc intel·ligent front a la via catalana, i poc democràtica en altres aspectes, és una carta important favorable als independentistes catalans si saben jugar bé la via diplomàtica (observeu com li cou al govern espanyol la visita del President de la Generalitat a Israel)