MONTECATINI (2)

A l'endemà el recepcionista de l'hotel em va confirmar que on estàvem es deia Montecatini Terme i que si volia pujar a l'antic i vertader Montecatini podia fer-ho mitjançant un vell funicular. Una part del grup vam decidir pujar a Montecatini, sense haver-nos posat previament d'acord. Sense saber com, vam coincidir un grupet a l'estació del funicular, un funicular arcaic, probablement decimonònic. No us relataré com va ser la pujada ni tampoc la baixada. Sols diré, per a acabar aviat, que quan l'operari va tancar per fora les portes del trenet, cosa que feia de manera rutinària i passant els forellats manualment porta per porta, probablement per a lliurar-se de la responsabilitat que ningú no es tirara del trenet en arribar a la part més empinada, on hi ha un cingle altíssim que provoca vertigen, quan va tancar les portes, vaig tornar a sentir aquella sensació estranya de la nit anterior. Tot i que el soroll i els sacsejos del funicular demostraven, o això semblava, que era l'electricitat la força que movia la màquina, durant un moment em va semblar que pujàvem sense que les rodes tocaren les vies, com si ens moguera una misteriosa força sobrenatural. No, no tenia por… o potser sí, ara no sabria dir-ho exactament, però això ara no té cap importància. El que és ben cert és que tenia la sensació, o potser la convicció, que estava passant alguna cosa màgica...

(continuarà)

(La foto és el palau de Florència, la vaig fer el 23-07-2009, en el mateix viatge)

Assemblea informativa

La realitat més dolenta que puguem imaginar-nos, serà encara molt més dolenta si la ignorem. El coneixement del problema és imprescindible per a poder resoldre'l. Ficar el cap dins del forat agreuja el problema. L'assemblea informativa que va celebrar ahir el govern municipal de Pedreguer ajudarà a trobar solucions tot i que siga a llarg termini, però per damunt de tot ha aprofitat per a què el poble, que és qui paga, estiga informat de quina és la realitat, cosa a la que té tot el dret del món. Quan ens donen xifres macroeconòmiques pot passar que no percebem la seua gravetat, però si ens diuen que el que deu l'Ajuntament és una quantitat tal que sortim a 834 euros per veí-veina (xiquets i vells també contem), entenem perfectament de què estan parlant-nos. L'estruç ha tret el cap del forat. Ara cal treure el carro del clot.

(la foto, feta al Safari Aitana, és de l'any 1997)

MONTECATINI (1) Relat de ficció

El que a continuació vaig a relatar-vos va començar la nit d'un dia senyalat: la nit del dia de Sant Jaume. Els components del Grup de danses de Pedreguer—dansaires, membres de la rondalla, cantants i, per descomptat, els seus fidels acompanyants, entre els quals tinc el goig de formar part—havíem anat de viatge a la Toscana on estava previst actuar a Florència. Unes incidències imprevistes van fer que s'anul·lara l'actuació a la ciutat dels Mèdicci i, finalment, el grup va actuar a Montecatini Terme, la ciutat on havíem establert la base, des d'on sortíem diàriament per a visitar les diferents localitats de la comarca. Pisa, Florència, Siena i San Gimignano ens van encantar i, llevat d'un parell de casos lleus, no vam tenir problemes amb l'anomenat síndrome de Stendhal. L'actuació a Montecatini Terme, va tenir lloc a uns jardins, com una placeta que disposava d'una mena de porta que jo haguera dit que era d'estil neoclàssic tardà, però un company del grup, entès en art, em va aclarir que es tractava d'una construcció eclèctica. L'actuació va tenir força èxit; el públic que es va congregar al voltant del grup, no sols va aplaudir sinó que, entusiasmat—i això és la millor prova de l'èxit—mirava de ballar imitant els nostres dansaires. Al final tots feliços; però jo no escriuria aquest relat si, a continuació, no haguera passat un fet, sense cap transcendència aparent, però que, per a mi, ha marcat el viatge per sempre més.

Un home, amb un estrany comportament de cavaller medieval, va ser el més entusiasta de tots.

--D'on veniu vosaltres?—va preguntar amb un italià que tots vam entendre.

--Venim d'Espanya—va contestar algú, probablement pensant que si deia de quin poble veníem l'admirador anava a quedar-se en blanc.

--M'encanta Espanya, sou unes persones molt obertes—va acabar dient.

Quan ja se n'anava es va dirigir cap a mi que, un poc separat dels altres, havia pres unes fotos de l'actuació.

--Sou catalans? Ho dic perquè em sembla que parleu en català.

--Concretamrent valencians—vaig matisar, i tot seguit vaig continuar esplaiant-me—d'una comarca que es diu La Marina, i més concretament d'un poble anomenat Pedreguer. Però també ens acompanya gent de Xàbia i d'una comarca veïna, La Safor.

--Ho sabia, ho sabia!—va cridar molt entusiasmat, amb una alegria exuberant.

--Coneix vostè La Marina?—vaig preguntar sorprés per la seua reacció.

Aquell bon home va dubtar… es va quedar reflexionant durant un moment i finalment em va contestar amb una altra pregunta:

--Has estat a Montecatini?

Aleshors qui va dubtar vaig ser jo.

--Estem a Montecatini, no?—vaig preguntar un poc confús, pensant que potser no ens compreníem prou bé.

--No, Ací estem a una ciutat de nova creació que no te res a veure amb Montecatini. Es que no veus que es tracta d'una ciutat completament plana? Montecatini, com el nom ben bé diu, és un poble situat a un mont! A més, aquesta és una ciutat creada pels nous rics burgesos, una ciutat sense personalitat on tot el món cap—va acabar amb un to un poc ofés.

--Perdone…

--D'acord—em va dir després d'una pausa—demà puja a Montecatini—va continuar mentre senyalava amb l'índex cap a la part on està l'antic poble de Montecatini—observa una torre i el seu rellotge tan singular—em va ordenar per a acabar.

--Així ho faré, li ho promet—vaig afirmar molt seriosament, preocupat per si l'havia fet enfadar.

--Mira, ho he de contar a algú, i ha de ser algú del vostre grup, però no vull contar-t´ho ara, et podria crear problemes... Faré una cosa, t'ho contaré però tu no ho entendràs. Demà no deixes de visitar Montecatini i la seua torre. Fixa't bé amb el rellotge. I d'ací uns dies, quan ja estigues a casa, entendràs el que ara et diré.

A continuació i davant la meua sorpresa, aquell home va començar a parlar-me en un idioma del que no entenia absolutament res; ni tan sols podria dir si es tractava de llatí, d'un italià molt antic, o d'algun idioma estrany (definitivament opte pel llatí). Sols notava un flaire misteriós que fins i tot em va aborronar, fent-me sentir un calfred que em va posar la carn de gallina, però sense poder saber què és el que va ocasionar aquella sensació tan estranya.

(Continuarà)

(La foto de la catedral de Pisa la vaig fer el 22/07/2009, durant el viatge que inspira aquest relat)

QUADERN DE SAL de Carles Mulet

L'amic Carles Mulet estava tan prenyat de poesia, que la publicació del poemari Quadern de sal no pot haver sorprés ningú. A banda dels llibres publicats anteriorment, bastava seguir el bloc "Nausica" per a ensumar que s'apropava el dia de la naixença d'un nou llibre. Com que no soc crític literari, no diré res d'ell, sinó sols de mi: He estat molt feliç llegint-lo.
Enhorabona, Carles, fins el pròxim.

(... i sols per 4 eurets podré rellegir-lo sempre que voldré)

http://www.edicions96.com/col%C2%B7leccions/List/show/quadern-de-sal-474

XX PREMIS D'HONOR VILA DE PEDREGUER

L'alcalde de Pedreguer Sergi Ferrús, va fer públic ahir, dins dels actes de celebració del 9 d'octubre--dia en el que Jaume I va conquerir la ciutat de València, obrint la porta a la resta del regne--els guanyadors dels XX Premis d'Honor Vila de Pedreguer. Els preniats són:

Premi al mèrit arquitectònic a Manuel Jorge Fernández,

per la seua trajectòria que ve a reflectir-se en una arquitectura sincera, pensada per al mediterrani i sense concessions a la bogeria urbanística, una obra equilibrada que s'integra en el medi amb el respecte de la necessitat d'habitar-lo i la singular pinzellada del seu univers creatiu.

Premi d'Honor a la defensa de les llibertats i la solidaritat a APRAMP,

per la seva sensibilitat i suport social a la problemàtica de les dones prostitutes, una associació que lluita per a crear una alternativa d'integració cultural i laboral a un dels col·lectius més dèbils i exclosos i que treballa en el rescat personal donant-li assistència psicològica i sanitària.

Premi d'Honor al mèrit cultural a Josep Lluís Bausset i Císcar,

catedràtic de química i un símbol humà del valencianisme, per la seua ferma i constant defensa de la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra identitat i les llibertats; un erudit d'esperit jove que no descansa en il·lustrar-nos amb la saviesa acumulada al llarg de la seua vida i experiència.

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Schopenhauer (i 5) (Relat de ficció)

--Senyor Schopenhauer, crec que  per a poder parlar de filosofia, el primer que s'ha de plantejar  un ignorant com jo és què és la filosofia. Vostè m'ho aclariria, per favor?

--Filosofia és preguntar-se el per què de la mort.

--Sols això?

--Li sembla poc? La mort és l'única cosa certa de la vida. Naiximent i mort. Sufrim per a nàixer, sofrim per morir, i tot el camí no és res més que sofriment. Per què?

--Per què?

--Ja està filosofant, en el moment en què ho pregunta.

--Si no morirem finalment no cabríem tanta gent en el planeta Terra.

--No es tracta d'això. Si hem de morir, perquè nàixer? A què venim a aquest món, a la vida?

--La religió diu que per a glorificar Déu, què per això ens va crear

--Glorificar Déu que per això ens va crear! si el món va ser creat per algú, eixe Creador no té pietat.

--Si ho escolta un sacerdot catòlic l'acusarà de blasfemar.

--No confie en cap sacerdot catòlic.

--No l'importa que l'acusen d' immoral i que es condemnarà al foc etern de l'infern?

--Immoral i com a conseqüència condemnat al foc etern? Això és una contradicció. La moral sempre és independent de la por al càstig. No hi ha moral si l'acte és conseqüència d'una amenaça, d'una obligació ineludible o d'un dogma; la moral forma part de la naturalesa del ser humà, independentment de les costums o de les lleis, de les obligacions o de les necessitats.

Torne a agafar la cafetera i, ara si, òmplic novament la seua tassa de café descafeïnat, auto-concedint-me uns segons de descans, i també un temps mort que m'aclarisca les idees. Pense que m'agradaria poder demostrar algun dels seus errors. A continuació òmplic de café, també per segona vegada la meua tassa, i faig un glop; un glop curt perquè està calent i em creme la llengua. De sobte em ve al cap una qüestió:

--Senyor Schopenhauer, crec que en alguna ocasió vostè va dir que el sol fet que algú pensara que una dona poguera ser magistrada, el faria riure. Avui hi ha multitud de dones magistrades, alcaldesses i, agafe's fort a la cadira, el canceller d'Alemanya no és un home, és una dona.

A Arthur Schopenhauer quasi li cau la tassa de les mans, em mira amb ulls astorats, molt oberts, com si volgueren fugir de la conca en la que estan immersos, es queda pensatiu, finalment mentre es torca la boca a amb el tovalló, respon:

--Ja li ho he dit abans, la v ida és sofriment i misèria.

. . .

He de dir que no compartisc la majoria d'arguments del meu convidat d'avui; no he volgut acusar-lo de masclista perquè pense que l'he convidat per a conéixer la seua opinió no per a què ell coneguera la meua;  però considere que, en algunes coses te molta raó, com el que em diu quan s'acomiada “sols pot ser un poc feliç aquell que es conforma amb el que té” Però discrepe de la seua visió negativa i pessimista de la vida. Ben al contrari, la vida és bonica i jo sóc feliç, gaudisc d'aquests desdejunis a la meua caseta del Trepig, davant d'aquest jardí, amb uns aliments saborosos, respirant aire pur... llàstima que s'ha acabat l'estiu, la tardor porta dies curts, amb poca llum, fred i humitat, i he de fugir cap al poble on no podré gaudir de tot el que fins ara he tingut ací....

(continuarem amb els "Desdejunis del Trepig" a finals de la pròxima primavera)

DESDEJUNIS DEL TREPIG . Shopenhauer (4) (Relat de ficció)

--Pessimisme? Sols soc una persona que veu la realitat i no te por de reconéixer-la i mostrar-la al proïsme. L'única realitat és la voluntat, tot el demés és falç, el cos de l'home, el coneixement—em diu interrompent la meua frase.

--... i dient-me egoista i que el convide al desdejuni per treure'n profit el que fa és ofendre'm, maltractar-me.

(Volia Afegir que és un hipòcrita perquè sé ben bé que ell va gaudir dels bons menjars tot i predicar la mesura en el menjar i els plaers, però crec que no és correcte convidar-lo a desdejunarse i després molestar-lo)

--Ah és això, disculpe'm, no vull causar-li més sofriment del que ha de suportar irremeiablement, vostè deu ser una persona piadosa... que n'hi han, no ho negaré, potser amb aquest desdejuni no persegueix treure cap benefici i jo l'havia jutjat mal.

--Efectivament, cap benefici, llevat de l'alimentari, clar... i ben mirat també un benefici intel·lectual de parlar amb vostè.

--Vaja! Dos beneficis, no està mal per tractar-se d'una persona virtuosa.

--Vostè, senyor Schopenhauer, te una visió negativa del món, però en la vida hi ha coses positives.

--Ah, si? Com què?

-- Com la joventut, la salut... i la llibertat...

--Les tres són negatives. Quan s'és jove es té consciència de ser-ho? No, sols es té consciència de la falta de joventut, de la vellesa. Quan algú es vell, se'n recorda de quan era jove, però aleshores no va tindre consciència de ser-ho. Ningú no diu “oh! Tinc salut” No sols recorda la salut quan no en te, subratlle quan no en té i diu “què trist, he perdut la salut” i passa igual amb la llibertat.

No estic d'acord amb el senyor Schopenhauer, però he de reconéixer que, a vegades té raó, i com no vull que em contagie el seu pessimisme, perdone, la seua percepció negativa de la realitat, vaig a canviar de tema.

(continuarà)