DESDEJUNIS DEL TREPIG. Schopenhauer (2) (Relats de ficció)

--Li he de confessar que, en contra del que vostè diu, jo sóc feliç i sóc conscient de ser feliç. Desdejuni diàriament sota aquest parral, davant d'aquest jardí, mire a l'esquerre i veig un gesmiler gran, frondós i carregat de flor blanca i aromàtica, quan bufa el llebeig sent l'aroma de l'herba lluïsa que tinc front de mi, contemple les roses de diferents colors dels meus rosers, el verd de la gespa...

--L'escenari, vostè em parla d'un escenari bonic, però no em referisc a l'escenari, estic parlat de la vida, del paper de l'actor que actua sobre l'escenari, i eixe paper és la misèria i el dolor.

--No estic d'acord, jo ara assaborisc el pa torrat amb suquet de tomaca, acabada de collir, sal i oli, i em dic a mi mateix "quin goig de desdejuni, quin plaer de viure... sóc un privilegiat...”

--Es desdejuna amb un tros de pa torrat amb sal i oli i diu que és feliç? Mentida! Això és un autoengany, en compte de pensar que no pot desdejunar pastís de xocolat amb melmelada de mora silvestre, o xampany francés amb caviar rus, s'auto-enganya dient que troba bo el pa  amb sal i oli...

--I suquet de tomaca acabada de collir, tomaca ecològica, sense insecticida ni pesticides—el talle sense miraments, un poc inquiet, però ell continua som si res.

-- ... i aquest autoengany, aquest escabussament en intentar fer veure que és feliç en realitat és senyal que està morint!     

                   En aquest moment anava a servir-li una altra tassa de café descafeïnat però torne  la ma enrere, replicant-li

--Què diu, ara! Estic ple de vida. Faig hortalissa, dedique més d'una hora diària a caminar, fins i tot faig fúting,...

--... no és cert que gaudisca de caminar i de córrer, ben al contrari, sofreix quan camina i corre, té les cames dolorides, respira amb dificultat, l'esgarrifa la suor que apega la samarreta al cos.

 --...jugue amb els meus néts, encara tinc capacitat per a llegir i parlar amb vostè...

--Ah, sí?... i això li ha passat durant tota la vida, oi?

---Mmmm... no... Abans no... la veritat, ara que ho diu, és que això sols em passa des de fa poc temps....

--Cosa que confirma la meua teoria, abans vostè era jove i per tant tota la seua vida era sofriment i quan no sofria no era conscient que vivia; ara s'ha fet vell, s'acosta de manera inexorable cap a la mort i vol ignorar-ho...

(continuarà)

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Schopenhauer (1) (Relats de ficció)

                   El convidat d'avui és Arthur Schopenhauer. Em fa un poquet de vergonya reconèixer que la cosa que més recorde de les classes de filosofia de l'institut respecte d'aquest filòsof és el seu cognom. Al contrari del que en mi és habitual, després de molts anys encara recorde pronunciar i escriure perfectament aquest cognom alemany. El meu professor, don Fernando Puig, quan començava a parlar d'algun filòsof, el que feia primer que res era escriure el seu cognom a la pissarra.   L'he rebut amb la taula parada a la terrassa del llebeig; tanmateix no hi ha llet; com que estem a la tardor i ben aviat ens mudarem a casa del poble, ahir, en comprar llet, la vaig deixar a casa i em vaig oblidar de portar-ne un "bric" a la caseta

-- Em sap greu no poder-li oferir un desdejuni com cal, he oblidat comprar llet—això ho dic titubejant, tement una resposta de caixes destemplades.

--No em sorprén gens ni mica, els humans som tan imperfectes que difícilment fem res bé. Però no importa, vostè és un company de sofriments i, ben mirat, a mi no m'agrada gaire la llet. No patisca per aquesta menudesa.

-- Tanmateix puc oferir-li formatge—li dic jo, sabedor de les preferències dels alemanys per aquest aliment.

--M'esgarrifa el formatge...

                   El seu parar de persona intractable, de caràcter càustic, amb els cabells plantats, com electrocutats, semblants al pèl d'una gata que defensa els sues fills del feroç atac d'un gos gran,  probablement sols és una màscara que cobreix un esperit tolerant i indulgent, fins i tot bondadós, m'atrevisc a pensar. Però jo, encara indecís i tímid, preferisc desviar la conversa cap a un terreny menys escabrós:

--Acabe de veure estornells d'immigració. No n'hi ha molts però se'n veuen alguns. Això em fa adonar-me que estem a la tardor, que no hi ha oronetes, se n'han anat de manera imperceptible. Abans la marxa de les oronetes no podia passar inadvertida, perquè durant alguns dies s'agrupaven espectacularment i ostentosa als fils de la llum (dir fils de la llum als cables d'electricitat és un reduccionisme, ja ho se, però és inevitable per a la gent de la meua generació, perquè de xiquets la llum era l'única aplicació de l'electricitat) Si la seua marxa ha passat inadvertida és perquè n'hi ha poques, no he vist gaire oronetes aquest estiu. L'abús dels insecticides, la falta d'aigua (el reg per goteig ha fet desaparèixer les sèquies on podien beure) acabaran amb els pardalets, a poc a poc, però massa de pressa ben mirat, acabarem amb la vida sobre el planeta Terra. Vostè què opina al respecte?

--Ja ho he dit i escrit infinitat de vegades: opine que la vida sols existeix quan estem acabant amb ella, sols tenim consciència de formar part dels ser vius quan la vida s'acaba. Ningú no diu normalment "estic viu!" sols ho fa quan desperta després d'una delicada intervenció quirúrgica o després d'un accident greu. Ningú no té consciència d'estar viu fins quan s'acosta la mort i es lamenta  dient "la vida s'acaba" però quan estava en la seua plenitud mai no va pensar "oh! Què bella és la vida"

-- Vol dir que no sabem apreciar la felicitat sinó sols la infelicitat?.

-- No, no dic això, el que de veritat dic és que la felicitat no existeix, és mentida. Sols vivim quan sofrim, o si vol que li ho diga amb unes altres paraules, la vida és sofriment, misèria. Si no satisfem les nostres necessitats ens sentim infeliços, si les satisfem, en sentim fastiguejats.

(continuarà...)

A L'ALGUER

S'acosta la data de l'Aplec Excursionista dels Països Catalans de 2011 que enguany se celebrarà a l'Alguer. El Centre Excursionista de Pedreguer portarà el nostre folklore a l'illa de Cerdenya. Les germanes Mar i Cristina Martí faran la música i la Lluïsa i el Joan ballaran, probablement acompanyats per altres balladores i balladors que s'afegiran a la festa. Falten cinc setmanes. Comença el compte enrere...

El corredor mediterràni

Vicent Partal sempre està encertat, en la meua opinió. Ara, al cent per cent amb Jesús Puig

L'eix mediterràni

Vicent Partal i Jesús Puig: més clar, aigua.

Les danses de Pedreguer a Múrcia

El Grup de Danses de Pedreguer va portar el folklore valencià a l'horta de Múrcia, concretament a Zarandona on, després de l'actuació, van ser força afalagats per l'organització de la festa, especialment la part musical. Com que aquestes sortides comporten alguna cosa més que la pura actuació, direm que els components del grup van conèixer part de la bona gastronomia murciana, van visitar la Catedral, el Casino... bé, per a no fer-ho massa llarg, uns altres aspectes del viatge, ben divertits,  els contarem off the record.

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Herbert Marcuse (i 5)

--Sona... com li ho diria... com molt intel·lectual; vosté creu que el poble, els treballadors poden entendre-ho?--m'afanye a interrompre'l.

--No pretenc que el treballadors ho entenguen, estic convençut que els plantejaments revolucionaris que propose han d'anar dirigits a una èlit a un grup reduït d'intel·lectuals, perquè estem parlant d'utopia, de pensament especulatiu, diferent a la idea històricament possible de llibertat i igualtat.

-- I seran els intel·lectuals els qui facen la revolució?

--No! Els intel·lectuals no faran la revolució, ells són hui els beneficiaris predilectes del sistema establert, però poden marcar un camí que, si les classes populars volen, i quan vullguen, el seguiran per a fer la revolució; els intel·lectuals han d'educar el poble perquè prenga consciència del parany de les necessitats que imposa el sistema. Front a l'adoctrinament per a la servitud els intel·lectuals han d'adoctrinar per la llibertat. I tinga vostè present que la revolució no es farà sense que participe activament el tercer món perquè ells són els més perjudicats del sistema.

--No serà millor un progrés gradual cap a la nova societat que vostè proposa?

--Jo no estic en contra de les millores graduals en la qualitat de vida dels treballadors. Però li diré que la societat opulenta és repressiva i quan més repressiva és menys probable serà una transició gradual a la llibertat.

-- Si és possible la nova societat, però els únics que ho entenen són els intel·lectuals, i ells no faran la revolució, senyale'm-- i perdone que insistisca-- un camí, un conducte per a que els no intel·lectuals arribem a entendre-ho.

--Mireu els bohemis. Fan cas omís de les necessitats que el sistema, allò que vostè coneix com a societat de consum, ens fan creure que ens son imprescindibles, però que en realitat són falses necessitats, perquè ells demostren que poden viure feliços obviant-les. Els bohemis són més feliços perquè no senten la frustració de la falsa necessitat que mai no se satisfarà.

--I els hippies?

--Aquesta part dels hippies en els que la rebel·lió sexual, moral i política formen un tot, és en realitat una forma de vida no agressiva que aconsegueix, com a mínim potencialment, la manifestació de valors qualitativament diferents.

--Per acabar, senyor Marcuse, vostè creu que la humanitat podrà abastir la societat que propugna?

--La humanitat està tècnicament capacitada per a crear un món de pau, un món sense explotació, sense misèria i sense la servitud del treball.

--Doncs... endavant!

--Li molesta que fume?--em va demanar mentre es posava un gran cigar a la boca.
--És clar que no, home. Fume, fume...
(Ignore l'autor de la foto, aproximadament és de 1955 i l'he treta de la xarxa. La de l'altre comensal la va fer la Lluïsa. Disculpeu la broma)