EL SEGON SEXE. Simone de Beauvoir (I)

    Per a llegir Simone de Beauvoir, el primer que cal tenir en compte és el seu principi filosòfic de l’existencialisme, perquè li aprofita de base, de partida, per a pensar i investigar.
    En el Segon sexe, Beauvoir es pregunta si existeix la dona i, si de cas, què és ser dona. Podríem concretar ràpidament explicant que l’autora afirma que “la dona no és sinó que es fa”, però anem a pans.

    L’autora ens explica que la filosofia de l’antiga Grècia considerava la dona com un home imperfecte o inacabat (Aristòtil, Pitàgores), el judaisme la considera una part de l’home, una xulla (El Gènesi), per al cristianisme medieval la dona és una essència, i per tant la dona sols és una idea; el nominalisme nega la seua existència individual, actualment (el llibre està escrit a mitjan s. XX) es diu que s’està perdent la feminitat, que les dones estan deixant de ser dones. Tot això porta Beauvoir a preguntar-se si existeix la dona.
    En la seua investigació constata que la dona existeix, aleshores es pregunta què és la dona. La dona té un paper secundari, subsidiari respecte a l’home. L’home és positiu i neutre, la dona és negatiu. Quan es parla del gènere humà s’utilitza el terme home (l’home és mortal, es diu referint-se a la humanitat), mentre que la dona és alteritat, és l’altra. Dit amb unes altres paraules: la dona es defineix en referència a l’home (i per a explicar-ho posa l’exemple de la línia obliqua que es defineix com una línia no paral·lela amb una línia vertical. És a dir, no es defineix per ella mateixa sinó a partir de la vertical). Amb la dona passa el mateix i l’autora es pregunta per què.
    Per a la seua investigació, Beauvoir utilitza el mètode existencialista, renúncia al fet biològic o fisiològic com a determinant, no accepta el destí com a causa de la submissió. Diu que l’origen de l’alteritat de la dona és històric. La maternitat, la seua debilitat física, la criança dels fills l’ha portada a no fer treballs remuneratius (ni antigament les activitats de risc, com la guerra, la caça) i, com a conseqüència, dependre de l’home que s’ha aprofitat per a posar-la en un pla de dependència. La moral religiosa, l’interés del poder econòmic, la conveniència de l’home que no vol perdre la seua posició de prestigi i de privilegi, l’educació sexista –també la comoditat d’algunes dones que prefereixen sentir-se segures i sense responsabilitat— fa que a hores d’ara la dona continue sent subsidiària, impedint-li l’alliberament, posant-li un sostre invisible que la manté presonera (Ací neix, si no vaig errat, el concepte de sostre de cristall que usen les feministes del s. XXI).

    Diu l’autora que per a saber sobre la dona no podem confiar en l’opinió dels homes, perquè són jutges i part. Tampoc de les dones que acceptant la seua submissió no serien objectives, ni tampoc ho són si lluiten per l’alliberament. L’única solució és una dona que siga neutral, que no tinga gens d'interès previ perquè ja s’ha alliberat individualment i l’únic interès que té és el de trobar la veritat. (Això jo li dic, si se’m permet la meua opinió, una lliurepensadora. I l’única que pot fer-ho segons aquesta proposició és la nostra autora)

    Coherent amb la teoria de l’existencialisme, Beauvoir diu que la dona no és, la dona es fa, és a dir, decideix el seu futur. Però es troba i es trobarà amb les dificultats que hem ressenyat anteriorment. Per això afirma que cal començar per una educació d’igualtat, no sexista. Un dels arguments que usa (no l’únic, clar) per a demostrar que la debilitat física no pot ser determinant perquè la dona elegisca un treball dur (com carregar un camió) és que actualment es carrega usant un teclat que mou unes màquines, treball que pot fer una dona (o un home dèbil, clar, podríem afegir)

Les belles imatges (Simone de Beauvoir)

    Una xiqueta d’11 anys que, a conseqüència de parlar amb una amigueta major, pren consciència del sofriment de molta gent, cosa que no la deixa dormir i té malsons, pregunta a sa mare: perquè existim? Sa mare (Laurance) no vol que patisca però tampoc vol dir-li que no pot fer res per solucionar-ho; que hi haja misèria, fam, patiment és inevitable i per tant el que ha de fer és ignorar el sofriment dels altres. Laurance s’angunia, perquè no vol enganyar la filla, vol que siga solidària i desitja que tinga esperança. 

    El món, la imatge del món, és una mentida, és com un calidoscopi.

    Laurance diu que gràcies a la tecnologia, l’any 1990 no hi haurà fam al món i tothom disposarà d’una vivenda digna. (Ai! Si obrirà els ulls!)  “Cada dia llegim coses horribles, i continuem ignorant-les” dirà en una altra ocasió.

    Laurance no llegeix diaris. És com autodefensa per a no patir?

    “Tot el mal de la societat ve d’haver multiplicat les seues necessitats en lloc de contenir-les com calia; en comptes de perseguir una abundància que no existeix i que potser no existirà mai, hauria hagut d’acontentar-se amb un mínim vital. En crear noves necessitats, es generen noves frustracions” I posa com a exemple pobles pobres, subdesenvolupats, on hi ha més solidaritat, on els diners no han corromput les persones. 

    El pare de Laurence diu que per damunt de la moda hi ha valors, veritats. Hui (1962-64) no es valora l’humanisme. Tot comença, diu ell, quan van preferir la ciència a la saviesa. Ara sols una revolució moral, no social ni política, ni tècnica, ens tornarà a la veritat.  (Supose que es refereix a la moral existencialista)

    Els lavabos de les vivendes no són suficientment adients a les necessitats humanes, però si els fan més bons –diuen els arqui-

tectes— encarerien les vivendes dels treballadors, que ja són cares. I reduir beneficis?, pregunta algú. Però no obté resposta. Això dit a França a principi de la dècada dels anys seixanta del segle XX. Més de mig segle després ací estem pitjor.

    Laurence destrueix l’automòbil per evitar atropellar un ciclista que se li creuava davant. El cotxe és car. Jean Charles, marit i propietari del cotxe, s’ha enfadat. Laurence valora la vida humana per damunt d’un bé material, però dubta si haguera actuat igual en cas de portar les seues filles al cotxe (angúnia existencialista). Son pare diu que ha fet bé, que la vida humana és més important que tot.

    (Qui escriu aquest comentari, creu recordar un debat d’aquella època, provocat per l’autora del llibre i Jean Paul Sartre, entre altres, en el que es dilucideix què és més important, Notre Damme de Paris o la vida d'una persona, però d’aixo parlarem en una altra ocasió).

    Els dubtes, els canvis d’opinió, són una constant de Laurance (alter ego de Simon ?) Es pregunta si les nostres opinions són nostres o estàn influenciades per les opinions d’altres que ens han arribat per qualsevol conducte? Senbla una pregunta retòrica, la invitació a una reflexió que ems portarà inexorablement a acceptar-ho com a cert.

    Laurence lamenta haver estat domesticada, però per damunt de tot vol evitar que les filles ho estiguin, defensarà enèrgicament la llibertat de les filles. En el “Segon sexe” esdevindrà súmament important el tema de la llibertat i igualtat en l’educació com a instrument per a l’emancipació de la dona. (Ja en parlarem)

Hi ha una altra subtrama que no expose per a evitar convertir aquest text en un spolier (potser ja ho és massa), en el que sembla fer reflexionar el lector en què és més important la llibertat a costa de soledat o la companyia? 

    Per acabar ens fa –o es fa— una pregunta dramàtica: es pot estimar després de la primera flamerada sexual?

    Si llegiu la novel·la, cosa que recomane, tot i que potser he explicat massa coses, vos portarà a introduir-vos un poc en la filosofia existencialista i del pensament de Beauvoir (més important que la trama en si) que espere ampliar en uns dies amb els comentaris a EL SEGON SEXE.

 

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA. NOAM CHOMSKY (i IX)

 

 

 L’ESPIRAL ARMAMENTÍSTIC

Segons Chomsky, els EUA prevé poder atacar des de l’espai exterior, cosa a la qual s’oposa la Xina i els estats d’Europa occidental. Això augmentarà la inseguretat mundial.

Si els EUA augmenta el seu potencial d’ADM i els altres països el segueixen, com més caps nuclears existiran, més possibilitats d’un llançament involuntari. Està demostrat amb documents desclassificats que Stalin i després Kruschof van proposar pactes amb els EUA per a frenar la cursa nuclear, però els EUA es va negar. L’objectiu de la Unió Soviètica era recuperar la seua economia malmesa per culpa d’aquesta cursa. L’objectiu dels EUA era, probablement, afonar l’economia de l'URSS, tot i que no es pot demostrar documentalment aquesta darrera afirmació.

Els planificadors nord-americans saben que la globalització econòmica, cada volta major, augmentarà la diferència entre les diferents classes socials, cosa que crearà malestar, subversió i terrorisme (“el terrorisme d’ells en contra nostra”) i els EUA han d’estar preparats per a fer front.

Segons Chomsky els EUA pretén tenir el monopoli de la violència al món i afegeix que mai en la història un estat ha tingut aquest monopoli.

Els avanços tecnològics respecte al control de l’espai exterior a efectes militars és, cada volta més, un greu perill per la humanitat. Però el sistema de valors de les potències econòmiques i militars és que l'hegemonia és més important que la supervivència. 

Els EUA s’ha negat a unir-se al tractat de l’espai exterior per a finalitats pacífiques. També ha bloquejat moltes conferències que intentaven evitar l’ús d’armes químiques i biològiques, no sols per motius de defensa militar, sinó també en defensa de la seua indústria químic-farmacèutica.

Molts analistes conclouen que la via per evitar que els EUA tinguen el monopoli de la violència és que altres països tinguen també ADM. (armes de destrucció massiva) per a dissuadir els EUA “Sols es pot mantenir a ratlla els EUA mitjançant la dissuasió” (Kennet Waltz) “Les ADM. són l’únic mitjà per a dissuadir els EUA” Polítics dels EUA han confirmat que si es va envair Iraq i no Corea del Nord és perquè Corea suposava un risc greu. Consegüentment, la política imperialista dels EUA propícia la proliferació d’ADM. I la proliferació d’ADM. portarà a la destrucció de la vida en el planeta Terra.

Chomsky és optimista i diu que això ho pot evitar la segona superpotència mundial, l’opinió pública internacional i la seua capacitat de mobilització i protesta. I cita a Bertrand Russell que també va ser optimista. Per a justificar el seu optimisme, aporta un fet: el 1968, el president de l’Estat Major va considerar que no tenia prou forces d’ordre per a reprimir les protestes en cas d’enviar més soldats al Vietnam. Jo afegiria: que a Bilbo i altres localitats, el públic haja impedit el final d’etapes de la Vuelta ciclista a España, és una altra prova del poder de la segona superpotència.

 

Aquest llibre va ser publicat el 2004, però té plena actualitat. La recent (setembre del 2025) demostració de capacitat armamentística de la Xina com a resposta als EUA, la situació de destrucció i fam a Gaza, la multitud de periodistes víctimes (que informaven del terror a Gaza, prova de la importància de la informació i la propaganda), la denúncia dels estats d’Europa occidental, tot i que alguns tímidament contra Israel, la guerra d’Ucraïna, entre altres situacions, ho demostren sense cap mena de dubte.