Cançoner de Petrarca.

En l’època de batxiller vaig llegir algun sonet aïllat de Petrarca, en castellà, en alguna antologia. Ara Proa ha publicat una traducció del cançoner de Petrarca al català, a càrrec de Miquel Desclot. Es tracta d’una magnífica edició que consta de tres parts: la primera una introducció sobre l’obra de Petrarca i la seua biografia amb la corresponent cronologia. La part central, la més important, és el cançoner en bilingüe, italià-català. I finalment una explicació de cada poema, amb el significat, el motiu , etc. És un plaer llegir el cançoner en italià i a continuació la traducció al català –o al contrari, com ho faig jo—i quan no acabes d’entendre el significat, la intenció o la motivació de l’autor, consultes la tercera part. Per això les estrofes estan numerades per a facilitar la consulta.  Un gran encert, probablement la millor idea editorial del 2016.

Problema català?

 Espanya –o l’espanyolisme, o el nacionalisme espanyol si voleu—està reaccionant tard i sense idees clares ni decidides en allò anomenat –mal anomenat-- problema català. Dic mal anomenat perquè el problema fort no és per a Catalunya sinó per a Espanya. Una part important de la ciutadania catalana vol la independència. Està al voltant de la meitat, més o menys, segons opinen els independentistes o els unionistes. Dels unionistes, més de la mitat volen un estat federal. I aproximadament un 20 % --més o menys, repetisc—vol que es quede tot com està. A aquestes dades uniu el fet que la ciutadania catalana és pacífica i estima la convivència. Passe el que passe Catalunya resoldrà el problema, però i Espanya? El camí cap a l’estat federal hauria de ser tan ràpid, i és tan difícil, que pràcticament és inviable. I no ho dic jo, pobre de mi!, sinó Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, intel·lectual reconegut i autoritat amb prestigi internacional quant a dret constitucional. Que també diu que el recurs i la sentència contra l’estatut de Catalunya van ser inconstitucionals (!!!) i que Catalunya en aquests moments està fora de la Constitució Espanyola (Atenció: Pérez Royo no és antisistema, ni independentista). Les advertències d’un gran periodista, assenyat, temprat, objectiu, políticament independent, com Iñaqui Gabilondo (no és antisistema ni independentista), des de fa temps, i del mateix Pérez Royo, sense parlar dels intel·lectuals juristes, periodistes i polítics independentistes, no han aprofitat perquè l’espanyolisme (polítics, intel·lectuals, periodistes) hagen reaccionat ràpidament i bé. Tot junt significa que Catalunya camina amb pas decidit cap a la independència, amb un pla ben preparat, mentre que els altres resten mirant-se el melic. Rajoy i el PP estan carregant-se la unitat d’Espanya, però no passa res, ni cap estat ni cap partit, ni cap res, són sagrats, ni immutables, ni eterns, perquè la vida no ho és. Sols la mort és segura... (i encara no ho sé). L’única solució –per a Espanya—és acceptar el referèndum i mentre s’organitza, començar a oferir un nou model d’estat, millor federal, sense zones fosques, amb referèndum monarquia-república inclòs, i que siga atractiu per una part important dels independentistes, esperant que guanye el no. Per al meu gust, si he de dir la veritat, preferisc que continue la política del PP (la del PSOE és molt pareguda i està a punt de trencar-se per aquest motiu) fins al final.

Referéndum italià

Si jo fóra italià votaria NO, com el meu admirat novel·lista Andrea  Camilleri. Espere que els italians, ciutadans d’un país d’imaginació i art inigualables, no caiguen en el parany que si es perd el referèndum, baixarà la borsa i apujarà el preu del deute. El que es juga no és això. El que es juga és pluralitat contra autoritarisme. Que la borsa caiga sols és un xantatge, important, això sí, quant a efectivitat electoral, és a dir, pur populisme. Vist des d’ací, jo sóc partidari d’eliminar el senat espanyol i també les diputacions, per a disminuir el clientisme. Però donar majoria absoluta al més votat amb poders amplis, és donar-ho tot a una minoria, és a dir, tornar a Mussolini. Totes les minories juntes –més la gran abstenció silenciosa—sumen una majoria enorme. El que cal, mirant-ho des d’ací, és canviar la llei d’Hondt per una proporcional pura. I que valga igual un vot de Sòria –amb tots els respectes a la ciutadania de Sòria—que un de València. No?

Enric Juliana, en un article a La Vanguardia recorda l’eslògan de César Borja. “O César o res”. Això és el que significa el si al referèndum d’Itàlia.

Però, què voleu que faça? Jo no tinc vot a Itàlia.