En l’època de batxiller vaig llegir algun sonet aïllat de
Petrarca, en castellà, en alguna antologia. Ara Proa ha publicat una traducció
del cançoner de Petrarca al català, a càrrec de Miquel Desclot. Es tracta d’una
magnífica edició que consta de tres parts: la primera una introducció sobre
l’obra de Petrarca i la seua biografia amb la corresponent cronologia. La part
central, la més important, és el cançoner en bilingüe, italià-català. I
finalment una explicació de cada poema, amb el significat, el motiu , etc. És
un plaer llegir el cançoner en italià i a continuació la traducció al català –o
al contrari, com ho faig jo—i quan no acabes d’entendre el significat, la intenció o la
motivació de l’autor, consultes la tercera part. Per això les estrofes estan
numerades per a facilitar la consulta. Un
gran encert, probablement la millor idea editorial del 2016.
Terra i indústria de Joana Escorna, senyora de Pedreguer, també trepitjada pel seu marit, el poeta Ausiàs March
diumenge, 18 de desembre del 2016
dimarts, 13 de desembre del 2016
Problema català?
Espanya –o l’espanyolisme, o el nacionalisme
espanyol si voleu—està reaccionant tard i sense idees clares ni decidides en allò
anomenat –mal anomenat-- problema català. Dic mal anomenat perquè el
problema fort no és per a Catalunya sinó per a Espanya. Una part important de
la ciutadania catalana vol la independència. Està al voltant de la meitat, més
o menys, segons opinen els independentistes o els unionistes. Dels unionistes,
més de la mitat volen un estat federal. I aproximadament un 20 % --més
o menys, repetisc—vol que es quede tot com està. A aquestes dades uniu el fet
que la ciutadania catalana és pacífica i estima la convivència. Passe el que
passe Catalunya resoldrà el problema, però i Espanya? El camí cap a l’estat
federal hauria de ser tan ràpid, i és tan difícil, que pràcticament
és inviable. I no ho dic jo, pobre de mi!, sinó Pérez Royo,
catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, intel·lectual
reconegut i autoritat amb prestigi internacional quant a dret
constitucional. Que també diu que el recurs i la sentència contra l’estatut de
Catalunya van ser inconstitucionals (!!!) i que Catalunya en aquests moments està
fora de la Constitució Espanyola (Atenció: Pérez Royo no és antisistema,
ni independentista). Les advertències d’un gran periodista, assenyat, temprat,
objectiu, políticament independent, com Iñaqui Gabilondo (no és
antisistema ni independentista), des de fa temps, i del mateix Pérez Royo,
sense parlar dels intel·lectuals juristes, periodistes i polítics
independentistes, no han aprofitat perquè l’espanyolisme (polítics,
intel·lectuals, periodistes) hagen reaccionat ràpidament i bé. Tot
junt significa que Catalunya camina amb pas decidit cap a la independència, amb
un pla ben preparat, mentre que els altres resten mirant-se el melic. Rajoy i
el PP estan carregant-se la unitat d’Espanya, però no passa res, ni cap estat
ni cap partit, ni cap res, són sagrats, ni immutables, ni eterns,
perquè la vida no ho és. Sols la mort és segura... (i encara no ho sé). L’única
solució –per a Espanya—és acceptar el referèndum i mentre s’organitza, començar
a oferir un nou model d’estat, millor federal, sense zones fosques, amb
referèndum monarquia-república inclòs, i que siga atractiu per una part
important dels independentistes, esperant que guanye el no. Per al meu gust, si
he de dir la veritat, preferisc que continue la política del PP (la
del PSOE és molt pareguda i està a punt de trencar-se per aquest motiu) fins al
final.
diumenge, 4 de desembre del 2016
Referéndum italià
Si jo fóra
italià votaria NO, com el meu admirat novel·lista Andrea Camilleri.
Espere que els italians, ciutadans d’un país d’imaginació i art inigualables,
no caiguen en el parany que si es perd el referèndum, baixarà la
borsa i apujarà el preu del deute. El que es juga no és això. El que es
juga és pluralitat contra autoritarisme. Que la borsa caiga sols és un
xantatge, important, això sí, quant a efectivitat electoral, és a dir, pur populisme. Vist des
d’ací, jo sóc partidari d’eliminar el senat espanyol i també les diputacions,
per a disminuir el clientisme. Però donar majoria absoluta al més votat
amb poders amplis, és donar-ho tot a una minoria, és a dir, tornar a Mussolini.
Totes les minories juntes –més la gran abstenció silenciosa—sumen una majoria
enorme. El que cal, mirant-ho des d’ací, és canviar la llei d’Hondt per
una proporcional pura. I que valga igual un vot de Sòria –amb tots els
respectes a la ciutadania de Sòria—que un de València. No?
Enric
Juliana, en un article a La Vanguardia recorda l’eslògan de César Borja. “O
César o res”. Això és el que significa el si al referèndum d’Itàlia.
Però, què
voleu que faça? Jo no tinc vot a Itàlia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)