Una virtut capital

Darrerament, per tal de superar un estat d'ànim que m'incita a creure'm un ser estrany, solitari i marginal m'ha calgut rellegir determinats escrits de tres autors. Els posaré per ordre cronològic: Lafargue, amb qui coincidisc en alguna cosa, Prudenci Bertrana, un dels novel·listes i contistes que més admire i Bertrand Russell, un dels pensadors amb qui més em sent identificat. Les obres? "El dret a la mandra", "Orientacions per a un estudi mèdico-filosòfic sobre la mandra" i "Elogi a l'ociositat" respectivament. Us els recomane tots, però especialment el del gran narrador ampurdanés—no s'espanteu, el text no és molt més llarg que el títol— on l'autor ens diu, entre altres delícies, que la mandra... "és la poesia de la vida"

Em reconforta comprovar que no estic sol en el món… ja en som quatre.

Visca la mandra!

P.S. Russell diu, més o menys, que una persona que ha treballat moltes hores en la seua vida, quan es jubila s'avorrix. Confesse, amb un poquet de vergonya però sense penediment ni propòsit d'esmena, que tot i estar jubilat, no m'avorrisc.