Respecte a
l’opinió de l’ascens espectacular de l’extrema dreta a l’estat espanyol, com a
la resta d’Europa, voldria exposar la meua opinió personal.
Estic d’acord que Espanya és l’estat d’Europa on més força té l’extrema dreta,
o un dels que més força té. Tanmateix, no estic d’acord amb qui diu que a
Espanya, l’extrema dreta ha augmentat darrerament de forma espectacular. Crec
que a l’estat espanyol l’extrema dreta té ara, aproximadament, la mateixa força
–o un poquet més-- que tenia quan governava Aznar. Arribe a aquesta conclusió
per diferents motius: a) Els líders de Ciudadanos i els
de Vox han estat militants del PP. b) Aznar ha donat suport en
diferents moments a Casado, a Rivera i a Abascal. c) Aznar va
declarar fa poc que quan va deixar el PP, va deixar una dreta unida, i ara està
desunida (és a dir PP-C’s-VOX van per separats però anaven junts i podrien
anar junts) Conseqüentment aquells a qui ara els diguem extrema dreta, no són
res nou sinó la dreta de sempre, a una part de la qual, ara li diguem —i no sé
per què abans no li déiem—extrema dreta. És a dir, s’ha fet més visible, però
no és res nou ni ha crescut espectacularment. Ha estat sempre present, tot i
que no tan visible, més dissimulada.
El segon error que es comet, a parer meu, sobre aquest tema, és la
responsabilitat del suposat ascens de l’extrema dreta. Molts diuen que és culpa
de l’independentisme català. No sé si és un gran error o una enorme i flagrant
manipulació dels creadors d’opinió. A Catalunya hi ha partidaris de la
independència, partidaris d'estar dins d’una república federal espanyola,
partidaris d’una Espanya de les autonomies i partidaris d’una Espanya
centralista sense miraments. Això es diu, en principi, pluralitat política. No
és cap dels elements que formen aquest conjunt el responsable en essència de
cap extremitat. No és cap element sinó l’actitud
d’algun element el què definirà si hi ha democràcia o no n’hi ha. El que
defineix la falta de democràcia, és a dir l’extremisme, és la violència. Votar
no és violència. Reprimir a qui vol votar amb antidisturbis i disparant bales
de goma, sí que és violència. La il·legalitat del fet de votar és una excusa
molt barata i de poc pes, per respondre amb violència. Per exemple: Al ministre
Montoro i el president de govern Rajoy, no els han enviat –ni vull que ho
facen, clar—els antidisturbis per haver decretat una amnistia fiscal que
el TC ha declarat inconstitucional. Ni els han acusat d’estafar els
espanyols i no estan tancats en presó preventiva. I quan el TC ha declarat
que el govern, fins i tot quan està en funcions, està obligat a rendir comptes
davant el parlament, tampoc s’ha enviat els antidisturbis ni s’ha tancat en
presó preventiva a Rajoy per incomplir la llei quan no va acceptar el control
parlamentari.
I parlant de violència, parlem de la violència més indigna, que és la
injustícia que aplica la justícia. La Constitució espanyola diu que ningú no
serà privat del dret a ser elector i elegible si no està expressament condemnat
a perdre aquest dret. No sols ho diu la Constitució sinó, a més a més, la
Declaració Universal de Drets Humans i el Conveni Europeu de Drets Humans,
firmats per Espanya. No cal ser expert en lleis per a saber-ho. Bé, la Justícia
espanyola, el jutge Llarena concretament si no vaig errat, va negar
el dret a defensar la seua candidatura a President de la Generalitat Catalana a
Jordi Sànchez. I no va permetre usar el dret d’electors a altres diputats
en presó preventiva o exiliats. A més, quan els presos polítics, en presó
preventiva, presenten un recurs al TC, aquest, tot i haver-los admés a
tràmit, no els resol en 30 dies, incomplint la llei (el mateix TC!), per a
evitar que els presos recurrisquen al Tribunal Europeu de Drets
Humans que, segons l’experiència recent amb presos turcs, segurament condemnarà
Espanya. Totes aquestes actituds de violència institucional són responsables de
donar força a l’extrema dreta, d’animar-los a fer-se visibles. Quan el PSC va
anar a manifestacions amb VOX en contra de l’independentisme, tot i ser
un dret que ningú no li pot negar, el que va fer va ser ajudar al partit
d’extrema dreta a fer-se visible i a donar-li legitimitat.
És a dir, ni l’homosexualitat, ni els immigrants, ni els negres, ni els
independentistes, ni els rojos –on estan?—són responsables de l’actual
visibilitat de l’extrema dreta. I si m’ho permeteu, exposaré una altra opinió:
quan els partits d’esquerra es desplacen cap a la dreta per motius
electoralistes, el que fan és espentar als partits de dreta més cap a la dreta.
Però això tampoc és res nou.
Cada volta que llegisc Josep Pla –ara ha estat “La vida amarga”— em sorprenc
del domini de la prosa, de la capacitat d’anàlisi de l’art, dels dots
d’observació tan aguda i perspicaç i, entre altres virtuts, de la capacitat de
comunicació que el caracteritzen, trobant sempre els adjectius més idonis i
l’explicació més adient, que fan el seu text no sols comprensible sinó, a més a
més, elegant, d’una bellesa natural. Llegir Pla és com contemplar la natura, el
mar, el cel, els rius, les muntanyes, els boscos, les pedres de les catedrals,
els campanars de les esglésies, però també l’esperit de les persones i
dels col·lectius humans i dels seus costums, en llocs concrets en la seua època.
Les descripcions són perfectes, inconfusibles, precises i, per si no fóra prou,
agradables.
