AGRAÏMENT

Les previsions de mal oratge van obligar a suspendre les activitats de la festa del comerç de Pedreguer a excepció de la desfilada que tenia lloc en els Porxes. Vicent, en representació, entre altres comerços, de la llibreria MESTRAL, va desfilar amb el llibre “El drac Ocaive” del que sóc autor.
Vull agrair a l’organització a Vicent i, especialment, a Encarna de la llibreria Mestral, que hagen tingut la deferència de presentar “El drac Ocaive” en un acte tan important dins de la Festa del Comerç de Pedreguer. Moltes gràcies.

El Compromís de Casp (i III)

Hi ha un altre fet que cal senyalar. Durant els dos anys d’interregne hi van haver fortes diferència per interessos contraposats per part de catalans contra catalans i de valencians contra valencians, fets que van influir en el resultat final. Serna Muñoz diu que van ser la societat urbana de cada regne qui van marca el full de ruta i que quan es va convocar la reunió estava quasi tot cuinat. Però per a Rafael Arbona, amb l’única cosa que estaven d’acord les diferents societats urbanes és que no fóra elegit Jaume d’Urgell. Potser les dues opinions es complementen.
I em quede amb el convenciment que per a tothom, el pitjor rei era no tenir-ne.
Això si, està demostrat que els nou jutges –tres per cada estat—van ser proposats per Aragó (se suposa que per Benet XIII) i acceptat pels altres dos estats.
I una cosa que, tot i ser sabuda, convé dir: historiadors dels tres països, catalans, valencians i aragonesos, afirmen que la Corona d’Aragó era una confederació formada per tres ESTATS INDEPENDENTS. El seu objectiu era defensar Catalunya de França i Aragó de Castella. Ho deixe escrit per si ha arribat fins ací –no ho crec—algun lector d’aquells que creuen que Catalunya era un Comtat d’Aragó.
Un fet que, encara que semble anecdòtic, no ho és. A Casp s’usen tres llengües: llatí, català i aragonès. I tots respecten el parlar dels altres (no ho dic jo, ho diuen així les actes de Casp) I a més, els catalans accepten que el català a València es diu valencià, i els valencians accepten que el valencià que ells parlen és el català. (Antoni Ferrando). Miracle de Sant Vicent?
Una altra curiositat: els jurats d’Oriola s’identifiquen com de nació catalana i parlen d’uns altres, de la mateixa diòcesi, que són de nació castellana. Antoni Ferrando). Encara falten segles per a parlar de la nació espanyola.
Però, i després de Casp? Tot l’anterior té importància històrica, però el realment important és: quines van ser les conseqüències de l’elecció de Ferran de Trastàmara? Les conseqüències són nefastes per a valencians i catalans. Ferran i els seus successors reparteixen el regne de València entre els senyors castellans i debiliten les institucions. Catalunya i València que prosperaven democràticament –els parlaments i les societats urbanes cada dia augmentaven el poder enfront del rei-- tornen cap al feudalisme. El nostre idioma comença a ser marginat dels llocs de poder.

El Compromís de Casp (II)

Ningú no posa en dubte que el Cisma d’Occident va ser determinant pel resultat final i l’entronització de Ferran d’Antequera com a rei dels tres estats de la Corona d’Aragó. El fet més clar i indiscutible és que el paper de Pedro de Luna (papa Benet XIII) és decisiu. Per a defensar que era el papa vertader Benet XIII necessitava el reconeixement de Castella i d’Aragó. Per això va pactar amb Ferran amb qui estava unit per una antiga amistat entre les famílies Trastàmara i Luna (Miguel Navarro Sorni) . També va comptar amb la inestimable ajuda del prestigiós predicador apocalíptic Vicent Ferrer, qui estava convençut, segons sembla, que Benet XIII era el papa vertader i que la seua obligació era ajudar-lo per a, així, aconseguir la unitat de l’Església (Alfonso Esponera). (Posteriorment canviaria d’opinió per motius teològics, segons algun dels ponents). Però en qualsevol cas, l'elecció de rei era tant una qüestió religiosa com qüestió d’estat.
Una cosa que he descobert: no és la primera vegada que un rei va ser elegit, no per testament sinó per acord dels parlaments (directament o indirecta). El mateix Martí l’Humà que estava a Sicília quan Joan I va morir sense descendència, va ser elegit rei pels parlaments de Catalunya i Aragó, convocats per les Generalitats de Catalunya i d’Aragó a Barcelona i Saragossa respectivament a iniciativa de les autoritats municipals. (José Angel Serna Muñoz, U.Z.) I a més, fins que va arribar el nou rei, van prendre (les corts) decisions importants que teòricament estaven reservades a la monarquia.
No és l’únic que diu que les ciutats –comerciants, baixa noblesa, lletrats, cavallers, artesans— estava guanyant protagonisme polític i imposaven els seus criteris per la seua força econòmica que començava a ser decadent per la noblesa. Sembla que ací naix la idea de ‘terra’, ‘pàtria’, ‘municipalisme’ com a sinònims de poder popular (Flacel Sabaté)

(Continuarà)

El Compromís de Casp (I)

El problema successori a la mort de Martí l’Humà –i concretament el Compromís de Casp-- m’interessa des de fa molts anys, des de l’època de batxiller quan el meu professor, Juan Macià, catedràtic d’història, ens el presentava com a tema d’obligat coneixement, i des d’aleshores l’interés ha anat augmentant per diferents raons.
Quan l'any 2012 em vaig assabentar de la celebració d’un congrés d’història referent al Compromís de Casp, em vaig prometre a mi mateix que estaria atent a la publicació de les ponències per a llegir-les i, a ser possible, aclarir alguns dubtes.
A principi d’enguany, pràcticament sis anys més tard del congrés, vaig saber de la publicació per la Institució Alfons el Magnànim del Llibre “Els valencians en el compromís de Casp i en el Cisma d’Occident” en el que es publiquen les ponències, i el vaig adquirir a abril a la fira del llibre de València. Fins a l’estiu no l’he llegit.
Seria massa pretensiós per la meua part voler fer una síntesi d’aquest llibre. Sols anotaré algunes coses que he deprés o que he pogut confirmar i que considere interessants però que presente amb les reserves de qui no és historiador.

Hi ha diferents opinions, entre els historiadors, respecte a quin candidat tenia més dret, o era més convenient, o tenia més dignitat per a ser rei. Però les pressions militars de Ferran d’Antequera i els exèrcits castellans –invasió del Regne de València amb la mort de més de 3.000 valencians en la batalla de Morvedre i el setge de Casp mentre se celebraven les reunions—són fets demostrats que, sense cap dubte, van tenir importància en la decisió dels jutges.(Pere Maria Orts)
continuarà...

Per imperatiu legal

La fiscalia espanyola no vol investigar Juan Carlos I pels suposats negocis obscurs i cobrament de comissions possiblement il·legals perquè quan es van produir els suposats fets, era rei i, conseqüentment, no es pot processar Juan Carlos I, no perquè no hi haja indicis de corrupció, sinó perquè, per ser rei, fruïa d’inviolabilitat (he vist un vídeo en el qual ell canta "...però sigo siendo el rey..."). Això què vol dir? Jo crec que vol dir el següent: "no podem investigar i processar els reis, encara que hi haja indicis de culpabilitat, perquè els reis tenen butlla.”
I els espanyols engolint i engolint. Alguns diuen "orgullo de ser español". No, espanyol per imperatiu legal.

La despolitització

“La despolitització és un instrument del capitalisme mitjançant la qual desplaça les decisions polítiques i econòmiques des de l’àmbit nacional fins a un nou àmbit internacional... que resta en mans d’organitzacions internacionals amb l’objectiu de resistir la democratització” (Wolfgang Streeck)

Com acabarà el capitalisme (2014) i V

Síntesi: El capitalisme no serà destruït per altres sistemes alternatius sinó que s’autodestruirà tot sol. No perquè tinga una ferida greu sinó perquè té moltíssimes ferides greus i contradictòries. I perquè els remeis usats fins ara ja no són útils. La incògnita no és si desapareixerà sinó com serà l’alternativa i el trànsit a l’alternativa.
El capitalisme morirà matant i esdevindrà un caos en el sentit de l’absència d’un ordre en el qual les persones estaran incapacitades per a crear mecanismes col·lectius de defensa.
El conflicte d’interessos entre capital i treball obliga a aplicar unes solucions que a curt termini suposen un nou conflicte (és pitjor el remei que la malaltia) i així successivament. És a dir, el remei es converteix en problema.
Segons WS, al final del capitalisme hi haurà un gran caos econòmic (interregne) fins que arribe un altre ordre. Però no gosa afirmar com serà.

* * *
Amics lectors: per si de cas fóra cert, que jo crec que sí, cal començar a treballar abans que arribe el moment: autoorganització i autogestió, pensament global i acció local. Cercar solucions de baix cap a dalt, creant nuclis de producció i connectar amb altres nuclis com a xarxes complementàries i interdependents... Però sobretot, amb voluntat i imaginació, molta imaginació.