El drac Ocaive

El drac Ocaive. Josep Castelló i Vives

El Llibre de l’Origen és la identitat i ànima del reialme de Marmut i Campell. La seua desaparició, suposaria la pèrdua de la identitat i, en conseqüència, la mort del poble. Fades, prínceps, cavallers (vinguts de totes les parts del món: Matoses, Mirabó, Aixa, l’Alfàs, l’Alberca, els Rosers la Sella, la Marjal...) el drac Ocaive i altres personatges, lluitaran per a protegir o eliminar aquest antic i valuós tresor.

Una novel·la infantil que també poden llegir persones adultes de qualsevol edat. Fantasia per a infants, amb reflexos de realitat per a adults, amb un lleuger toc d’humor. Especial també per a mares, pares, iaies, iaios i qualsevol altre contacontes amateur o professional. La trobaràs a la llibreria Mestral.
Autor de la novel·la: Josep Castelló i Vives.
Autor de la il·lustració de la coberta: Roger Batalla i Ginàs.

Com acabarà el capitalisme? (2014) (II)

Capitalisme sobre la corda fluixa?  Wolfgang  Streeck ens proposa pensar amb el final del capitalisme sense la necessitat d’una alternativa. Diu que  el capitalisme està desorganitzant-se i desorganitzant l’oposició. No vol que l’eliminen, sembla que vol autoeliminar-se tot sol, ha acabat amb els seus adversaris: sindicats, partits d’esquerre, ciutadania conscienciada (hui es reelegeixen democràticament governs que han fet fortes retallades en serveis públics bàsics). Però no tenir opositors no garanteix la supervivència del capitalisme. Quan les circumstàncies eren favorables, l’organització de la classe obrera servia fins i tot d’estímul de la productivitat. El capitalisme victoriós s’ha convertit en el seu propi enemic?, es pregunta l’autor.

LLIBRERIA MESTRAL

Les llibreries són una de les institucions de més eficàcia quant a la difusió de la cultura. A Pedreguer tenim la Llibreria Mestral –abans Llibreria Server i abans Llar del Llibre—fundada per les germanes Server a la dècada dels anys setanta del segle XX, si la memòria no em falla i que, posteriorment, ha estat regida per Maria Luisa Fornés. Ara estarà regida per Encarna, la nova llibrera, qui ha encetat la seua tasca amb molta il·lusió, i a qui li desitgem sort i molt d’ànim, que se’n necessita per portat endavant un treball tan important. I agrair a Maria Luisa tot l’esforç i dedicació, durant molts anys, per la difusió de llibres, sense els quals, com tothom sap, no hi ha cultura.

Com acabarà el capitalisme? (2014) (I)

Un llibre d’assaigs ben interessant al voltant de l’evolució del capitalisme des de la segona guerra mundial fins al 2014, data de publicació del llibre, en el que destaca “Com acabarà el capitalisme?” al qual em referiré a continuació.
Segons l'autor, Wolfgang Streeck, el sistema global capitalista finalitzarà en un futur no gaire lluny a conseqüència del desenvolupament de contradiccions internes —res nou fins ara—, malgrat la manca d’un règim alternatiu per a substituir-lo.
WS considera que els tres símptomes més importants de la crisi del capitalisme són: el creixement econòmic negatiu durant molt de temps, l’augment de l’endeutament i la desigualtat social. Els tres s’autoalimenten i tenen una durada molt llarga que cada volta els converteix en més greus. L’autor dubta que amb aquestes condicions es puga esperar una recuperació. Les solucions als problemes suposen un nou problema (el remei és pitjor que la malaltia)
Un altre pedaç. El sector financer s’ha recuperat perquè els bancs centrals proveeixen de diners barats (trets del no res) als grans grups financers (moneda fiduciària). Aquests diners s’inverteixen en més deute públic, mentre el creixement roman anèmic i la desigualtat va en augment. L’alternativa al diner fàcil és una reforma econòmica neoliberal que suposa més diferència social (i en conseqüència, més crisi).
Un problema amb la democràcia. Després de la segona guerra mundial es va arribar a un pacte entre el capital (temorós que la democràcia per la majoria de treballadors, poguera prohibir la propietat privada) i els representants del món del treball (partits d’esquerres, sindicats) que temien una altra dictadura com la de Hitler, imposada pel Capital. Segons el pacte, la democràcia acceptaria el dret a la propietat privada i el capital acceptaria que els governs democràtics garantirien una qualitat de vida digna als treballadors. Això va portar una època de progrés i benestar social, amb governs socialdemòcrates al Nord d’Europa. Però durant el temps ha deixat de funcionar per les contradiccions del capitalisme. Hui hi ha dubtes sobre la compatibilitat duna economia capitalista amb un sistema polític democràtic. Els polítics –afegeix l’autor—han perdut l’antic control sobre el capitalisme. La prova és la crisi fiscal de l’estat. A partir de la dècada dels 70, els estats han augmentat el deute de forma impressionant. Han substituït l’ingrés per imposicions (impostos sobre societats, impostos sobre les rendes més elevades) per endeutament. I després, el deute públic s’utilitza per a justificar les retallades en els serveis públics. Les polítiques econòmiques nacionals són sotmeses a una supervisió creixent d’organismes supranacionals al servei del capital (Comissió Europea, Banc Central Europeu, FMI...) El Neoliberalisme vol uns estats que s'adapten al mercat.
Una altra advertència de l’autor: La globalització amb els mercats internacionals ha generat un nou pensament únic (o el mercat vol imposar-lo): Les regles de l’economia sols són unes i no en poden ser unes altres. Són les que diu el mercat. (continuarà)

KOSSOVE

Sèrbia anuncia un referèndum per a reconéixer la independència de Kossove. La Unió Europea va fer una conferència als Balcans per a tractar dels problemes de la zona. Rajoy (Espanya) no hi va assistir perquè això podia significar que recsoneixia Kossove (Espanya és un dels pocs estat europeus que no reconeixen Kossove). Sí que va signar l’acord perquè oficialment el document era prou neutre. Ai! La diplomàcia com és bona. Els anuncis oficials són una cosa i el que de veritat hom li va ser exigit a Sèrbia, era més contundent: o solució pacífica i democràtica o no entra en la Unió Europa (o faixa o caixa). Rajoy (Espanya) no va estar present i, conseqüentment, no es va assabentar de tot el que es va parlar. Sort ha tingut Mariano d’haver sigut expulsat del govern espanyol perquè la notícia és d’infart. Crec que Pedro Sánchez hauria de prendre nota de la indirecta, si voleu dir indirecta a un dard enverinat dirigit al cor. Clar que –diran alguns— ni Sèrbia és Espanya ni Kossove Catalunya. Clar que –dic jo— no hi ha més cec que qui no vol veure. En democràcia els problemes polítics no es poden resoldre amb càrregues policials, presons preventives i estats d’excepció. Europa ha dit a Sèrbia que ha de reconéixer Kossove i Sèrbia farà un referèndum perquè la seva constitució no accepta la independència de l’antiga regió. L’anunci és del 2 de juny. Preneu nota. És l’anunci de Sèrbia més que la presa de possessió de Pedro Sánchez el que ajudarà a canviar certes coses (i l’actitud ferma dels catalans, sens dubte). Al temps.

EMBOLIC

A veure si entenc l’embolic que ha passat a Catalunya. Si algun dels fets no és correcte, per favor, qui estiga millor informat que m’ho explique. El que jo entenc és:
1. El parlament de Catalunya va proclamar la República de Catalunya. El govern d’Espanya va aplicar l’article 155 de la Constitució, ratificat pel Senat, suspenent de funcions el govern de Catalunya, i assumint-les,  fins que hi haja un nou govern. A continuació va convocar eleccions autonòmiques.
2. La Comissió Permanent de les Corts Catalanes, impugna davant del Tribunal Constitucional l’aplicació de l’article 155. El Tribunal Constitucional, ho admet a tràmit però no suspèn cautelarment l’aplicació del 155. Per què? Perquè per a demanar al·legacions a les parts, resultarà que les dues parts –govern de l’Estat i govern de l’Autonomia—en aquell moment són la mateixa institució, el govern de l’Estat. Sembla raonable. Continuem.
3. Se celebren les eleccions, es constitueixen les Corts Catalanes, elegeixen President i mesa de les Corts. Elegeixen President de la Generalitat. El rei signa el nomenament. La Generalitat de Catalunya ja té un President nou ! (que agrade o no, és una altra història).
4. El President de la Generalitat designa un govern i ho notifica al govern de l’Estat per tal que ho publique al DOGC. El govern de l’Estat NO ho publica al DOGC, cosa per la qual a Catalunya no hi ha govern (pel fet de no publicar-se al DOGC) el govern de l’Estat continua governant a Catalunya i el Tribunal Constitucional continua sense poder suspendre cautelarment el 155.
5. El raonament del govern de l’Estat és que els consellers designats estan acusats – però NO CONDEMNATS!—per rebel·lió i sedició. Aquestes accions són secundades pels partits PP, PSOE i C’s.
6. Tot això s’ha fet d’acord amb la llei i conseqüentment és democràtic.
No em quadra. Algú pot explicar-me on està l’error?

CONTROL

Crec que no vaig errat si dic que l’església catòlica està perdent parroquians any rere any. A mitjan segle passat i fins i tot a les acaballes, la concurrència als temples era major que ara, amb molta diferència. Abans les religions, ací concretament la catòlica, exercia una influència important sobre la consciència del poble. Actualment el poder de l’església catòlica no radica en el control directe de les consciències de la majoria de la població, sinó en la influència sobre una minoria ben qualificada, aquella que controla els centres de poder real: governants, consells d’administració de les grans empreses i altres instàncies de la classe dominant. Que la majoria de la gent no assisteix als actes litúrgics és cosa sabuda. Que amb tot i això l’església catòlica encara gaudeix, entre d’altres, dels beneficis del Concordat i d'estar exenta del IBI gràcies als nostres governants, també. Que al segle XXI hàgem tingut o tinguem ministres d’interior que condecoren verges per a agrair la protecció a la policia, i ministres d’Economia que fan pregàries a la mare de Déu perquè l’economia de l’estat millore, són fets igualment de domini públic.
Però el fet que la majoria de la població haja deixat d’anar a missa, vol dir que ja no practica cap religió? O hi ha una altra religió més subliminar i menys evident? Perdoneu-me per gosar a dir que els informatius televisius, la majoria d’entrevistes i tertúlies que emeten les cadenes més importants, fins i tot els programes de concursos i els comentaris dels partits de futbol cerquen influir i influeixen ideològicament en l’opinió pública tant o més que les antigues o actuals homilies durant les misses.
Perquè l’objecte més important de la religió és col·laborar amb el poder constituït per a controlar el poble, mitjançant els gurús, sacerdots, profetes o  directors espirituals de qualsevol religió. Accepte que teniu el dret a dir-me que aquesta opinió està formada a partir de lectures de lliurepensadors com Bertran Rossell i altres filòsofs i que aquestes filosofies també suposen una religió perquè han format la meua opinió. Accepte que teniu dret a pensar-ho però permeteu-me que em defense dient que, com a mínim, la filosofia no té dogmes i el seu discurs és racional, els filòsofs generalment són d’esperit innovador i crític, al contrari que els religiosos i que, a més a més, no formen part de governs (ni de conferències episcopals) ni, sobretot, dels consells d’administració de les grans empreses. Però per controlar el poble, la religió usa dos instruments: la creació d’opinió mitjançant les homilies (o els informatius televisius) i l’adquisició d’informació dels pecats, defectes, virtuts, necessitats, debilitats de la població, cosa que anteriorment es portava a terme mitjançant la confessió i ara no. Ara, però, el poder té internet, allò que diem la xarxa on publiquem els nostres desitjos, de vegades fins i tot els inconfessables, els nostres projectes, les nostres idees, a vegades innòcues, però també potser, a vegades, perilloses per al sistema. Aquests pecats comesos per “l’internetaire”, poden ser captats, processats, analitzats i classificats pels serveis d’intel·ligència dels grans estats –estats que, com la religió, també està al servei del Poder— i tenir-nos controlats per a neutralitzar la nostra acció si anara a produir-se i no fóra convenient per qui mana.
Una característica de la confessió que cal remarcar és la discreció del confessor, el secret de la confessió és inviolable. La literatura i el cinema han produït obres famoses basades en fets, reals o ficticis, en els que el protagonista, el confessor, ha posat en perill la pròpia vida per no revelar el secret de confessió. Actualment el Poder (el Poder en majúscula) també ha imposat una mena de secret de confessió mitjançant les lleis de protecció de dades. Però tot i les possibles debilitats d’un capellà, em fie més d’una persona que no d’un sistema que ningú sap mai qui controla ni com. Crec que ningú no pot garantir que allò que tu escrius i deses en el “núvol”, no vaja un altre i ho trega... o que caiga a conseqüència d’una pluja, si em permeteu la broma. A més, les lleis – en plural perquè cada país té la seua, supose—tenen una vàlvula d’escapament ben curiosa que consisteix en el fet que quan tu dones les teues dades a hisenda, al banc, a l’assegurança, a la companyia del gas, a una operadora d'internet o al sistema sanitari et fan signar una autorització perquè puguen fer ús de les dades en determinades circumstàncies. Jo ja fa anys que no sóc catòlic practicant i no em confesse, però sí que practicava els sagraments de xiquet i de jove, i no recorde que cap capellà em diguera mai “d’acord, guardaré el secret de confessió d’allò que em diràs a excepció del que siga interessant per a l’organització a la qual pertany o que puga ser d’interés públic”.
El que volia dir, i perdoneu-me si m’he allargat massa per a tan poca cosa, és que podem canviar de religió però cada vegada estem més controlats. En definitiva, parafrasejant l’antic adagi: “de religió canviaràs però del control no escaparàs”