Una bona novel·la basada en la guerra de Successió. Pel meu gust, abusa dels
circumloquis i de les historietes palatines de l’aristocràcia britànica o
alemanya. També crec que el “post escriptum” és massa llarg. Una altra
cosa de poc interés per a mi és la formació dels batallons a la batalla
d’Almansa (primera línia de cavalleria de l’ala esquerra,
segona línia, per la dreta, pel centre, diferents línies d’infanteria,
l’artilleria... molt bé per qui estiga interessat en la història de
l’estratègia militar, però a mi no em diu res. M’interessa més les causes i
conseqüències de la batalla, que també les explica, per cert.
El que m’agrada són les idees, i en el Tinent anglés n’hi ha una que cal ressenyar i subratllar: la guerra de successió és una guerra mundial, en la que l’aristocràcia de diferents estats lluiten contra l’aristocràcia d’altres, en defensa dels propis interessos. Podríem dir interessos nacionals, però interessos de la classe dominant de cada nació, estat o corona. A excepció dels valencians que van lluitar pels interessos del poble, dels treballadors. Atés que la novel·la la llegim hui, encara que tracte d’abans de Carles Marx, podríem dir que al Regne de València la guerra de Successió és una lluita de classes, és la continuïtat de les Germanies. Per això l’aristocràcia de tota Europa castiga el general Basset. I els valencians no tindrem una veu que ens defense en la Pau d’Utrecht (això ja està fora de la novel·la).
Si en Victus de Sánchez Piñol queda clar que l’aristocràcia catalana té més por al poble català que a la dominació espanyola, en el Tinent anglés d’Eduard Mira, queda clar que, tot i estar en guerra les diferents aristocràcies europees, elles contra elles, a l’hora de la veritat, l’enemic comú és el poble, en aquest cas el poble valencià i el general Basset que el recolzava.
Des del punt de vista literari el que m’ha agradat moltíssim és la presència permanent de la veu de la consciència (o subconsciència), l’alter ego o, concretament, Sanguango. Genial.
El que m’agrada són les idees, i en el Tinent anglés n’hi ha una que cal ressenyar i subratllar: la guerra de successió és una guerra mundial, en la que l’aristocràcia de diferents estats lluiten contra l’aristocràcia d’altres, en defensa dels propis interessos. Podríem dir interessos nacionals, però interessos de la classe dominant de cada nació, estat o corona. A excepció dels valencians que van lluitar pels interessos del poble, dels treballadors. Atés que la novel·la la llegim hui, encara que tracte d’abans de Carles Marx, podríem dir que al Regne de València la guerra de Successió és una lluita de classes, és la continuïtat de les Germanies. Per això l’aristocràcia de tota Europa castiga el general Basset. I els valencians no tindrem una veu que ens defense en la Pau d’Utrecht (això ja està fora de la novel·la).
Si en Victus de Sánchez Piñol queda clar que l’aristocràcia catalana té més por al poble català que a la dominació espanyola, en el Tinent anglés d’Eduard Mira, queda clar que, tot i estar en guerra les diferents aristocràcies europees, elles contra elles, a l’hora de la veritat, l’enemic comú és el poble, en aquest cas el poble valencià i el general Basset que el recolzava.
Des del punt de vista literari el que m’ha agradat moltíssim és la presència permanent de la veu de la consciència (o subconsciència), l’alter ego o, concretament, Sanguango. Genial.
