A principi de la dècada dels huitanta, es commemorava amb cert èxit l'1 de maig; a poc a poc, potser per l'excessiva burocratització dels sindicats, potser pel relaxament dels treballadors, per causa dels escassos però sensibles avanços socials aconseguits, potser per les dues coses i, fins i tot, per alguna altra que jo ara no hi veig, va anar perdent poder de convocatòria i va esdevindre poca cosa més que un simple ritual, cada vegada més festiu que reivindicatiu. Durant aquesta època de relaxament es va publicar, en cert periòdic, un acudit en el qual un pare d'uns cinquanta anys arengava el seu fill que, somnolent i amb un cubata a la mà, i el cigarret als llavis, seia aclofat al sofà, mirant la televisió:
-- Quan jo tenia la teua edat ja lluitava per les llibertats!--deia el pare.
-- Quan jo tindré la teua també ho faré!--responia el fill (que ara té aproximadament l'edat que aleshores tenia son pare)
No va caldre retallar l'acudit per a guardar-lo. Va ser suficient conservar-lo en la memòria, absolutament convençut que no l'oblidaria, perquè coincidia plenament amb els pronòstics que jo feia i que, ara, un amic i company d'il·lusions em recorda:
-- Ens estem relaxant, perdrem tot el que hem avançat i, quan els joves veuran les orelles al llop --quan s'acabe l'estat de benestar i comencen fins i tot a patir fam-- hauran de lluitar per a reconquistar el que no volen defensar ara, quan portem camí d'aconseguir-ho-- deia al meu amic aleshores.
El que està passant és part de la teoria que explicaven els filòsofs de l'escola de Frankfurt (Adorno, Marcuse, Fromm...): la societat de benestar és pels treballadors, i a curt termine, un estat favorable, però retarda la vertadera solució, la constitució d'una nova societat sense explotadors ni explotats. No cal estar d'acord amb l'utòpic objectiu d'aquests filòsofs--utòpic en tant que és producte del pensament especulatiu-- per a reconéixer que estem perdent els pocs avanços socials que havíem aconseguit, i que la situació actual comença a ser--espereu que encara falta!-- un fort colp d'esperó als treballadors, que els portarà a llevar-se de damunt la somnolència i reemprendre una lluita que mai no devíem haver abandonat. Això ho dic tenint en compte que la classe denominada proletariat, a la qual al·ludia Carles Marx, ja no existeix, perquè el Capitalisme--la classe més marxiana de totes-- va saber crear un bastiment financer que forma un parany en el qual ha quedat enganxat la denominada classe mitjana, la insolidaritat de la qual és una garantia per al sistema. Però, quina diferència hi ha entre el proletariat i una classe mitjana-baixa, quan aquesta quasi no obté suficient ingressos per a menjar i pagar l'IBI i, a més a més, haurà de fer front a despeses d'assistència sanitària, taxes escolars per l'educació del seus fills i altres serveis bàsics que l'estat està suprimint i que, abans, aquesta classe mitjana, menyspreava, creient que no li feien falta?
A partir d'ara tornaran les reivindicacions i potser--tant de bo si passa així-- amb un objectiu a més llarg termini, més utòpic.
-- Quan jo tenia la teua edat ja lluitava per les llibertats!--deia el pare.
-- Quan jo tindré la teua també ho faré!--responia el fill (que ara té aproximadament l'edat que aleshores tenia son pare)
No va caldre retallar l'acudit per a guardar-lo. Va ser suficient conservar-lo en la memòria, absolutament convençut que no l'oblidaria, perquè coincidia plenament amb els pronòstics que jo feia i que, ara, un amic i company d'il·lusions em recorda:
-- Ens estem relaxant, perdrem tot el que hem avançat i, quan els joves veuran les orelles al llop --quan s'acabe l'estat de benestar i comencen fins i tot a patir fam-- hauran de lluitar per a reconquistar el que no volen defensar ara, quan portem camí d'aconseguir-ho-- deia al meu amic aleshores.
El que està passant és part de la teoria que explicaven els filòsofs de l'escola de Frankfurt (Adorno, Marcuse, Fromm...): la societat de benestar és pels treballadors, i a curt termine, un estat favorable, però retarda la vertadera solució, la constitució d'una nova societat sense explotadors ni explotats. No cal estar d'acord amb l'utòpic objectiu d'aquests filòsofs--utòpic en tant que és producte del pensament especulatiu-- per a reconéixer que estem perdent els pocs avanços socials que havíem aconseguit, i que la situació actual comença a ser--espereu que encara falta!-- un fort colp d'esperó als treballadors, que els portarà a llevar-se de damunt la somnolència i reemprendre una lluita que mai no devíem haver abandonat. Això ho dic tenint en compte que la classe denominada proletariat, a la qual al·ludia Carles Marx, ja no existeix, perquè el Capitalisme--la classe més marxiana de totes-- va saber crear un bastiment financer que forma un parany en el qual ha quedat enganxat la denominada classe mitjana, la insolidaritat de la qual és una garantia per al sistema. Però, quina diferència hi ha entre el proletariat i una classe mitjana-baixa, quan aquesta quasi no obté suficient ingressos per a menjar i pagar l'IBI i, a més a més, haurà de fer front a despeses d'assistència sanitària, taxes escolars per l'educació del seus fills i altres serveis bàsics que l'estat està suprimint i que, abans, aquesta classe mitjana, menyspreava, creient que no li feien falta?
A partir d'ara tornaran les reivindicacions i potser--tant de bo si passa així-- amb un objectiu a més llarg termini, més utòpic.
