La destrucció per un incendi de la catedral Notre Dame de Paris és una pèrdua irreparable d’un element importantíssim del patrimoni artístic mundial. Encara que siga reconstruïda, mai no serà igual. Ha caigut una icona de la història i cultura francesa, del cristianisme i, -- recordem Geroge Steiner— d’Europa. Veure l’incendi per televisió o internet en directe ha sigut una experiència dramàtica i dolorosa.
I dit això, diré que una de les primeres coses que em va vindre al cap, va ser una reflexió d’un filòsof que vaig llegir aproximadament al principi dels anys setanta del segle passat, no estic segur si en un assaig o en algun debat. La meua memòria no em permet recordar amb seguretat l’autor, però crec que era Jean-Paul Sartre, o Simone de Beauvoir, o tots dos participant en un debat amb altres intel·lectuals francesos de l’època. Tampoc no estic segur de com era la frase exacta que va encetar la polèmica però era una pregunta semblant a la següent: “Si et donen a triar, salvaries Notre Dame d’una destrucció o la vida d’una persona” A primer cop de vista, la pregunta sembla un parany immoral, una disjuntiva perversa. Jo salvaria els dos. Punt final. Però la pregunta va provocar un fort debat i va aprofitar per a despertar consciències. Veure Notre Dame cremant, veure caure l’agulla més alta, tan majestuosa, tan superba, ha tocat la sensibilitat de moltes persones de bé, moltíssim més, per desgràcia, que la mort de centenars o milers de persones migrants en la Mediterrània que fugen de la guerra, la fam, la misèria. Reconec que totes les persones hem de morir i que, potser per això, no li donem tanta importància a la mort. Però també tot el que han construït les persones ha de morir. Grans palaus, castells, catedrals han sucumbit, i continuaran sucumbint, per la força de terratrémols, bombes, incendis fortuïts o provocats.
De quina pasta estem fets els membres de l’espècie homo sapiens que ens estremim quan mor en la plaça un torero (en el treball) en el camp un futbolista (en el treball), un polític en el parlament (en el treball) i ens passa desapercebuda la mort d’un treballador de la construcció que cau del bastiment (en el treball) o la mort d’una dona assassinada pel seu marit? De quina pasta estem fets que ens commou si cau, víctima de les flames, Notre Dame i mirem cap a un altre costat davant la mort de milers de persones innocents, incloses xiquetes i xiquets, en tantes guerres injustes, innecessàries i evitables?
La pregunta de Sartre, o qui fora, no era tan perversa. A no ser que entenguem el qualificatiu com l’intent de pervertir l’ordre establert.
