SÀPIENS (Yuval Noah Harari)

“Sàpiens” és un tractat de filosofia a partir de la història de l’homo sàpiens i imaginant les possibilitats d’evolució natural o artificial de l’espècie. De manera que, en un futur relativament pròxim podria donar-se un canvi d’identitat i de consciència tal que podriem considerar que l’homo sàpiens esdevé una espècie diferent.
L’autor ve a dir que en 70.000 anys d’existència, l’homo sàpiens, una espècie en principi insignificant, pot destruir el planeta Terra i la pròpia espècie i està convertint-se en un déu. I conclou: “hi ha res més perillós que un déu insatisfet i irresponsable que no sap el que vol?”.

FUNGUS (El rei dels Pirineus)

La darrera obra d’Albert Sánchez Piñol continua amb la línia fantàstica d’obres anteriors (La pell freda, Pandora al Congo) i, com sempre, ens mostra la impenitent contradicció de la naturalesa humana. Fungus és, sobretot, una reflexió sobre el poder i l’ambició desmesurada dels humans per a ostentar-lo. “(Els poderosos) devien el seu poder només a                 la imbecil·litat monstruosa dels seus súbdits... l’essència del poder no era res més que l’estultícia dels que obeïen”.  La conclusió final és que un altre món és possible. I acabarà dient on radica realment el poder.

L’habilitat fabulista de Sànchez Piñol queda manifestada una vegada més.

FRENAR L’EXTREMA DRETA.

El 28 d'abril estem convocats a les urnes. Començaré per a anunciar que jo votaré, cosa que sempre he fet en democràcia. La possibilitat que la dreta-extrema dreta puga governar, provoca por, molta por. Alguns fomenten la participació –amb intenció d’atreure vots per a la seua candidatura— responsabilitzant els abstencionistes del seu possible fracàs electoral sense plantejar-se si, a més de por, ofereixen alguna cosa a aquest sector electoral. Altres diuen que votar opcions minoritàries que no trauran escons és obscé. Jo crec –i ho dic amb tots els respectes—que el que és obscé és aquest plantejament. Ho és per diferents motius. Primer perquè és antidemocràtic pel fet de pressuposar que un altre no traurà representació. Segon perquè és un plantejament prepotent i conseqüentment és políticament un error greu i gratuït que pot provocar rebuig. Jo pregunte als partits progressistes, amb teòricament més possibilitats de treure representació, què ofereixen als electors de partits teòricament minoritaris. Negociar el programa electoral amb els minoritaris? Oferir algun lloc d’eixida a algun dels seus militants? M’alegraré molt si es fa així i aplaudiré força. Una altra solució per a millorar el resultat és formar candidatures úniques –o separades però amb un sol candidat per candidatura—a les eleccions al Senat per a evitar que el PP amb la seua majoria absoluta al Senat bloquege mesures progressistes, com ha fet en l’actual legislatura. Però els partits com PSOE, Compromís, Podemos, tindran suficient interés a frenar la dreta-extrema dreta per a prendre una mesura tan lògica? Espere que les candidatures progressistes tinguen el trellat que el poble mereix. I que després d’aquestes mesures, sols després, ens demanen el vot. A propòsit, a mi no m’envieu paperetes per correu, per favor, no sóc tan inútil com per a no saber agarrar-les al col·legi.

NÚRIA FELIU

Foto cedida per Casal Cultural Jaume I

Foto cedida per Casal Cultural Jaume I

El Casal Cultural Jaume I de Pedreguer celebra enguany el 20è aniversari, amb una programació que sobreïx tant per la quantitat com la qualitat. Per a tancar gener, ens ha ofert una lectura de poemes (DESVETLLANT POEMES) a càrrec de Núria Feliu, acompanyada al piano pel nostre notable paisà Àlex Velázquez. El local del Casal ens va obrir les portes amb una decoració amable i refinada, amb ramells de flors, ciris i espelmes, per a rebre a aquesta gran artista i amiga com ella es mereix.
Núria, en la presentació, ens va emocionar dient que estima Pedreguer com al seu segon poble, des de fa 32 anys que va venir per primera vegada. Sí, ho recorde, a la primavera de 1987, amb Jaume Avellà. Hi ha coses que, tot i l’escassa memòria que m’ha donat la natura, no oblidaré mai.
L’actuació d’Àlex excel·lent com sempre, o potser millor que mai perquè va harmonitzar perfectament amb Núria i l’ambient que s’havia creat. Núria, no caldria dir-ho, magnífica amb aquesta espontaneïtat i expressivitat artística que la caracteritza i el seu encant natural que no se sap d’on el treu, però que encisa i enamora.

AIRE NEGRE

Agustín Fernandez Paz en la seua novel·la “Aire Negre” (escrita en gallec, traduïda al català per Josep Franco i editada per Bromera) crea una ambient genuïnament gallec i una trama amb misteri i suspens –el desenllaç sols és previsible cap al final del relat— entretinguda i ben estructurada que ens recorda allò que diuen els gallecs: “non creo en meigas, pero hai, hai”

Feixisme

El gran problema polític d’Espanya és l'elevat dèficit de cultura democràtica de la ciutadania, no sols motivat per la llarga nit de la dictadura franquista, sinó també, i ací està la clau, la falta de vocació pedagògica dels partits d’esquerra, especialment d’aquells que diuen que a la seua esquerra no hi ha ningú. Falta de vocació pedagògica i falta de visió de futur. Aquests partits han considerat com a cosa més important guanyar les eleccions a curt termini, renunciant si cal, com a qüestió estratègica diran, a objectius ideològics per pragmatisme –“ara no toca”—i els líders consideraran prioritari controlar l’estructura interna, i tot amb un posat simpàtic i graciós encara que aquesta imatge simpàtica siga a llarg termini adob per a la dreta.
Algunes opinions diuen que l’augment de la dreta extrema –jo no crec que haja augmentat sinó que sempre ha estat però amb diferents noms, per exemple, abans estava dins del PP junt amb una dreta que volia dir-se “Centre”— és culpa del feminisme, de l’homosexualitat, de l’independentisme, de la defensa dels drets humans i d'actituds polítiques que cerquen solucions atacant l’arrel dels problemes, és a dir, radicals. Això ho diuen els líders de la dreta extrema i, en part, ho assumeixen i repeteixen dirigents i militants de base d’altres partits democràtics, o que s’autodefineixen com a democràtics i, fins i tot, d’esquerres.
Discrepe. Hi ha una terra amb molt bona saó per a fer créixer el feixisme i és el dèficit de cultura democràtica. Observem que una gran part de la ciutadania, especialment hòmens, mantenen la següent actitud: contar acudits o fer gràcies burlant-se de les dones com a dones (“alerta amb aquell cotxe, que va conduït per una dona”, “dona havia de ser”, “les dones sols saben tafanejar”, “aquesta dona el que necessita és un bon mascle” i moltíssimes altres expressions d’aquesta índole, sense parlar de les agressions físiques). També fan acudits i burles de “maricons i tortilleres”. Critiquen que a les escoles o als instituts s’ensenye amb el català i altres llengües minoritàries, perquè és una despesa inútil, atés que el valencià, per exemple, no aprofita per a res. Estan eufòrics quan la selecció espanyola de qualsevol esport guanya algun campionat, perquè això els fa augmentar la seua autoestima com a bon espanyols que són. Defensen enérgicament que Espanya és una i indivisible perquè així ho ha estat sempre i ho ha d’estar, i la prova radica en què els Reis Catòlics –diran Reyes Católicos—van fer la unitat d’Espanya (no diferencien entre els conceptes unitat dinàstica, unitat política, unitat d’estat i unitat nacional). I si algú els planteja propostes que puguen suposar un canvi en profunditat en drets socials, muntaran un canyaret perquè tocar les estructures de la societat capitalista o anar massa apressa en drets socials o drets humans, provocarà un caos.
Aquestes actituds que són les que defensa la dreta extrema, el feixisme, que diuen que acaba d’aparéixer, la practiquen també un muntó de persones per tot arreu, inclús votants o militants de partits oficialment dits d’esquerres, i fins i tot alguns dels seus dirigents. Observeu-ho, per favor. Hi ha excepcions, jo tinc bons amics que no són així però, per desgràcia, són excepcions. Ara, alguns polítics diuen “no permetem que el feixisme ens retorne a l’època del franquisme”. El problema, per desgràcia, és que, en molts aspectes, no hem eixit del franquisme.
Ben aviat hi haurà eleccions. Sospite que un missatge que rebrem des de diferents candidatures serà: “No tireu el vot i voteu-me per a evitar que guanye el feixisme” És a dir, continuarem sense canviar res, o si hi ha algun xicotet canvi, serà lampedusià i el que és pitjor: cada partit progressista aprofitarà la falsa aparició del feixisme per a agranar vots cap a casa seua. Xe que trist.

LA VIDA AMARGA (JOSEP PLA)

Cada volta que llegisc Josep Pla –ara ha estat “La vida amarga”— em sorprenc del domini de la prosa, de la capacitat d’anàlisi de l’art, dels dots d’observació tan aguda i perspicaç i, entre altres virtuts, de la capacitat de comunicació que el caracteritzen, trobant sempre els adjectius més idonis i l’explicació més adient, que fan el seu text no sols comprensible sinó, a més a més, elegant, d’una bellesa natural. Llegir Pla és com contemplar la natura, el mar, el cel, els rius, les muntanyes, els boscos, les pedres de les catedrals, els campanars de les esglésies, però també l’esperit de les persones i dels col·lectius humans i dels seus costums, en llocs concrets en la seua època. Les descripcions són perfectes, inconfusibles, precises i, per si no fóra prou, agradables.
No cauré en la temptació d’explicar “La vida amarga” però permeteu-me una reflexió. Aquest llibre va ser escrit durant els anys 20 del segle passat com a conseqüència dels seus viatges –i estades— per diferents països d’Europa. Consegüentment, a tots els atributs anteriorment exposats, n’afegiré un altre: la lectura d’aquest llibre ens permet comprovar el canvi d’actituds de les persones i les societats durant el transcurs del temps. Un sol exemple: explica molt bé la vida dels rendistes, les persones que, al principi del segle XX, vivien sense treballar, gràcies als “cupons” que cobraven (per ser accionistes de societats anònimes). Viure a cop de cupons és, en principi i salvant les distàncies, com avui viure a cop de targeta Black. En un moment donat, parlant de la costa blava, concretament de Niça, diu “El cupó requereix moralitat perquè és la columna mestra de l’ordre social” Com ha canviat la societat en un segle! Algú pot imaginar el més mínim raig de moralitat entre els usuaris de les famoses targetes black?