Com acabarà el capitalisme? (2014) (IV)

Cinc trastorns. Diu Wolfgang Streekc  que els cinc trastorns actuals del capitalisme són: l’estancament, la redistribució oligàrquica, el saqueig de l’esfera pública, la corrupció, i l’anarquia global. La desigualtat i l ‘excés de deute públic estan relacionades amb el baix nivell de creixement. “El més plausible és imaginar l’escenari d’estancament amb la possibilitat de bambolles com una guerra de tots contra tots”.
Plutòcrates i saqueig. La desigualtat redueix el creixement. El diner fàcil augmenta la desigualtat perquè fomenta la inversió especulativa en lloc de la productiva. Els rics es comporten com si s’acabara el món: “guanyar diners, cremar els ponts i deixar darrere només terra cremada” És a dir, saquegen l’esfera pública.
La gàbia de ferro es rovella. El frau i la corrupció sempre han estat companys de viatge del capitalisme. L’ascens del sector financer, ha provocat que el frau i la corrupció s’hagen generalitzat: operacions bancàries ocultes, blanqueig de capitals, assistència a l’evasió de capitals a paradisos fiscals, venda d’actius tòxics (per ex. preferents) a clients desinformats...
Ara més que mai, capitalisme és sinònim de corrupció.
Un món que trontolla. El capitalisme global necessita un centre que controle la perifèria. Des de 1920 el centre era el Regne Unit i des de 1945 va ser EUA, però ara pot perdre el privilegi per culpa de l’endeutament privat i públic, el fracàs de les seues accions bèl·liques i les crisis que han ocasionat. Tot això suposa un desordre de difícil solució. Actualment el capitalisme és d’una cobdícia desenfrenada i immoral. D’acord amb l’historial és previsible una decadència acumulativa del capitalisme

Com acabarà el capitalisme? (2014) (III)

Les fronteres de la mercantilització. Wolfgang  Streeck ens explica que l’expansió del mercat té un límit. Hi ha tres mercaderies fictícies: el treball, la terra (o natura) i els diners. Mercaderia fictícia és un recurs al qual les lleis de l’oferta i la demanda s’hi apliquen d’una manera parcial (o no s’hi poden aplicar)
L’expansió del mercat més enllà dels límits prudents pot destruir els fonaments del sistema capitalista. Per exemple, una excessiva mercantilització dels diners, una oferta de crèdit barat, va generar una bombolla immobiliària. Això va ser provocat per la desregularització dels mercats financers a els EUA.
Quant a la natura: una expansió infinita, amb unes reserves finites, no és possible.
Quant a la mercantilització del treball s’ha arribat a un punt crític. Desregularització dels mercats laborals, els salaris s’han quedat molt enrere en relació a la productivitat, producció a baix cost en condicions d’explotació, etc.
El treball la terra i els diners s’hi han convertit simultàniament en zones de crisi, després que la globalització atorgara a les relacions de mercat i de cadenes de producció una capacitat inèdita de travessar els límits de les jurisdiccions polítiques i jurídiques nacionals. En conseqüència, impera una desorganització profunda dels organismes que havien domesticat els instints animals del capitalisme pel be del conjunt de la societat i del capitalisme mateix.

El drac Ocaive

El drac Ocaive. Josep Castelló i Vives

El Llibre de l’Origen és la identitat i ànima del reialme de Marmut i Campell. La seua desaparició, suposaria la pèrdua de la identitat i, en conseqüència, la mort del poble. Fades, prínceps, cavallers (vinguts de totes les parts del món: Matoses, Mirabó, Aixa, l’Alfàs, l’Alberca, els Rosers la Sella, la Marjal...) el drac Ocaive i altres personatges, lluitaran per a protegir o eliminar aquest antic i valuós tresor.

Una novel·la infantil que també poden llegir persones adultes de qualsevol edat. Fantasia per a infants, amb reflexos de realitat per a adults, amb un lleuger toc d’humor. Especial també per a mares, pares, iaies, iaios i qualsevol altre contacontes amateur o professional. La trobaràs a la llibreria Mestral.
Autor de la novel·la: Josep Castelló i Vives.
Autor de la il·lustració de la coberta: Roger Batalla i Ginàs.

Com acabarà el capitalisme? (2014) (II)

Capitalisme sobre la corda fluixa?  Wolfgang  Streeck ens proposa pensar amb el final del capitalisme sense la necessitat d’una alternativa. Diu que  el capitalisme està desorganitzant-se i desorganitzant l’oposició. No vol que l’eliminen, sembla que vol autoeliminar-se tot sol, ha acabat amb els seus adversaris: sindicats, partits d’esquerre, ciutadania conscienciada (hui es reelegeixen democràticament governs que han fet fortes retallades en serveis públics bàsics). Però no tenir opositors no garanteix la supervivència del capitalisme. Quan les circumstàncies eren favorables, l’organització de la classe obrera servia fins i tot d’estímul de la productivitat. El capitalisme victoriós s’ha convertit en el seu propi enemic?, es pregunta l’autor.

LLIBRERIA MESTRAL

Les llibreries són una de les institucions de més eficàcia quant a la difusió de la cultura. A Pedreguer tenim la Llibreria Mestral –abans Llibreria Server i abans Llar del Llibre—fundada per les germanes Server a la dècada dels anys setanta del segle XX, si la memòria no em falla i que, posteriorment, ha estat regida per Maria Luisa Fornés. Ara estarà regida per Encarna, la nova llibrera, qui ha encetat la seua tasca amb molta il·lusió, i a qui li desitgem sort i molt d’ànim, que se’n necessita per portat endavant un treball tan important. I agrair a Maria Luisa tot l’esforç i dedicació, durant molts anys, per la difusió de llibres, sense els quals, com tothom sap, no hi ha cultura.

Com acabarà el capitalisme? (2014) (I)

Un llibre d’assaigs ben interessant al voltant de l’evolució del capitalisme des de la segona guerra mundial fins al 2014, data de publicació del llibre, en el que destaca “Com acabarà el capitalisme?” al qual em referiré a continuació.
Segons l'autor, Wolfgang Streeck, el sistema global capitalista finalitzarà en un futur no gaire lluny a conseqüència del desenvolupament de contradiccions internes —res nou fins ara—, malgrat la manca d’un règim alternatiu per a substituir-lo.
WS considera que els tres símptomes més importants de la crisi del capitalisme són: el creixement econòmic negatiu durant molt de temps, l’augment de l’endeutament i la desigualtat social. Els tres s’autoalimenten i tenen una durada molt llarga que cada volta els converteix en més greus. L’autor dubta que amb aquestes condicions es puga esperar una recuperació. Les solucions als problemes suposen un nou problema (el remei és pitjor que la malaltia)
Un altre pedaç. El sector financer s’ha recuperat perquè els bancs centrals proveeixen de diners barats (trets del no res) als grans grups financers (moneda fiduciària). Aquests diners s’inverteixen en més deute públic, mentre el creixement roman anèmic i la desigualtat va en augment. L’alternativa al diner fàcil és una reforma econòmica neoliberal que suposa més diferència social (i en conseqüència, més crisi).
Un problema amb la democràcia. Després de la segona guerra mundial es va arribar a un pacte entre el capital (temorós que la democràcia per la majoria de treballadors, poguera prohibir la propietat privada) i els representants del món del treball (partits d’esquerres, sindicats) que temien una altra dictadura com la de Hitler, imposada pel Capital. Segons el pacte, la democràcia acceptaria el dret a la propietat privada i el capital acceptaria que els governs democràtics garantirien una qualitat de vida digna als treballadors. Això va portar una època de progrés i benestar social, amb governs socialdemòcrates al Nord d’Europa. Però durant el temps ha deixat de funcionar per les contradiccions del capitalisme. Hui hi ha dubtes sobre la compatibilitat duna economia capitalista amb un sistema polític democràtic. Els polítics –afegeix l’autor—han perdut l’antic control sobre el capitalisme. La prova és la crisi fiscal de l’estat. A partir de la dècada dels 70, els estats han augmentat el deute de forma impressionant. Han substituït l’ingrés per imposicions (impostos sobre societats, impostos sobre les rendes més elevades) per endeutament. I després, el deute públic s’utilitza per a justificar les retallades en els serveis públics. Les polítiques econòmiques nacionals són sotmeses a una supervisió creixent d’organismes supranacionals al servei del capital (Comissió Europea, Banc Central Europeu, FMI...) El Neoliberalisme vol uns estats que s'adapten al mercat.
Una altra advertència de l’autor: La globalització amb els mercats internacionals ha generat un nou pensament únic (o el mercat vol imposar-lo): Les regles de l’economia sols són unes i no en poden ser unes altres. Són les que diu el mercat. (continuarà)

KOSSOVE

Sèrbia anuncia un referèndum per a reconéixer la independència de Kossove. La Unió Europea va fer una conferència als Balcans per a tractar dels problemes de la zona. Rajoy (Espanya) no hi va assistir perquè això podia significar que recsoneixia Kossove (Espanya és un dels pocs estat europeus que no reconeixen Kossove). Sí que va signar l’acord perquè oficialment el document era prou neutre. Ai! La diplomàcia com és bona. Els anuncis oficials són una cosa i el que de veritat hom li va ser exigit a Sèrbia, era més contundent: o solució pacífica i democràtica o no entra en la Unió Europa (o faixa o caixa). Rajoy (Espanya) no va estar present i, conseqüentment, no es va assabentar de tot el que es va parlar. Sort ha tingut Mariano d’haver sigut expulsat del govern espanyol perquè la notícia és d’infart. Crec que Pedro Sánchez hauria de prendre nota de la indirecta, si voleu dir indirecta a un dard enverinat dirigit al cor. Clar que –diran alguns— ni Sèrbia és Espanya ni Kossove Catalunya. Clar que –dic jo— no hi ha més cec que qui no vol veure. En democràcia els problemes polítics no es poden resoldre amb càrregues policials, presons preventives i estats d’excepció. Europa ha dit a Sèrbia que ha de reconéixer Kossove i Sèrbia farà un referèndum perquè la seva constitució no accepta la independència de l’antiga regió. L’anunci és del 2 de juny. Preneu nota. És l’anunci de Sèrbia més que la presa de possessió de Pedro Sánchez el que ajudarà a canviar certes coses (i l’actitud ferma dels catalans, sens dubte). Al temps.