L’ILLA DEL DIA ABANS (Umberto Eco)

Primer que tot diré que L’illa del dia abans és, en la meua opinió, un homenatge d’Umberto Eco a Thomas Mann. L’autor fa ús de l’oralitat en la narració i concretament el diàleg amb el lector, que va ser una de les habilitats de Mann mai superades per ningú. Les descripcions en aquesta novel·la, són detallades, precises i riques, com les que feia Mann. També juga amb el concepte del temps i reprodueix reflexions i debats sobre el pensament d’una determinada època.
Una narració basada en unes suposades cartes del protagonista que han arribat a mans del narrador. Narració que en porta una altra inserida (una ficció del protagonista) i algun malson (del mateix protagonista), és a dir, distintes narracions, inserides o paral·leles que obliga al lector a estar ben atent per a no confondre’s. Finalment és el protagonista qui confon la seua realitat amb la seua ficció (!) Amb tot això Eco analitza la psicologia dels novel·listes.
Per si fóra poc, aquesta novel·la es converteix encara en més difícil i pesant perquè Eco s’esplaia en excés amb les disquisicions pseudofilosòfiques i pseudocientífiques prèvies a la il·lustració. Un discurs irracional per bé que explique com era una època, si és massa llarg, es fa pesant, com passa a vegades. Com l’intent del jesuïta que intenta explicar científicament el diluvi universal emprant el concepte del dia abans que està a l’altra banda de l’antimeridià. És possible que l’autor ha volgut fer una crítica a la irracionalitat, crítica que a vegades sembla còmica, o potser s’esplaia amb un sentit de l’humor una mica exagerat.
La trama consisteix en la recerca del misteri (segle XVII) del punt fixe que permeta mesurar la longitud i situar el meridià 180é o antimeridià, amb el supòsit que, per estar un dia abans a l’altra part, es podrà passar del passat al futur en una sola passa.
No apta per a lectors amb poca paciència o poc habituats a la lectura

Un, ningú, cent mil.

Han passat més de noranta anys des que Luigi Pirandello va escriure aquesta novel·la (novel·la?) fins que jo la llegira, fa un parell de setmanes, aprofitant la primera traducció al català. Una sorpresa, no tant pel contingut com pel fet de coincidir amb Pirandello sobre la diversitat de persones dins del mateix jo, o de Tal persona. És com allò dels colors: Quan tu veus un objecte i jo també, coincidim en donar-li un nom determinat al seu color, però... ¿els dos veiem el mateix color? Probablement no. El final és un poc sarcàstic, però no es pot esperar una altra cosa, venint de Pirandello.

El cas Peníscola

Hi ha novel·les amb trama seriosa, de trellat, transcendental, o si més no, que fan pensar amb coses importants. Amb tot i això poden ser divertides i també poden tenir sentit de l’humor. Normalment –també hi ha excepcions—tenen qualitat literària.
Hi ha unes altres novel·les que tenen una trama destrellatada, plena de situacions absurdes, inversemblants, amb situacions de bogeria límit i que normalment els falta qualitat literària.
“El cas Peníscola” (Manel Joan i Arinyó) és un cas híbrid. Té totes les circumstàncies del segon grup, però, mira per on, amb qualitat literària.
Recomanable per a persones amb depressió de qualsevol origen o que necessiten emocions fortes, o que siguen de riure difícil. No cal prendre píndoles.
Riureu a gust.
Ah! M’oblidava. És una novel·la de lladres i serenos.

Talismà (presentació)

Abans de la presentació de Talismà, el darrer poemari de Carles Mulet, l’havia llegit un parell de voltes. Els poemes m’havien agradat per la musicalitat de les paraules i el ritme de les estrofes, però... Llevat de poques excepcions em costava d’entendre el missatge del poeta, em semblava irreal. Pot ser, pensava jo, els anys no perdonen i he perdut facultats intel·lectuals com n’he perdut, i això és força evident, de físiques.
Vull dir, abans de continuar, que la presentació de Tomàs Llopis la vaig considerar la més pedagògica de totes les presentacions de llibre que recorde. Així li ho vaig dir a l’amic, i veí de cadira, Josep Maria Costa qui em va respondre dient que havia estat una lliçó magistral. Els dos vam coincidir també en lamentar-nos per no haver enregistrat l’acte. La categoria que atorga ser catedràtic de llengua i literatura catalana, i l’experiència de tota una vida dedicada a l’ensenyament, va donar com a resultat el que he dit.
El presentador va començar dient que el poemari és difícil d’explicar, com és difícil de llegir, perquè aparentment és irracional i irreal (em vaig sentir alleugerit), perquè exposa la realitat des de la visió del poeta, una visió subjectiva, clar, però no irracional.
Després, Carles ho va arrodonir, nuant-se intel·lectualment i mostrant-nos la seua visió de la vida, expressada poèticament. Cadascú veiem la vida des d’una perspectiva diferent però, a més a més, cadascú l’expressa segons els seus sentiments.
A més de tot això, sempre ens quedarà l’etern dubte: la realitat és la idea que està fora de la cova i sols alguns privilegiats poden entendre, mentre uns altres sols veuen el reflex interior? O hi ha tantes realitats, tants universos com persones i la visió subjectiva (la del poeta en aquest cas) és l’única realitat possible?

El umbral de la eternidad

 Un llibre és un regal que mai no es pot menysprear, tot i que no t’agrade. Potser la culpa és de qui ha rebut el regal que no ha sabut donar a conéixer les seues preferències literàries. El regal d’un llibre i (o) d’una flor –preferentment, pel meu gust, una rosa roja, encara que no siga el dia de Sant Jordi—són regals que sempre s’han d’agrair.

He vingut a dir això perquè em van regalar, fa un parell de setmanes –moltes gràcies!-- “El Umbral de la eternidad” (traducció al castellà) de Ken Follet, amb el segell de best-seller, una edició en lletra petita que em resulta difícil de llegir per problemes de la vista. Respecte a aquest llibre he de dir tres coses. Primera, sols acostume a llegir en castellà (espanyol) obres que han estat escrites originalment en aquest idioma. Segona, tinc un poc d’al·lèrgia als best-sellers. Tercera, des de fa un pocs anys, em resulta força difícil llegir lletra petita.
Però abans he dit que un llibre és un regal que s’ha d’agrair, i això suposa intentar llegir-lo. Si et cau de les mans, el deixes caure, però ho has intentat. També he de dir que no em suposa cap problema greu llegir en castellà encara que siga traducció i que, a més a més, sempre intente superar els prejudicis (ho dic respecte als best-sellers).
Al principi m’ha agradat que les diferents històries (dècada dels 60 del segle XX) porten implícites crítiques contra els atemptats als drets humans, tant en la Unió Soviètica com en els Estats Units. Especialment d’agrair el fet que una dona negra dels Estats Units, és una lluitadora contra doble marginació, com a negra i com a dona.
Però quan porte prop de dues-centes pàgines llegides i me’n falten un millar, comence a esperar alguna cosa més perquè la defensa de la llibertat, la igualtat i els drets civils ja està feta. I el que espere són recursos narratius originals i qualitat literària per a poder suportar el millar de pàgines que falten (una altra cosa seria que estiguera arribant al final) I aleshores el recurs narratiu de l’autor (o autors) és especular sobre la vida privada i íntima d’un personatge mundialment conegut i admirat per una gran multitud, el que es diu una “famós” o un famós per excel·lència com va ser el president Kennedy, narrant suposades relacions sexuals, ben detallades, amb alguna de les secretàries del gabinet de la Casa Blanca. Un recurs, per a mi, de mal gust, perquè Kennedy no és un personatge de ficció i no és ètic clavar-se en la vida íntima d’una persona real, aprofitant-se de la seua fama, sobretot si ja ha faltat i no pot defensar-se, per tal d’aconseguir l’interés morbós de la “Xafarderia”.
I dit això i alliberat d’un pes que m’aclaparava, continuaré llegint fins que em caiga definitivament de les mans o arribe al final. (per a poder-ho suportar, aniré alternant aquesta lectura amb alguna altra).

TALISMÀ (Carles Mulet)

Ja tinc la darrera joia de Carles Mulet: Talismà, un poemari amb el qual va guanyar el XXXIV Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi.
He fet una llegida ràpida, abans de fer-ne una altra pausada i tranquil·la, com toca, per tal de treure-li tot el suc, que faré després de la presentació que tindrà lloc el 24 de maig a la Casa Municipal de Cultura, a les 20.00, a càrrec de Tomàs Llopis i l’autor.

Sols comentaré, de moment, la primera perla: en obrir el llibre et trobes amb una dedicatòria genial. Quina sort, Pilar. Enhorabona a tots dos.

El navegant (Joan-Lluís Lluís)

L'autor parteix d’una fantasia més impossible que inversemblant, però segueix a continuació un relat realista (que aconsegeuix que case bé amb la fantasia que es manté) creant una novel·la d’aventures, amb interés i emocions fortes però amb un rerefons molt interessant sobre les contradiccions humanes, les frustracions, l’evolució, l’imperialisme i unes reflexions sociolingüistes. “Tot ha de servir per a impedir que una llengua mori”. Tracta sobre l’evolució de les llengües, considera la diversitat dialectal com a riquesa idiomàtica, defensa que tots els idiomes són útils per a expressar qualsevol concepte o teoria, que cada u d’ells veu el món d’una manera particular, és a dir, l’idioma com a mare de la cultura i la ciència, i una pregunta impossible de respondre: les llengües tenen un origen?

A banda de totes aquestes reflexions i moltes altres que podreu trobar, la trama atrapa el lector des del principi fins al final i l’autor demostra que domina a la perfecció la tècnica narrativa.