Capvespre de Josep Bertomeu

Explicar els sentiments, les il·lusions, les experiències, l'esperança, les frustracions, per la recerca de la llibertat --individual i col·lectiva-- i d'una nova societat, per part de la joventut que va viure el tardofranquisme i la transició, és tan difícil com va ser viure aquella època, perquè hom recercava alguna cosa que no se sabia de ciència certa què era, on estava ni com es cuinava. Perquè mai no ho havíem conegut. Amb tot i això, Josep Bertomeu en Capvespre ho novel·la d'una manera perfecta. Els joves d'aquella generació, aquells que vam viure amb consciència des del maig francés fins als primers governs de la transició --alguns d'ells, vull dir, perquè la majoria sols pensaven en guateques i futbol--vam cometre alguns errors. De vegades, quan estic pessimista, em pregunte si va aprofitar per res. Clar que sí, dels errors s'aprén i es millora, del que no s'aprén ni es millora és d'aquells que no han comés errors perquè no han fet res. Capvespre és una novel·la imprescindible per conèixer aquella època, des del punt de vista d'un testimoni jo diria que privilegiat i que ha sabut aprofitar l'oportunitat. I els que vam viure aquell temps ens aborronem de recordar-ho. Enhorabona. 

El traductor

Afegeix la llegenda

                       L'estiu és una estació que es va inventar perquè la gent s'ho passara bé, tot i que sempre hi ha excepcions, com l'amic Joan Serra --no suporta la calor-- a qui li desitge paciència --i li recomane una bona lectura. Però no serà possible una felicitat completa a l'estiu del 2016 si no llegiu --entre altres-- "El traductor" de Jovi Lozano-Seser. Em sembla impossible dissenyar un perdedor, un antiheroi tan perfecte com Ricard Abad. L'inici és espectacular i l'evolució de vertigen. Alegra l'esperit comprovar com es burla de tothom, especialment d'alguns en concret. Fins i tot, un s'adona que també es burla un poquet del lector, però home! Ací està la gràcia del bon humor.

VICTUS (Albert Sánchez Piñol)

Fa una setmana vaig acabar de llegir VICTUS d'Albert Sánchez Piñol (Ed. La Campana), amb un retard de quatre anys (!). És el llibre que més m'ha impactat de tots els que he llegit enguany, més que La pell freda o Pandora al Congo del mateix autor, llegits fa anys. A banda que la novel·la té força i va augmentant-la segons avança cap al final, com a novel·la històrica és d'un valor i rigor inqüestionable. Una anècdota de la novel·la fa referència a la resposta d'Alfons el Magnànim a la seua muller la castellana Elionor, quan aquesta diu que a Castella li haurien tallat el coll a Francesc de Vinatea per protestar contra una decisió reial que sotmetia algunes ciutats valencianes a les lleis de Castella --en contra dels furs--, segons queda demostrat en un altre llibre també imprescindible de Vicent Baidal, "Els valencians des de quan són valencians", també referenciat recentment en aquest blog: "Els valencians --i els catalans-- a diferència dels castellans, són lliures, senyora"

Per una altra banda, a mi sempre m'havia donat la impressió que el senyor Casanova, sense negar-li importància, en té menys de la que li concedeix l'institucionalisme català. Després d'aquesta lectura em ratifique en la meua opinió.

A l'alta burgesia catalana, tant al segle XIX com al XX sempre li ha fet més por el poble català, la classe treballadora catalana, que l'imperialisme castellà, ara conegut com a espanyol. Després d'aquesta lectura arribe a la conclusió, que el feudalisme del segle XVIII, antecessors com a classe dominant de l'actual alta burgesia, la por al seu poble era terrorífica i quan parlaven de constitucions i llibertats catalanes, es referien als drets i llibertats de la seua classe, fet que els va fer perdre --si jo no ho he entès malament-- la guerra que acabà l'11 de setembre del 1714, és a dir la que va fer perdre les llibertats de Catalunya (No li he dit Guerra Dinàstica o de Successió, perquè aquesta ja havia acabat abans) La iniciativa de la resistència sempre va ser del poble, sense menysprear alguns nobles que van seguir el poble --posant-se al davant això si-- sempre amb més respecte als nobles botiflers que no al poble independentista.

La crueltat de l'exèrcit francés -- i l'espanyol amb l'agreujant de la seua ineficàcia-- la indiferència del duc de Derwich al cost humà d'una batalla, a qui no l'importava les morts de persones d'ambdós bàndols per tal de guanyar una guerra, sinó exclusivament la seua glòria personal --puta glòria! -- queda ben palesa.

Abans d'això, Almansa, Xàtiva, la Llei de Nova Planta que acaba amb els nostres Furs, les nostres llibertats, el general Basset, tot això queda oblidat o es tracta de gaidó, tot i que va ser tan dramàtic com la defensa i presa de Barcelona.

A qui vulga llegir-lo, cosa que recomane, hauria de llegir primer els annexes finals: la cronologia de la guerra i els personatges, on s'especifica qui són de ficció i qui són històrics, cosa amb la qual evitareu confusions, sense que això perjudique la novel·la.

Óssa menor

I perquè no llegir un poemari de Joan Salvat-Papasseit? Un poeta autodidàctic, de difícil adscripció estilística, segons els crítics, de vegades menyspreat, de vegades admirat. Óssa menor és el poemari que, més per casualitat que no per altre motiu, acabe de llegir. Què voleu que us diga? A mi m'ha agradat, però més que comentar-lo reproduiré una estrofa d'un poema:

Ara no es fa però jo encara ho faria
--si d'un amor sofrís el desengany--
lligar l'atzar de la mar a ma vida
i anar tan lluny que no pogués tornar.
Oh, si el vaixell duia el nom de l'amiga
--de tant d'enyor llanguiria la mar.

A mi em sona romàntic, més arcaic --va ser escrit al segle XX-- que avantguardista, però ¿qui sóc jo per opinar de poesia? I més encara, ¿quina importància té que siga romàntic, modernista o avantguardista?

DAUALDEU

La revista DAUALDEU, que es publica trimestralment, dedica en el número de l'estiu del 2016, una part majoritària a l'avenc de Pedreguer, amb articles i fotografies de Jordi Doménech, Sergio Rosa, Policarp Garay (el primer geòleg i espeleòleg que va investigar científicament l'avenc) i Vicent Carrió.

La revista que ja ha publicat deu números, és d'una qualitat excel·lent, tant des del punt de vista del contingut (revista de divulgació científica i tecnològica), com d'edició. Enhorabona als promotors dela idea i a tots els col·laboradors.

SOBRE EL SUPOSAT FRAU ELECTORAL

            Escric la present entrada perquè he vist amistats de facebook que no se n’han adonat de la qüestió.

Es tracta d’una plataforma preparada per partits polítics sense cap dubte, tot i que vaja disfressada d’iniciativa independent, en la que es fa sospitar de frau electoral, atès que el ministeri de l’interior ha contractat una empresa privada per a fer el recompte de vots.

            Vaja per davant que considere criticable el fet de donar el recompte a una empresa privada, Però presente unes reflexions.

PRIMER: Aquesta plataforma, i conseqüentment el partit o partits que la promouen, considera la ciutadania ignorant i estúpida. Perquè ho dic?

a)     Un suposat frau a l’estat espanyol portat a terme pel ministeri de l’interior, sols  tindria una duració d’hores, o com a màxim de dies. Perquè com tots sabem o caldria que sabérem, a les taules es fan diferents còpies de les actes, una d’elles va, directament o mitjançant l’empresa contractada a l’efecte, al govern. En base a elles, el ministeri, o l’empresa contractada, dóna els resultats provisionals. Una altra acta va a les Juntes Electorals, i son elles les que fan les actes pels membres del Congrés i del Senat, que son les úniques que tenen validesa, diga el que diga el ministeri de l’interior. Però hi ha més, les candidatures tenen interventors o apoderats en totes les taules o col·legis electorals, els quals es queden amb una còpia de les actes, o en prenen nota, després d’haver estat presents i haver fiscalitzat el recompte. Si alguna candidatura sospita de veritat de frau electoral és perquè s’auto considera inútil.

b)    El que passa en realitat és que alguns volen enganyar els seus propis electors, creant sospites sobre possibles fraus electoral perquè els seus electors o militants no se n’adonen que els seus líders han fracassat.

c)     L’esquerre espanyola –la vella i la nova—continuen amb els vicis ancestrals de la política espanyola: la culpa sempre és dels altres. No hi ha AUTOCRÍTICA. La pregunta que es fan és Què ha passat? Una pregunta abstracta que sols pot portar a una resposta abstracta. La pregunta correcta és . QUÈ HEM FET MALAMENT?  Probablement amb aquesta pregunta trobarien alguna resposta vàlida. Però aquesta resposta podria fer perdre el lloc als líders. Cosa que no els convé.

Si algú dels afectats vol opinió d’un servidor, pot demanar-la, i la donaré,  que un servidor sap molt, no per ser millor que els altres, sinó per què em passa igual que el dimoni, que sabem més per vells que per intel·ligents o dimonis.

UNA IDEA DE TRANSCENDÈNCIA HISTÒRICA

20/08/1993 incendi a la Muntanya gran (Ocaive)

Ahir vaig veure una notícia per la televisió de les que causen una gran alegria perquè suposen una millora per la humanitat de gran calibre. Jo la qualificaria tan transcendental com el descobriment de la roda o la tècnica per a fer foc. Una genialitat d’aquestes que diuen que hi ha un abans i un després.
Tampoc ens ha d’estranyar tant aquesta genialitat, atesa la categoria intel·lectual, científica i tècnica de l’equip que l’ha portada a terme. Tots ells, membres de la direcció del Banc d’Espanya i altres entitats financeres, tenen dos o tres carreres universitàries i diferents màsters, la majoria en universitats europees i dels Estats Units d’Amèrica, universitats totes elles d’elevat prestigi. Per exemple, i posant el cas més modest: llicenciat en ciències empresarials, llicenciat en ciències polítiques i econòmiques, llicenciat en dret, especialitat mercantil, Màster en Alta Gestió d’Entitats Financeres, Màster en Macroeconomia aplicada, Màster enTeoria Marxiana aplicada a l'Economia de la Globalització, i un parell més el nom dels quals –llargs i complexos—ara no recorde.
La idea ja sabeu quina és: Una nova llei de reforma laboral en la qual s’ allibere l’acomiadament (“despido libre i gratuito” en castellà). D’aquesta manera els empresaris s’animaran a crear llocs de treballs per temps indefinit.
La idea m’ha agradat tant, que li ho he contat al meu nét major que enguany ha fet el segon curs de l’ESO, perquè quan siga major recorde haver viscut aquest esdeveniment històric tan important. El meu nét ha reflexionat durant uns segons i m’ha preguntat:
--Iaio, ¿quin valor té un contracte a temps indefinit si l’empresa pot tirar el treballador quan vulga i sense indemnització?
Pobret, perdoneu la seua ignorància, sols és un xiquet de tretze anys!