PLUJA I CULTURA

19 de gener.

      La notícia del dia és la pluja. Darrerament, que ploga, tot i que siga amb moderació com hui, és notícia, perquè el registre de pluja en els catorze o quinze mesos passats és mínima i alarmant. Si a Pedreguer hi haguera cultiu de regadiu com hi havia fins la dècada dels setanta i vuitanta --hui es rega a goteig i la meitat del terme està erm-- els llauradors estarien tan nerviosos que el col·lectiu seria com un polvorí. Les guerres de l'aigua, al País Valencià --la Marina Alta n'és un bon exemple-- han arribat a ser ben agressives. A principi dels vuitanta la mobilització a Pego, oposant-se a perforacions dins del seu terme per a portar aigua a Dénia, va ser ben virulenta.

      Hui, per interessos macroeconòmics, els poders fàctics han fet que l'agricultura, especialment la minifundista com és la majoria de la comarca, ha esdevingut tan poc rendible que pràcticament s'ha convertit en pur hobby o ha desaparegut, i la gent, especialment els més joves, no se n'adonen de la importància de la pluja. Hui, aprofitant que plou seria un bon dia perquè els mestres, a escola, explicaren els beneficis de la pluja, no sols per l'agricultura sinó també per la natura en general i, concretament, pel seu efecte de neteja de l'atmòsfera.

      Des del punt de vista cultural, la setmana que comença serà interessant en quant a presentació de llibres: demà dimarts presentació del llibre d'Elvira Cambrils Tot el que tinc per a ballar amb tu publicat per Edicions del Bullent. L'acte serà una tertúlia entre l'autora, Pilar García, Joseba Rodríguez, Neus Garrigós i Joana Mateu. Quin cartell!

      Per si fóra poc, divendres 23, una altra autora de la comarca, Pepa Guardiola, presentarà el seu recull de contes populars Contes de riuraus publicats per Edicions 96. Supose que Pepa ens parlarà de la societat rural de la Marina Alta en els anys 50 i, a més, ens contarà algun dels seus contes, cosa que serà una verdadera delícia. Molt fort hauria de ploure perquè jo em perdera alguna d'aquestes presentacions.

      I si una escriptora de Pego, Elvira Cambrils, i una de Xàbia, Pepa Guardiola estaran aquesta setmana a Pedreguer, el pintor de Pedreguer Ramon Pérez Carrió exposarà a l'Aplec d'entitats culturals de l'espai comunicacional Ramón Llull La baralla de les maravelles, des del 23 fins al 25, al Santuari de Cura, Mallorca

      Feliç setmana a tothom!

DIETARI: 11 de gener.

      Deia ahir que actualment ningú no vol ser marxista perquè està mal vist. I es ben cert. L'esquerre no vol ser marxista --no ho és, vaja-- i la dreta, per principìs, no ho és. Ni tan sols els nous moviments més radicals com Podemos i altres nascuts des de la mobilització de masses --fenomen tan esquerrà-- no volen ser marxistes. Més encara, no volen ser d'esquerres ni de dretes, conceptes que són, diuen, tics del segle XX que ens han portat tots els mals. Jo crec que el concepte ve del s. XIX, però és igual, el que volen dir és que són conceptes antiquats. He dit que la dreta, per principis, no és marxista. Fa uns dies vaig veure una entrevista que li feien a un gran potentat qui, a una determinada pregunta, va contestar que no podien agradar-li els partits que inciten a la lluita de classes perquè aquesta política perjudica tota la societat. Quin cinisme. Si ho mirem ben mirat i ho reflexionem amb calma descobrirem una cosa que alguns trobaran ben curiosa, que no sé si és producte (el fet de trobar-ho curiós) de la ignorància, de la mala fe, o de la contradicció que regna actualment: la dreta --perdoneu que use el nom d'un concepte que també està mal vist, però no sé com dir-ho-- és l'únic sector de la societat, o de l'espectre polític que pràctica el marxisme, això sí, sense dir-ho i estigmatitzant sempre aquesta filosofia. I si algú no opina igual que jo, cosa ben probable i gens d'estranyar, si algú no creu que el neoliberalisme practica la política més marxista, que em diga: qui practica la lluita de classes més que aquelles polítiques que fan més rics els rics i més pobres els pobres? Quan es permet que els bancs desnonen a famílies sense ingressos per no pagar les hipoteques, quan es fan reformes laborals que perjudiquen els treballadors   --com més pobres més perjudicats resulten-- a favor dels gran empresaris, quan es retalla l'assistència sanitària, en perjudici del treballador que no pot pagar-se una intervenció quirúrgica, perquè l'estat pague puntualment el deute bancari, quan es practica la mateixa política respecte a l'educació pública, de manera que sols tinga accés a la formació els fills dels pares que poden pagar-la… quan es fa tot això, no està fent-se lluita de classes? Resumisc: la dreta si que és marxista. I jo, que crec que soc d'esquerres, també.

      Però estic escrivint un dietari, on se suposa que s'han d'explicar coses íntimes i personals i no plantejaments polítics, cosa per la qual demane disculpes per aquesta desviació tan fora de lloc.

      Hui estic eufòric perquè fa bon temps…

DIETARI 8/01/2015: CHARLIE EHBDO

      El tema de hui és l'atac que va sofrir ahir Charlie Hebdo per part de dos integristes islàmics, amb el resultat de dotze morts, assassinats en nom de Déu. Els assaltants, amb aquest acte lloaven Alà (Déu) i venjàven l'ofensa que, segons ells, havia fet el rotatiu humorístic al profeta Mahoma, per haver reproduïts dibuixos d'ell. Què trist. Trist i tràgic. El fanatisme religiós mata. I què trist també veure com en nom dels drets humans, condemnen l'acte polítics que no els respecten gens. Què trist, també, que algunes veus consideren que aquests fets són conseqüència de la permissivitat d'Europa respecte la "invasió" musulmana, i quan  als EE.UU. per exemple, un blanc entra amb una carabina a un institut i mata dotze joves, o més, no consideren que aquell fet ha passat per culpa de la invasió europea d'Amèrica, a partir de finals del segle XV.

      Una humanitat sense religions, o que la religió sols fora una creença personal, individual i interna, una religió en la que el creient considerara que les seues creences no han de condicionar la vida dels altres ni individualment ni col·lectivament   --home, això no seria una religió!-- seria una humanitat millor.

DIETARI

7 de gener del 2015.

El "dietarista" quan era xiquet de bolquerets

         Escriure és un vici. Vull dir que és una necessitat, una droga. Hi ha qui parla a soles. Escriure és com parlar a soles, amb la diferència a favor de qui escriu que els altres no saben que parla a soles. A mi m'agrada parlar a soles, tot i que, els que parlem a soles, en realitat no parlem a soles sinó que cadascú parla amb ell mateix, que no és igual. Jo de vagades em conte contes per a torbar-me. O per vici, jo que sé! Però fa un quants dies que no sé què contar-me. Note que s'acaba la imaginació i em conte contes que ja m'havia contat altres vegades. M'hauré fet vell?  Cabilejant com solucionar-ho, m'he plantejat la següent qüestió: perquè fer-ho tan difícil? I si en compte de contar-me contes escric un dietari? Ben mirat, un dietari és la forma més genuïna de parlar a soles sense que els altres se n'assabenten. I no cal imaginació.

           Ja he escrit dietaris altres temporades. De jovenet en vaig escriure un durant anys. Un grapat d'anys més tard --més de vint-- el vaig trobar i, en rellegir-lo, em vaig espantar del mal gust que tenia i el vaig destruir. Tant de bo si em torna a passar el mateix, amb aquest dietari, d'ací a vint anys. Diuen que un dietari és cosa de gent joveneta, però també diuen que els xiquets i els vells som iguals, cosa per la qual queda consensuat i decidit, escriuré(m) el dietari. Rata fiat. Atès que els dietaris són secrets   --clar, sinó quin sentit tindria escriure'ls? seria suficient anar parlant a soles pel carrer-- no el publicaré. Sols de tant en tant, i per tal que els visitants del meu blog Trepig sàpien que encara estic viu, en publicaré algun fragment.

        

DE BERGA A PEDREGUER

El  XXXVIII Aplec excursionista dels PPCC celebrat a Berga ha tingut lloc entre el 5 i el 8 de desembre. Bones excursions de muntanya, bones culturals i bones activitats complementàries. L'organització ha deixat el llistó alt. Es respirava en l'ambient que la pròxima edició anava a ser al País Valencià. El CEP no podia defugir el repte, tot i que els membres de la seua directiva preferien ajornar la responsabilitat per a més endavant i tindre temps per a preparar-se. Però no, finalment el Centre Excursionista de Pedreguer va acceptar, per tercera vegada, organitzar l'aplec, amb la circumstància que aquesta vegada tindrà lloc a Pedreguer. Primer problema: Normalment, la seu de l'aplec i el menjador per al sopar de germanor es fa en llocs amples com poliesportius, però a Pedreguer no en tenim. Segon problema: L'assistència a l'aplec pot ser entre 800 a 1500 persones, depenent de la capacitat de convocatòria, d'organització, de les dates en les que se celebre, entre d'altres. Té Pedreguer capacitat per a donar hostatge a tanta gent? Moltes dificultats i moltes incògnites. Però ací tenim bones muntanyes per a fer excursions excel·lents, disposem de bona oferta cultural i, el que és més important, molta gent disposada a treballar, capacitat organitzativa i imaginació per a resoldre els problemes. Gose a dir que el pròxim Aplec serà --o hem de treballar tots perquè ho siga-- el millor dels 39 celebrats fins aquell moment. Comença el compte arrere. Ànim i sort.

VIC

Finalitzat el 38 Aplec Excursionista dels PPCC, em vaig encaminar junt als meus companys de viatge, a visitar Vic, com a preàmbul a la visita al monestir de Sant Tomàs de Ruitortes, entre Calldetenes i Falgueroles, com ja he explicat en aquest blog i dins de la sèrie de Dietari.
Vic és una ciutat molt bonica --visiteu-la, per favor-- i jo tenia especial interés en veure la catedral. De jove, a l'institut Jorge Juan, vaig fer un treball d'història de l'art i vaig triar la catedral de Vic, per uns motius més sentimentals que no artístics o històrics, com crec que ja suposeu. El treball el vaig fer a partir del que havia estudiat en llibres. Un gran error, no ho recomane a ningú. A més de llibres convé veure "in situ" allò del que vols parlar. Quan he arribat a la catedral m'he endut un gran ensurt. En la meua memòria, ja fràgil per l'edat, veia una catedral gòtica. Ara una neoclàssica. En entrar vaig anar adaptant la memòria i la realitat. Començaré per dir que les pintures de Sert que m'impressionaven vistes en els llibres que havia estudiat --això si que ho recordava perfectament-- eren molt més impressionants del que jo creia. Quasi em fan por, em donen una sensació d'ofegament, però no qüestionaré, no ho faré mai, el seu valor artístic.
Previ pagament del tiquet d'entrada(!), vam accedir al claustre. Ara si, la memòria tornava de colp, i veia el claustre gòtic tal com el vaig estudiar i presentar en el meu treball d'institut, amb el monument funerari a Balmes al mig del pati.
Em vaig introduir clandestinament --ens havien avisat que no podíem entrar perquè se celebrava una missa-- a la cripta romànica: Un sol sacerdot celebrava i sols quatre fidels, dos seglars i dues monges que cantaven (elles) càntics gregorians. Ho confesse, passe de celebracions eucarístiques i d'adoracions, tot i que soc respectuós amb elles, però  he de dir que passant mig hora diària en aquest lloc, no caldrà prendre ansiolítics, ni antidepressius ni tranquil·litzants.

En sortir i tornar a veure la façana, ja havia retornat completament la memòria, era la mateixa catedral que jo havia estudiat.

Sepulcre de Sert coronat per una de les seues pintures.

Una vegada fora, vam admirar el campanar i posteriorment, la plaça quadrada amb el centre de terra i les cases modernistes, destacant el monumental Casino.

DIETARI 08/12/2014

1920-1930 aproximadament

Actualment. L'arc de la porta ha desaparegut.

Hui he satisfet un desig de molts anys, moltíssims, d'antiguitat. He aprofitat l'Aplec Excursionista dels PPCC, la paciència dels meus companys de viatge i un treball previ dels meus fills, per a visitar Vic i l'antic convent de Sant Tomàs de Riutortes a Calldetenes, al costat de Folgueroles. Tan antic era el meu desig que estava convertint-se en una obsessió, atès que, com més temps passava, menys possibilitats tenia de veure'l complit. Mon pare va viure i va estudiar durant uns anys a Sant Tomàs de Riutortes, antigament convent de franciscans que es va crear sobre una església romànica. Finalment, en l'època de mon pare, era un col·legi de camils, una ordre hospitalària, que va desaparèixer l'any 1970.

            El motiu que va provocar que mon pare ingressara en aquell lloc --orfe de part de pare i amb una mare amb tres fills de curta edat, dels quals ell era el menor, pobres per a més desgràcia-- i també les circumstàncies de la situació en les que es va trobar en aquell lloc --lluny de casa, de la mare, dels germans, dels amiguets... veure's destinat a una professió per la que no tenia vocació, suportant una disciplina severa, sense llibertat per a res i potser sofrint altres mortificacions que mai no em va revelar-- sempre m'han angoixat. Quan després d'alguns anys li van permetre viatjar a casa a passar unes breus vacances, potser per a provar la seua vocació sacerdotal, ja no va voler tornar. Però amb tot i això, ell sempre havia estat agraït perquè a Sant Tomàs va rebre menjar i educació.

            Hui, després de molts anys, permeteu-me repetir-ho, he complit el desig de visitar aquell lloc (en pèssimes condicions de conservació, per cert) veure el que ell veia, caminar per on ell caminava --pels jardins i pati on jugaven els xiquets, doncs a l'interior no he pogut entrar--  He pensat, he volgut pensar, que també va viure allí moments de felicitat, i això m'ha reconfortat. Quan  ja volia marxar he descobert una placa en la que està gravat un poema. He botat d'alegria quan m'he adonat que es tracta d'un poema de Mossèn Jacint Verdaguer, clar, tan estimat i admirat pels que van habitar aquest lloc en l'època de mon pare. Recorde el testimoni a Josep Piera en la seua obra Puta postguerra, respecte a l'admiració dels camils per Mossèn Cinto. Jo, per la meua part, puc testificar que un dels pocs llibres que tenia mon pare era Rondalles, per ser del Mossèn, i pense que si va comprar aquest llibret i no Canigó, per exemple, va ser per motiu del preu, un llibret, Rondalles, que a mi em va colpir en el seu moment. Diu així la placa que he descobert:

LI DIUEN FLOR DEL CUCUT

A LA GENTIL "PRIMAVERA"

PERQUÈ AIXÍ QUE EL SENT CANTAR

EN SON COIXÍ SE DESVETLLA.

TREMOLA ENCARA DE FRED,

MES TOTA S'ALEGRA

AL SENTIR COM AL CUCUT

LI HA RESPOST L'ORONETA,

ENTONANT UN CÀNTIC NOU

AMB UNA TONADA VELLA:

EL BON TEMPS HA ARRIBAT

BENEIDA PRIMAVERA!

                                                                                       
                                                                                       PRÍMULA. JACINT VERDAGUER

            Hui, huit de desembre del dos mil catorze, ben prop de l'hivern i a un lloc tan fred com la Plana de Vic --amb una forta glaçada-- on va viure mon pare i, abans, Mosèn Jacint Verdaguer, he sentit esclatar la primavera.