LA RAMPA

La veritat és que a mi no m'importa si la Senyoreta baixa la rampa caminant o amb infantamòbil per motius de seguretat, però aquesta situació porta inevitablement a una reflexió: l'interior d'una presó és un lloc segur? Si no ho és, i suposant que la infanta --de moment no es pot afirmar ni negar-- fora condemnada a ingressar a la presó, caldria posar a la seua cel·la un parell de guardaespatlles? O seria millor no tancar-la per qüestions de seguretat? Perquè no reconeguem d'una volta que la Justícia no és igual per a tots? I si ho reconeguem, serrà com acceptar que el règim actual no és una democràcia? Massa preguntes?

OCAIVE 2014
II Mitja Marató i Marxa de Muntanya
Pedreguer, 26 de gener de 2014

 

 

Organitzat conjuntament per dos associacions esportives de Pedreguer, amb llarga i atapeïda experiència en esdeveniments esportius de participació massiva (Centre Excursionista de Pedreguer i Club d'Atletisme Cametes), diumenge 26 tindrà lloc la II Mitja Marató i Marxa de Muntanya Ocaive. El muntanyisme combinat amb la mitja marató, és un esport sà --competitiu o no, a gust de consumidor, cadascú s'ho pren com li convé-- i divertit. Jo col·laboraré, molt modestament, en l'organització, i conseqüentment no podré participar en la marxa. La mitja Marató sols és apte per a persones entrenades i amb condicions físiques adients. Aquesta Marxa és fàcil per qualsevol persona habituada a caminar. En qualsevol cas, podeu participar animant els esportistes i gaudir de la festa, però no s'ho perdeu. Sort i ànims a tots-totes.

LA VIA CATALANA (i IV)

LA CAUSA SOCIOLÒGICA.

           En el post anterior he opinat sobre la causa política per la qual és possible, a curt termini, la independència de Catalunya. Ara explicaré quina és, en la meua opinió, la causa sociològica.      
          Es comprensible que, a Catalunya, els immigrants procedents de La Manxa, Aragó o Andalucia, se sentiren més còmodes si es consideraven i estaven dins de l'estat espanyol. Es comprensible que sentiren animadversió per l'idioma català per ser un idioma que no coneixien,  i per ser el que parlava la classe mitjana a la que ells no pertanyien i els empresaris que els explotaven. I per tot això és comprensible que aquest ampli sector de la població se sentira espanyol i contrari a la independència. Però ara, els fills i néts dels immigrants, integrats a Catalunya, se senten catalans d'origen andalús o catalans d'origen manxec, però catalans. I molts d'ells no se senten espanyols,  i són favorables a la independència. 

           Aquest procés d'integració és tan important que acabarà per a ser definitiu per a guanyar la independència. I aquest fet no hauria d'estranyar-nos perquè...  quan es va independitzar Mèxico o Cuba i el altres estats d'Amèrica? Va ser quan els indígenes van ser independentistes?  No. Va passar quan els néts i besnéts dels immigrants i repobladors es van sentir mexicans, cubans, americans. I ara una gran part dels descendents dels xarnegos, son catalans, se senten catalans i volen la independència. O potser no --potser jo estic equivocat-- però és l'hora de preguntar-ho per a saber-ho.
 

LA VIA CATALANA (III)

LA CAUSA POLÍTICA. No em referiré a les causes per les quals Catalunya té dret a ser independent--són obvies-- sinó a les causes que han fet possible el procés d'independència. Jo en propose dos: Una política i una altra sociològica.

La política és que Espanya no va acceptar un Estatut d'Autonomia, aprovat pel 80% del Parlament Català, aprovat pel Parlament Espanyol --després d'uns improcedents retalls pactats entre el President del Govern espanyol i el President de la Generalitat catalana-- i aprovats en referèndum pel poble català. El procés era constitucionalment legal i conseqüentment devia ser vàlid. El que acabe d'escriure --jo no soc ningú per a parlar de dret constitucional-- està avalat, entre altres, pel professor Perez Royo, reconegut internacionalment com a expert constitucionalista i gens sospitós de ser independentista català.

Tots sabem que a partir del pacte Zapatero-Mas de retallar la proposta d'estatut sortit del Parlament català, una part de la ciutadania que estava d'acord amb l'estatut i no es plantejava, de moment, la independència, va canviar d'opció. Després de la sentència del tribunal constitucional --format per càrrecs polítics, caducats i menys preparats des del punt de vista constitucional que Perez Royo i altres especialistes vetats per motius partidistes-- els independentistes catalans es van multiplicar.

Si descartem la intervenció militar, perquè en cas de produir-se el món civilitzat es posaria a favor de la pau, és a dir de qui no ha usat armes sinó urnes (Catalunya) i el govern espanyol optara per la via de suspendre l'autonomia o part d'ella, l'augment de partidaris de la independència podria ser més espectacular que l'augment que es va produir després de la sentència del tribunal constitucional. Aleshores serà impossible parar el procés. L'avanç de l'independentisme no sols és mèrit polític dels independentistes, sinó també del govern espanyol i més que ningú, mèrit polític del PP, amb la complicitat del PSOE, qui ara, massa tard, opta per un estat federal i a qui caldria dir-li el que li van dir a Boabdil ("Plora com a dona el que no has sabut defensar com a home").

LA VIA CATALANA (II)

LA DIPLOMÀCIA

En el món actual, ni Catalunya ni ningú no pot ser un estat independent si no té el reconeixement d'una part im portant dels altres estats. Els polítics independentistes hauran de portar a terme una eficaç ofensiva diplomàtica per a aconseguir la independència i no conformar-se amb el referèndum o amb la simple declaració d'independència per les Corts. Per una altra banda, el món occidental no pot negar el reconeixement a un poble que vol la independència i ho persegueix mitjançant mètodes democràtics com  és un referèndum. Espanya no pot respondre amb actituds violentes contra una iniciativa democràtica catalana. Europa, Estats Units, Canadà (Xe, això és l' OTAN!) no ho permetrien, perquè ells són, i ho han de demostrar, demòcrates. Dir que el referèndum sols serà democràtic si es fa per tot Espanya és un argument que fa riure a la resta dels països democràtics. A mi em sembla veure -- les circumstàncies de la vida em van ensenyar a llegir entre línies-- una certa actitud europea favorable a la llibertat dels catalans a decidir. No se si vaig errat, però aclarisc: favorable a la llibertat de decidir, tot i que puguen no ser partidaris que Catalunya siga independent; son qüestions distintes. Obviament a França no li fa goig una Catalunya independent, però no acceptaria una intervenció militar espanyola. El desprestigi que el govern espanyol s'ha guanyat per tot Europa no sols amb la corrupció sinó en la manera de tractar-la, i amb la seua actitud poc intel·ligent front a la via catalana, i poc democràtica en altres aspectes, és una carta important favorable als independentistes catalans si saben jugar bé la via diplomàtica (observeu com li cou al govern espanyol la visita del President de la Generalitat a Israel)

 

SOBRE LA VIA CATALANA (I)

CONSIDERACIONS PRÈVIES

Per a entendre el procés independentista de Catalunya s'ha de tindre en compte, primer que res, aquella característica dels catalans a la que li diguem seny. El seny (digueu-li, si voleu, trellat, prudència, mesura, paciència) fa que quan la independència és un objectiu difícil i que, a més a més, intentar-lo i no aconseguir-lo pot portar a una situació pitjor, la independència, deia, té pocs seguidors. Si l'objectiu independentista mostra possibilitats de ser aconseguit, guanya adeptes. El fet que cada dia hi haja més independentistes és perquè cada dia s'albira majors possibilitats. Un dels símptomes més clars de la possibilitat --que ja el vaig anotar en aquest mateix bloc-- és el fet que els espanyolistes (és més propi dir unionistes) adverteixen dels inconvenients que tindrà (tindria, diuen) una Catalunya independent. Comprovar que la premsa de l'España profunda ja fa enquestes sobre la independència --saben que els seus lectors són radicalment contraris-- per a desanimar els independentistes amb el resultat, es pot considerar com a símptoma clar.  És a dir, és com llegir "Crónica de una muerte anunciada", sembla que tot el món sap, des del principi, que el resultat final és Catalunya independent. Ortega i Gasset deia que el problema català consistia en plantejar-lo i que si es negava i no es permetia el debat, no existiria. Fa uns quants anys ningú no el plantejava. I ara els unionistes fan enquestes!

PODEM!!!

Sembla que van a reobrir les urgències de nit als centres de salut de la Marina Alta. Des d'ací --i amb totes les reserves, perquè una persona prudent mai no s'ha de fiar de les promeses de qui acostuma incomplir-les-- dir que m'alegre i que felicite totes i tots els que van anar a ocupar les instal·lacions dels centres de salut en les diferents convocatòries, sense distincions de partits (fins i tot als del PP, si van anar alguna vegada. Jo no en vaig veure, però reconec que potser n'hi havia algun). Diuen que estadísticament ha augmentat la demanda d'assistència urgent de nit. Clar, a la darrera convocatòria hi vam ser més de tres-centes persones les que vam demanar assistència des de les 10 de la nit fins més de mitja nit. L'enhorabona a la Plataforma per la Sanitat Pública i que aprofite per a apendre la lliçó: Si volem, reobriran les urgències, tornarà l'assistència de gestió pública i la millorarem, tornarà l'educació pública de qualitat i la millorarem, tornarem a aconseguir una televisió pública valenciana (i de més qualitat, clar) i aconseguirem que els nostres governants (si no els d'ara, uns altres) accepten que la cultura és alguna cosa més important i diferent que les traques, les falles i els bous al carrer. Recordeu Lluís Llach: si estirem tots, ella caurà... i molt de temps no pot durar.