BENIMAURELL: III FIRA DEL LLIBRE

            Dissabte se celebrarà la III Fira del llibre a Benimaurell   ( La Vall de Laguar).  Aniré --convidat per l'organització-- a presentar El Montgó i l'esbarzer; potser també contaré algun conte, si els xiquets ho demanen. La programació començarà a les 11:00. A més de fira del llibre, hi haurà tallers infantils i juvenils, premis literaris, presentació de llibres i diferents activitats culturals. A la nit hi haurà sopar popular i, després, actuació de Pep Botifarra, un dels nostres artistes populars més apreciats. Finalment, discomòbil. La millor opció comarcal per als qui no puguen anar a la manifestació de València.

Dubtes sobre patriotisme

Si no vaig errat, Repsol era una empresa pública espanyola. El propietari era l'estat espanyol, és a dir, Repsol era majoritàriament propietat de totes les ciutadanes i ciutadans de l'estat espanyol. Va arribar un govern --el d'Aznar, crec-- i la va privatitzar, és a dir, la va "expropiar" a les ciutadanes i ciutadans espanyols i la va vendre --per quatre gallets, clar, i posant de directius ben pagats als amiguets-- a inversionistes de qualsevol nacionalitat (perquè és una S.A i, a més a més, multinacional). Ara, després de molts anys de contaminar, com qualsevol altra petrolera,  per sud-amèrica, i mal pagar a treballadors d'aquell continent, mitjançant una filial, va el govern argentí i nacionalitza la filial; és a dir, fa l'operació contrària de la que va fer un govern espanyol--era el d'Aznar, no?-- i a partir d'ara tots els dies escolte o llig que l'Argentina ha furtat Repsol als espanyols. Ceia que va deixar de ser dels espanyols quan la van privatitzar. Ah! Aleshores, ningú no es va queixar dient que havien "expropiat" una companyia als espanyols. Aleshores, ningú no va apel·lar al patriotisme. No ho entenc; algú vol explicar-me on m'he perdut?
NOTA; La foto l'he treta de la xarxa.

DIA DEL LLIBRE

El Centre Excursionista de Pedreguer va celebrar diumenge, amb antelació, el Dia del Llibre amb una excursió a la creueta de la llagosta, on vam penjar una senyera. Cristina Martí (dolçaima) i Xavier Ortolà (tabalet) van interpretar La Muixeranga. El CEP va sortejar llibres entre els inscrits i ara jo estic obligat a demanar disculpes perquè la càmera no em va funcionar i no puc penjar cap foto. La meua càmera i jo ens fem vells.  Què hi farem!  Avui dilluns, dia del llibre, a les dones i xiquetes de la meua família els he regalat un llibre i una rosa a cada una; els homes i els xiquets un llibre. Què voleu? En alguns aspectes sóc un tradicionalista impenitent. Per a mi? No endevineu que havia de ser un clàssic? Doncs una traducció moderna (Joan F. Mira) d'un gran clàssic: L'Odisea.

Liebster Blog, un premi per als amics

L'amic Carles Mulet, des del blog Nausica (http://nausicanova.blogspot.com) m'ha concedit un premi, que em deixa el dubte de si és merescut o producte de l'amistat. Ben pensat, però, si un premi arriba per tindre bons amics, benvingut siga! De qualsevol manera, com que no estic acostumat a rebre premis, m'he quedat un poc desconcertat i a més a més una mica aclaparat per la responsabilitat: ara estic obligat a seguir amb el blog i intentar fer-ho bé. Doncs, endavant! Es tracta d'un premi simpàtic i solidari, el Liebster Blog, una mena de cadena en la que caga blog que rep el premi el concedeix a uns altres cinc, sempre a condició que siguen blogs amb menys de dos cents seguidors. És a dir, blogs modests que, consegüentment, son els que tenen més llibertat d'expressió, independència i espontaneïtat, Gràcies Carles. Ara la meua obligació és concedir-lo a uns altres cinc blogs, justificant breument i concisa, el motiu pel qual rep el premi, cosa que suposa una altra responsabilitat.

Concedisc el premi a http://llibresdepepa.blogspot.com.es/ de Pepa Guardiola, perquè és mestra--la professió més mereixedora de respecte-- perquè, des del seu blog, és una decidida defensora dels serveis públics, de la nostra cultura, dels drets de la dona... i perquè els seus llibres són un delicte.

Concedisc el premis a http://elblocdenjoanot.blogspot.com/ de Joan Bellver de Castelló de Rugat, perquè oneja el penó de la conquesta i cita a Àusias March --és el marit de la meua senyora-- dos fets que diuen molt més del que jo podria dir ací; i també perquè publica unes fotos excel·lents i perquè és un defensor dels elefants, amb tot el que això implica.

Concedisc el Premi a El cau de Calpurni de Jesús Girón http://calpurni.blogspot.com.es/ per ser un blog dedicat a la poesia i destinat a una immensa minoria, per investigar sense descans amb les possibilitat de la poesia, perquè el nostre idioma el necessita per a dignificar-se (També en necessita d'altres, però sols puc premiar-ne cinc)

Concedisc el premi als Pouets de Pedreguer de Maria Costa,

http://elspoetsdepedreguer.blogspot.com.es/?zx=5c0764e37fea5a94#!/ pel seu toc d'irreverència, pel sabor àcrata, per la constància en la denúncia social i perquè se centra en els problemes del meu poble.

Concedisc el premi a Pels Pèls (de l'amic Dardeu) http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6324 perquè té una malsana però divertida tendència a l'angúnia existencialista, perquè és imaginatiu, perquè no és gens pretenciós, perquè sempre té aquest pessiguet d'humor que alegra la vida i perquè necessita ànims per a continuar publicant sense descans.

AP-7

No sé quan ens donaran una notícia favorable. La darrere nova, referida a les comunicacions radials i el finançament de l'estat, està relacionada amb el termini de peatge de l'AP-7 que ja està prop; la notícia---mala notícia una vegada més-- és que es prorrogarà el termini de peatge (per tercera vegada!). El motiu és la necessitat de cobrar per circular per l'AP 7 per a poder pagar, amb aquests diners, el manteniment de les autopistes radials. Això és la suma d'espoliació, més cinisme, més burla. Enguany fa sis-cents anys que Sant Vicent Ferrer, el nostre sant més miraculós, va vendre el Regne de València a Ferran d'Antequera, rei castellà. Tres-cent anys després, Felip d'Anjou, el primer Borbó, el que va cremar Xàtiva i ens va llevar els furs, el que està cap avall al museu de Xàtiva, va fer la resta. Ens plantarem algun dia els valencians? Reclamar millor finançament i millor estatut d'autonomia és inútil. En aquest il·lusori Estat de les Autonomies, deficient des del principi, hem anat perdent competències; hem perdut la capacitat financera a favor dels castellans (CAM, BANCAIXA, BANC DE VALÈNCIA),

hem perdut l'agricultura i la indústria (tèxtil, joguets, marroquinera, calcer...) Estem perdent el dret a apendre en el nostre idioma, que el valencià (català) siga idioma vehicular a l'escola, a l'institut i a la Universitat. Sols ens queda una solució; Un Estat Valencià federat, en igualtat de condicions, amb els altres Estats europeus. Això ho diu qui va creure en la viabilitat d'un estat espanyol de les autonomies. Un estat de les autonomies que, tot i no ser el millor possible, generava esperança... fins que va arribar el 23F, a partir del qual tot ha anat empitjorant dia a dia. Ah! i el dia 28 a defensar la nostra dignitat com a poble.

Més retallades

Els jubilats pagaran entre 8 i 18 euros al mes per les medecines. I sembla que sols és el principi. El neoliberalisme ens retornarà al segle XIX. És la llei del més fort: els vells, els malalts i els minusvàlids seran les primeres víctimes. He sentit dir --no se si per a justificar la cacera del rei-- que en la caça d'elefants sols es maten els exemplars molt vells i els malalts. Això em reconforta: demostra que els caçadors d'elefants tenen sentiments, tenen una ànima càndida, que maten per a evitar el sofriment als animals. Els neoliberals també tenen sentiments i ànima càndida, perquè eviten el sofriment als vells, als malalts i als minusvàlids que no són útils a la societat i consegüentment no són feliços i no tenen gust de viure. Que no visquen! El futur és dels guanyadors, es tracta d'una cursa en la que-- com diuen els defensors del sistema-- el segon classificat és el primer perdedor. Aquest sistema millora l'espècie, diuen. S'assembla al feixisme? És clar que si. L'única diferència és que en el liberalisme la dictadura dels diners es disfressa de llibertat extrema--libertat pels amos dels diners, si un perjudicat es manifesta sense permís anirà a la presó-- i en el feixisme, la dictadura dels diners es disfressa d'idealisme racial. Estem, doncs, sota un govern que practica una política de neoliberalisme salvatge que cada vegada s'assembla més al feixisme pur i dur.

Passeig pel Duoro (Relat de ficció)

Visitar una ciutat com Porto és una tasca esgotadora. Hom gaudeix dels monuments arquitectònics, de l'art religiós i civil, però sempre pujant i baixant per carrerons que moltes vegades són estrets i sempre força empinats. Arriba un moment que hom necessita descansar i, com que cal aprofitar el temps, la solució és un passeig pel Duoro amb alguna d'aquestes barques que recorren el riu mostrant els ponts i una bella panoràmica de la ciutat, amb una perspectiva diferent, mentres descanses i et relaxes. Per tot això vam decidir embarcar-nos. Vam seure prop d'un grup de joves, possiblement estudiants en viatge d'oci o d'estudi a la ciutat més industrial de Portugal. Eren uns joves alegres que feien rialles i es divertien amb comentaris que jo no escoltava.

Ern vaig fixar en una xica del grup, rossa natural, de cabells sedosos, llavis moderadament carnosos, suggeridors i apetitosos; la mirada trista, perduda en l'infinit, però a la vegada encisadora, com melancòlica o potser delatora d'un enyor aclaparador i irresistible. Els que em coneixen, saben que tinc un caràcter fàcilment enamoradís i que sóc incapaç de resistir-me davant una xica d'aquestes característiques. No us estranyarà, doncs, que em quedara boig per ella. Però atés que sóc força tímid i sobretot ho sóc amb les xiques--i la meua timidesa no té remei quan estic enamorat-- no gosava dirigir-li la paraula. Finalment, amb un esforç sobrenatural i titubejant vaig aconseguir preguntar:

--Perdona, et trobe trista, et passa res?

La xica, de qui mai no he sabut el nom, em va mirar i no em va respondre; no amb paraules, però va fer un lleuger, quasi imperceptible, moviment de cap, negant. Una negació que podria ser un "no, però sí" o un "no ho sé" o un "no gaire"; també podria ser un “no estic bé”

--Sents enyor per la terra, per la família?--vaig continuar indagant.

Va repetir el mateix suau moviment de cap que havia fet abans, com a resposta negativa a la meua pregunta.

--Potser sents enyor del teu nuvi?

Ara es va girar per a mirar-me directament. En canviar la posició de la cara respecte al vent ocasionat pel moviment de la barca, una grenya li va tapar la cara; la va retirar d'esma amb un delicat moviment de la mà des de la cara cap al bescoll; la seua mirada es va creuar amb la meua, va somriure i, sense dir res, va parpellejar suaument. No hi havia cap dubte, era un sí clar, potser un “sí però no et preocupes que ho superaré” o un "sí, però a tu què t'importa?"; però un sí ferm, sense dubtes, al cap i a la fi.

Els seus ulls, que van brillar dins d'aquella cara que semblava feta de porcellana xinesa, de faccions harmonioses, pell pàl·lida, però ara dèbilment encesa pel sol potent que brillava en un cel blau, clar i esmolat, van acabar de tornar-me boig.

--Puc fer res per fer-te'l oblidar?-vaig gosar preguntar de forma dèbil però decididament i valerosa.

--No!--va exclamar fort i clar, mentrestant feia un somriure ample i divertit.

Jo vaig tirar mà i vaig treure de la màniga una frase que tinc preparada per si, en casos com aquest, el resultat no m'és propici --com acostuma ser sempre, si no recorde malament-- i vaig dir per a justificar-me

--No cregues que ho he fet per molestar-te ni perquè sóc un viejo verde, ho he fet perquè volia animar-te atès que estaves trista.

--Muito obrigada-- va exclamar imitant la cortesia portuguesa, mentre em dedicava un somriure amable que mai no oblidaré.

(A les companyes i companys del curs de valencià i a Mònica, la professora.)