Visitar
una ciutat com Porto és una tasca esgotadora. Hom gaudeix dels
monuments arquitectònics, de l'art religiós i civil,
però sempre pujant i baixant per carrerons que moltes vegades
són estrets i sempre força empinats. Arriba un moment
que hom necessita descansar i, com que cal aprofitar el temps, la
solució és un passeig pel Duoro amb alguna d'aquestes
barques que recorren el riu mostrant els ponts i una bella panoràmica
de la ciutat, amb una perspectiva diferent, mentres descanses i et
relaxes. Per tot això vam decidir embarcar-nos. Vam seure prop
d'un grup de joves, possiblement estudiants en viatge d'oci o
d'estudi a la ciutat més industrial de Portugal. Eren uns
joves alegres que feien rialles i es divertien amb comentaris que jo
no escoltava.
Ern
vaig fixar en una xica del grup, rossa natural, de cabells sedosos,
llavis moderadament carnosos, suggeridors i apetitosos; la mirada
trista, perduda en l'infinit, però a la vegada encisadora, com
melancòlica o potser delatora d'un enyor aclaparador i
irresistible. Els que em coneixen, saben que tinc un caràcter
fàcilment enamoradís i que sóc incapaç de
resistir-me davant una xica d'aquestes característiques. No us estranyarà,
doncs, que em quedara boig per ella. Però atés que sóc
força tímid i sobretot ho sóc amb les xiques--i
la meua timidesa no té remei quan estic enamorat-- no gosava
dirigir-li la paraula. Finalment, amb un esforç sobrenatural i
titubejant vaig aconseguir preguntar:
--Perdona,
et trobe trista, et passa res?
La
xica, de qui mai no he sabut el nom, em va mirar i no em va
respondre; no amb paraules, però va fer un lleuger, quasi
imperceptible, moviment de cap, negant. Una negació que podria
ser un "no, però sí" o un "no ho sé"
o un "no gaire"; també podria ser un “no estic bé”
--Sents
enyor per la terra, per la família?--vaig continuar indagant.
Va
repetir el mateix suau moviment de cap que havia fet abans, com a
resposta negativa a la meua pregunta.
--Potser
sents enyor del teu nuvi?
Ara
es va girar per a mirar-me directament. En canviar la posició
de la cara respecte al vent ocasionat pel moviment de la barca, una
grenya li va tapar la cara; la va retirar d'esma amb un delicat
moviment de la mà des de la cara cap al bescoll; la seua
mirada es va creuar amb la meua, va somriure i, sense dir res, va
parpellejar suaument. No hi havia cap dubte, era un sí clar,
potser un “sí però no et preocupes que ho superaré”
o un "sí, però a tu què t'importa?";
però un sí ferm, sense dubtes, al cap i a la fi.
Els
seus ulls, que van brillar dins d'aquella cara que semblava feta de
porcellana xinesa, de faccions harmonioses, pell pàl·lida,
però ara dèbilment encesa pel sol potent que brillava
en un cel blau, clar i esmolat, van acabar de tornar-me boig.
--Puc
fer res per fer-te'l oblidar?-vaig gosar preguntar de forma dèbil
però decididament i valerosa.
--No!--va
exclamar fort i clar, mentrestant feia un somriure ample i divertit.
Jo
vaig tirar mà i vaig treure de la màniga una frase que
tinc preparada per si, en casos com aquest, el resultat no m'és
propici --com acostuma ser sempre, si no recorde malament-- i vaig
dir per a justificar-me
--No
cregues que ho he fet per molestar-te ni perquè sóc un
viejo verde, ho he fet perquè volia animar-te atès
que estaves trista.
--Muito
obrigada-- va exclamar imitant la cortesia portuguesa, mentre em
dedicava un somriure amable que mai no oblidaré.
(A
les companyes i companys del curs de valencià i a Mònica,
la professora.)
