21.4.12

AP-7

No sé quan ens donaran una notícia favorable. La darrere nova, referida a les comunicacions radials i el finançament de l'estat, està relacionada amb el termini de peatge de l'AP-7 que ja està prop; la notícia---mala notícia una vegada més-- és que es prorrogarà el termini de peatge (per tercera vegada!). El motiu és la necessitat de cobrar per circular per l'AP 7 per a poder pagar, amb aquests diners, el manteniment de les autopistes radials. Això és la suma d'espoliació, més cinisme, més burla. Enguany fa sis-cents anys que Sant Vicent Ferrer, el nostre sant més miraculós, va vendre el Regne de València a Ferran d'Antequera, rei castellà. Tres-cent anys després, Felip d'Anjou, el primer Borbó, el que va cremar Xàtiva i ens va llevar els furs, el que està cap avall al museu de Xàtiva, va fer la resta. Ens plantarem algun dia els valencians? Reclamar millor finançament i millor estatut d'autonomia és inútil. En aquest il·lusori Estat de les Autonomies, deficient des del principi, hem anat perdent competències; hem perdut la capacitat financera a favor dels castellans (CAM, BANCAIXA, BANC DE VALÈNCIA),
hem perdut l'agricultura i la indústria (tèxtil, joguets, marroquinera, calcer...) Estem perdent el dret a apendre en el nostre idioma, que el valencià (català) siga idioma vehicular a l'escola, a l'institut i a la Universitat. Sols ens queda una solució; Un Estat Valencià federat, en igualtat de condicions, amb els altres Estats europeus. Això ho diu qui va creure en la viabilitat d'un estat espanyol de les autonomies. Un estat de les autonomies que, tot i no ser el millor possible, generava esperança... fins que va arribar el 23F, a partir del qual tot ha anat empitjorant dia a dia. Ah! i el dia 28 a defensar la nostra dignitat com a poble.

19.4.12

Més retallades


Els jubilats pagaran entre 8 i 18 euros al mes per les medecines. I sembla que sols és el principi. El neoliberalisme ens retornarà al segle XIX. És la llei del més fort: els vells, els malalts i els minusvàlids seran les primeres víctimes. He sentit dir --no se si per a justificar la cacera del rei-- que en la caça d'elefants sols es maten els exemplars molt vells i els malalts. Això em reconforta: demostra que els caçadors d'elefants tenen sentiments, tenen una ànima càndida, que maten per a evitar el sofriment als animals. Els neoliberals també tenen sentiments i ànima càndida, perquè eviten el sofriment als vells, als malalts i als minusvàlids que no són útils a la societat i consegüentment no són feliços i no tenen gust de viure. Que no visquen! El futur és dels guanyadors, es tracta d'una cursa en la que-- com diuen els defensors del sistema-- el segon classificat és el primer perdedor. Aquest sistema millora l'espècie, diuen. S'assembla al feixisme? És clar que si. L'única diferència és que en el liberalisme la dictadura dels diners es disfressa de llibertat extrema--libertat pels amos dels diners, si un perjudicat es manifesta sense permís anirà a la presó-- i en el feixisme, la dictadura dels diners es disfressa d'idealisme racial. Estem, doncs, sota un govern que practica una política de neoliberalisme salvatge que cada vegada s'assembla més al feixisme pur i dur.

17.4.12

Passeig pel Duoro (Relat de ficció)

Visitar una ciutat com Porto és una tasca esgotadora. Hom gaudeix dels monuments arquitectònics, de l'art religiós i civil, però sempre pujant i baixant per carrerons que moltes vegades són estrets i sempre força empinats. Arriba un moment que hom necessita descansar i, com que cal aprofitar el temps, la solució és un passeig pel Duoro amb alguna d'aquestes barques que recorren el riu mostrant els ponts i una bella panoràmica de la ciutat, amb una perspectiva diferent, mentres descanses i et relaxes. Per tot això vam decidir embarcar-nos. Vam seure prop d'un grup de joves, possiblement estudiants en viatge d'oci o d'estudi a la ciutat més industrial de Portugal. Eren uns joves alegres que feien rialles i es divertien amb comentaris que jo no escoltava.

Ern vaig fixar en una xica del grup, rossa natural, de cabells sedosos, llavis moderadament carnosos, suggeridors i apetitosos; la mirada trista, perduda en l'infinit, però a la vegada encisadora, com melancòlica o potser delatora d'un enyor aclaparador i irresistible. Els que em coneixen, saben que tinc un caràcter fàcilment enamoradís i que sóc incapaç de resistir-me davant una xica d'aquestes característiques. No us estranyarà, doncs, que em quedara boig per ella. Però atés que sóc força tímid i sobretot ho sóc amb les xiques--i la meua timidesa no té remei quan estic enamorat-- no gosava dirigir-li la paraula. Finalment, amb un esforç sobrenatural i titubejant vaig aconseguir preguntar:

--Perdona, et trobe trista, et passa res?

La xica, de qui mai no he sabut el nom, em va mirar i no em va respondre; no amb paraules, però va fer un lleuger, quasi imperceptible, moviment de cap, negant. Una negació que podria ser un "no, però sí" o un "no ho sé" o un "no gaire"; també podria ser un “no estic bé”

--Sents enyor per la terra, per la família?--vaig continuar indagant.

Va repetir el mateix suau moviment de cap que havia fet abans, com a resposta negativa a la meua pregunta.

--Potser sents enyor del teu nuvi?

Ara es va girar per a mirar-me directament. En canviar la posició de la cara respecte al vent ocasionat pel moviment de la barca, una grenya li va tapar la cara; la va retirar d'esma amb un delicat moviment de la mà des de la cara cap al bescoll; la seua mirada es va creuar amb la meua, va somriure i, sense dir res, va parpellejar suaument. No hi havia cap dubte, era un sí clar, potser un “sí però no et preocupes que ho superaré” o un "sí, però a tu què t'importa?"; però un sí ferm, sense dubtes, al cap i a la fi.

Els seus ulls, que van brillar dins d'aquella cara que semblava feta de porcellana xinesa, de faccions harmonioses, pell pàl·lida, però ara dèbilment encesa pel sol potent que brillava en un cel blau, clar i esmolat, van acabar de tornar-me boig.

--Puc fer res per fer-te'l oblidar?-vaig gosar preguntar de forma dèbil però decididament i valerosa.

--No!--va exclamar fort i clar, mentrestant feia un somriure ample i divertit.

Jo vaig tirar mà i vaig treure de la màniga una frase que tinc preparada per si, en casos com aquest, el resultat no m'és propici --com acostuma ser sempre, si no recorde malament-- i vaig dir per a justificar-me

--No cregues que ho he fet per molestar-te ni perquè sóc un viejo verde, ho he fet perquè volia animar-te atès que estaves trista.

--Muito obrigada-- va exclamar imitant la cortesia portuguesa, mentre em dedicava un somriure amable que mai no oblidaré.


(A les companyes i companys del curs de valencià i a Mònica, la professora.)




16.4.12

Caçar elefants

Caçar elefants no sols és una irresponsabilitat; és immoral; és una obscenitat. Fora els que cacen elefants!

13.4.12

L'FMI TÉ RAÓ

Sóc conscient que a la majoria de persones que visiten aquest blog els resultarà dur llegir aquesta afirmació. Però us convé conéixer la realitat tot i que és ben dura. De la mateixa manera que un bon governant ha de governar aplicant mesures econòmiques que poden ser impopulars, també un bon bloquer ha de dir coses que no agraden, si convé que se sàpien. I aquest és el cas. L'FMI té raó: l'esperança de vida ha augmentat i consegüentment l'edat de jubilació ha d'augmentar proporcionalment. Algú podrà argumentar que si ajornen l'edat de jubilació, com que el treball que hi ha és el que és, els joves no tindran feina. Però això té solució; es tracta d'aplicar la teoria que he defensat durant tota la meua vida: com que quan hom és major l'artrosi no et permet viatjar, ni l'úlcera et permet gaudir de la gastronomia dels diferents països, ni la salut et permet anar de discoteca durant tota la nit, jo sempre he defensat que hom ha d'estar jubilat des que cadascú acabe els estudis fins que complisca 65 anys i, aleshores, començar a treballar. Aquesta teoria que jo he defensat--i he portat a la pràctica-- durant tota la vida, m'han valgut desqualificacions com: destrellatat, malfeiner, mandrós,  poca-solta, boig, estúpid, babau, beneit... Ara, però, l'FMI ve a donar-me la raó. Amb tot i això, com que ni l'FMI ni la patronal ni els mercats, no en tenen mai prou, crec conéixer quina serà la pròxima idea: un decret llei que prohibisca als pensionistes --quedarien exclosos els que guanyen suficient amb les pròpies rendes i no necessiten de les pensionetes de l'Estat-- prohibisca al pensionistes, dic, viure més de 65 anys.

6.4.12

UN MATÍ A AVEIRO

 El viatge per terres de Portugal va incloure una visita--visita de metge-- a Aveiro, una petita i tranquil·la ciutat que, tot i no poder-la considerar una ciutat monumental, disposa de suficient atractiu per a afirmar que paga la pena visitar-la. Ací vaig optar per separar-me dels meus acompanyants i anar al meu aire. La decisió va estar basada en el fet que jo no podia renunciar a visitar una exposició fotogràfica (amb això coincidisc amb l'amic Carles Mulet). Si a una ciutat fan exposicions fotogràfiques significa que es tracta d'una ciutat oberta al món, de mirada ampla, que s'interessa per la vida; i si el viatjant passa de llarg per davant de l'exposició, no cal que cerque res més perquè no ho trobarà. Els meus amics necessitaven una bona i refrescant cervesa i un passeig en barca pel riu. Però sols disposàvem d'un matí i no hi havia temps per a tot. Per això ens vam separar. Les fotos de l'exposició no eren "riques" --permeteu-me l'expressió-- sinó de zones desèrtiques i de persones humils. Què difícil és fotografiar amb llum dura, excessivament intensa i paisatges amb pocs colors! Però si els fotògrafs tenen ofici i art --i els autors de l'exposició ausades que en tenen!-- el resultat és bellíssim.

Encara vaig tindre temps de visitar el museu de la ciutat. Era l'antic convent de Jesús, construït amb l'ajuda del rei Alfons V de Portugal i on va ingressar ben aviat la seua filla, la princesa Joana, més tard Santa Joana (algun dia donaré la meua opinió de perquè les filles dels reis, i altres sense ser-ho com el nostre paisà Sant Vicent Ferrer, tenen més possibilitat de ser sants). El museu no és gran, cosa que resulta positiva, perquè el visitant el veu tot sense cansar-se. Jo destacaria un quadre de la santa (clar!) i un altre de la mare de Déu de la llet que em va recordar, no sabia perquè, el que el pare Elies va despenjar d'una capella de l'església de Benisania segons conta Carme Miquel a “La mel i la fel” (en arribar a casa i consultar la novel·la observe sorprés i corprés que no es tracta del mateix quadre, la Mare de Déu és diferent però el Jesuset d'ambdós quadres, el del museu i el de la portada de la novel·la, s'assemblen com si es tractara del mateix xiquet. O a mi m'ho sembla). També cal destacar la cordialitat dels vigilants del museu que, amablement, t'avisen que no et perdes aquesta sala que estàs passant de llarg, que et convé visitar el claustre, que observes amb atenció aquell quadre...

Quan vaig arribar al lloc d'encontre, la Lluïsa donava menjar als coloms i li vaig fer una foto pareguda a la de les Rambles de Barcelona l'any 1970 (com passa el temps!).

I com a prova que Aveiro és una ciutat força agradable--pel meu gust, si més no-- adjunte també una de les fotos que es poden fer pels seus carrers.


4.4.12

Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa

Una de les retallades més importants en quantitat i qualitat dels pressupostos generals  de l'estat és la que ha sofert la inversió prevista pel Corredor Mediterràni. Aquesta inversió, en cas de fer-se, beneficiaria l'economia valenciana, de manera que, en compte d'una despesa, seria una inversió que portaria beneficis que ajudarien a superar la crisi, però no beneficiaria la vertebració política de l'Estat Espanyol. Diu l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa:



"Mentre que per als polítics i enginyers espanyols el paper del ferrocarril és, sobretot, un instrument de cohesió de l’Estat, des de l’Arc Mediterrani es veu com una eina al servei de l’economia productiva. El xoc d'interessos, doncs, resulta inevitable."

Si primer que res aplicàrem la racionalitat, independentment que forem d'esquerres o de dretes, d'aquest o de l'altre partit, valencians o castellans, al Corredor Mediterràni no li retallaríem ni un cèntim i es faria urgentment. Però si primer que res som alguna cosa, abans que sers racionals, ens costarà sortir de la crisi i en sortirem mal. I no ho dic jo, mireu qui ho diu:

 http://octubre.cat/activ_fitxa.php?id_activitat=1592