diumenge, 30 de maig de 2021

Trabajo, consumismo y nuevos pobres (Zygmunt Bauman)

 



Es tracta d’un assaig sobre l’evolució de la societat des de la revolució industrial a la societat de consum o societat postmoderna i com canvia el concepte de “pobre” durant aquest procés. Una frase que sintetitza el sistema: “Quan parle l’economia que calle l’ètica”
Aquest assaig, publicat per primera vegada el 1998, exposa una situació que adquireix una actualitat sorprenent. Ve a dir que no poder consumir és motiu de depressió, crea problemes mentals. Una afirmació que ve a corregir la meua opinió sobre quin és el motiu de la depressió i problemes mentals que ha creat la pandèmia del covid-19 i especialment el confinament. No és –com jo creia—la por a la pandèmia, la por a una malaltia estesa per tot el món que pot ocasionar una catàstrofe mundial. No és tampoc el fet de perdre mobilitat, per si mateix, sinó el fet de no poder consumir com voldríem.
Una conclusió: El sistema no accepta l’oci, sinó el descans com a un carburant per a reposar forces i continuar treballant i consumint. El dret a la mandra suposaria donar prioritat al que “es pot fer” sobre el que “cal fer”, és a dir, treure la productivitat de la lògica del mercat, cosa que seria una contradicció vista des d’aquesta lògica.
El menyspreu i la violència als indigents té com a objectiu que els treballadors accepten la conveniència de treballar a qualsevol preu i en les condicions que els imposen per por a veure’s abocats a la indigència.
El neoliberalisme, ens diu l’autor, no vol regularitzacions, normes; però els consumidors tampoc en volen. El que no perceben els consumidors és que, com a treballadors que són, la desregularització els deixa desemparats.
Hui no és pobre qui no treballa, sinó qui no consumeix. Hi ha un bon pobre? Sí, el pobre invisible, aquell que assumeix el seu destí de pobre i passa inadvertit per a no molestar als no pobres, als consumidors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada