El Compromís de Casp (II)

Ningú no posa en dubte que el Cisma d’Occident va ser determinant pel resultat final i l’entronització de Ferran d’Antequera com a rei dels tres estats de la Corona d’Aragó. El fet més clar i indiscutible és que el paper de Pedro de Luna (papa Benet XIII) és decisiu. Per a defensar que era el papa vertader Benet XIII necessitava el reconeixement de Castella i d’Aragó. Per això va pactar amb Ferran amb qui estava unit per una antiga amistat entre les famílies Trastàmara i Luna (Miguel Navarro Sorni) . També va comptar amb la inestimable ajuda del prestigiós predicador apocalíptic Vicent Ferrer, qui estava convençut, segons sembla, que Benet XIII era el papa vertader i que la seua obligació era ajudar-lo per a, així, aconseguir la unitat de l’Església (Alfonso Esponera). (Posteriorment canviaria d’opinió per motius teològics, segons algun dels ponents). Però en qualsevol cas, l'elecció de rei era tant una qüestió religiosa com qüestió d’estat.
Una cosa que he descobert: no és la primera vegada que un rei va ser elegit, no per testament sinó per acord dels parlaments (directament o indirecta). El mateix Martí l’Humà que estava a Sicília quan Joan I va morir sense descendència, va ser elegit rei pels parlaments de Catalunya i Aragó, convocats per les Generalitats de Catalunya i d’Aragó a Barcelona i Saragossa respectivament a iniciativa de les autoritats municipals. (José Angel Serna Muñoz, U.Z.) I a més, fins que va arribar el nou rei, van prendre (les corts) decisions importants que teòricament estaven reservades a la monarquia.
No és l’únic que diu que les ciutats –comerciants, baixa noblesa, lletrats, cavallers, artesans— estava guanyant protagonisme polític i imposaven els seus criteris per la seua força econòmica que començava a ser decadent per la noblesa. Sembla que ací naix la idea de ‘terra’, ‘pàtria’, ‘municipalisme’ com a sinònims de poder popular (Flacel Sabaté)

(Continuarà)