diumenge, 30 de setembre de 2018

El Compromís de Casp (i III)



Hi ha un altre fet que cal senyalar. Durant els dos anys d’interregne hi van haver fortes diferència per interessos contraposats per part de catalans contra catalans i de valencians contra valencians, fets que van influir en el resultat final. Serna Muñoz diu que van ser la societat urbana de cada regne qui van marca el full de ruta i que quan es va convocar la reunió estava quasi tot cuinat. Però per a Rafael Arbona, amb l’única cosa que estaven d’acord les diferents societats urbanes és que no fóra elegit Jaume d’Urgell. Potser les dues opinions es complementen.
I em quede amb el convenciment que per a tothom, el pitjor rei era no tenir-ne.
Això si, està demostrat que els nou jutges –tres per cada estat—van ser proposats per Aragó (se suposa que per Benet XIII) i acceptat pels altres dos estats.
I una cosa que, tot i ser sabuda, convé dir: historiadors dels tres països, catalans, valencians i aragonesos, afirmen que la Corona d’Aragó era una confederació formada per tres ESTATS INDEPENDENTS. El seu objectiu era defensar Catalunya de França i Aragó de Castella. Ho deixe escrit per si ha arribat fins ací –no ho crec—algun lector d’aquells que creuen que Catalunya era un Comtat d’Aragó.
Un fet que, encara que semble anecdòtic, no ho és. A Casp s’usen tres llengües: llatí, català i aragonès. I tots respecten el parlar dels altres (no ho dic jo, ho diuen així les actes de Casp) I a més, els catalans accepten que el català a València es diu valencià, i els valencians accepten que el valencià que ells parlen és el català. (Antoni Ferrando). Miracle de Sant Vicent?
Una altra curiositat: els jurats d’Oriola s’identifiquen com de nació catalana i parlen d’uns altres, de la mateixa diòcesi, que són de nació castellana. Antoni Ferrando). Encara falten segles per a parlar de la nació espanyola.
Però, i després de Casp? Tot l’anterior té importància històrica, però el realment important és: quines van ser les conseqüències de l’elecció de Ferran de Trastàmara? Les conseqüències són nefastes per a valencians i catalans. Ferran i els seus successors reparteixen el regne de València entre els senyors castellans i debiliten les institucions. Catalunya i València que prosperaven democràticament –els parlaments i les societats urbanes cada dia augmentaven el poder enfront del rei-- tornen cap al feudalisme. El nostre idioma comença a ser marginat dels llocs de poder.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada