dimecres, 9 de maig de 2018

FI D’ETA

Resultat d'imatges de pau simbolHo plantege amb un poc de retard perquè el transcurs del temps fa analitzar les situacions amb més objectivitat i menys apassionament. Confesse que quan l’IRA va anunciar una treva, em vaig alegrar. Quan va signar la pau amb el Regne Unit, l’alegria va ser immensa. M’agradaria la desaparició de qualsevol tipus de terrorisme, com el d’Al Qaeda, i qualsevol tipus de violència.

Dit això, he de confessar el que podria ser considerat un greu pecat: En vaig alegrar moderadament el dia que ETA va anunciar una treva provisional, em vaig alegrar més quan va anunciar que abandonava definitivament la lluita armada, i m’he alegrat moltíssim quan ha anunciat la dissolució. És cert que no tinc familiars ni amics que hagen sigut víctimes del terrorisme d’ETA, i segurament aquesta circumstància em permet veure les coses de diferent manera de qui ha sigut víctima, però no entenc, no puc entendre de cap manera, que hi haja persones que no s’alegren o que posen “peròs” a la seua alegria per la dissolució d’ETA.

Comprenc que les víctimes de terrorisme --i de qualsevol violència— senten dolor, i em solidaritze amb elles, però m’agradaria que aquestes víctimes, i sobretot els polítics que diuen defensar-les, s’alegraren de saber que ningú més serà víctima del terrorisme d’ETA i posaren l’accent en aquesta alegria per damunt d’altres consideracions. Algú, de manera exemplar,  ho fa així, com la família d’Ernest Lluch. No podent evitar el passat, el que ara i ací importa és que no hi haurà més víctimes d’ETA. Tant de bo poguérem dir el mateix de tots els terrorismes... i de totes les violències.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada