dilluns, 14 de maig de 2018

DEMOCRÀCIA PAUPÈRRIMA?



Fa uns dies, en un sopar tertúlia amb uns companys, vàrem debatre sobre la qualitat i salut de la democràcia espanyola. El tema va eixir a col·lació per un comentari meu sobre els presos polítics –presó preventiva— per haver complit amb el programa electoral amb què es van presentar, fet que, al meu entendre, demostra la poca qualitat de la democràcia. L’actuació dels antidisturbis, carregant contra ciutadanes i ciutadans, algunes ancianes, que sols pretenien votar pacíficament, és una altra prova de l’estat anèmic de la democràcia a l’estat espanyol. Un dels tertulians al·legava que la democràcia a Espanya gaudeix de molt bona salut, que els polítics independentistes estan tancats per haver faltat a la llei i que l’actuació de la policia i G.C. va ser correcta i proporcionada. Per a demostrar aquesta darrera asseveració, va aportar com a prova irrefutable que “no varen matar ningú”. En el seu dia ja vaig posar una entrada al Facebook dirigida a les meues amistats, en la que els reiterava aquesta amistat i estava orgullós d’ella, independentment del partit que foren i de si són sobiranistes o unionistes... però que s’abstinga de dir-me amic qui justifique la càrrega dels antidisturbis contra la ciutadania que volia votar pacíficament l’1 d’octubre. La prova de “l’absència de morts en les càrregues policials” va exhaurir la meua capacitat de mantenir la calma i el to de la discussió va pujar a un nivell de decibels perillosos per uns timpans dèbils per motiu de l’edat avançada.
Vaig exposar l’argument que si el referèndum era il·legal
–il·legal segons quina llei? L’espanyola, la catalana o la internacional?— sols calia que els tribunals invalidaren el resultat, però que, en qualsevol cas, les càrregues era un greu atemptat contra els drets humans i a la bona pràctica democràtica. He de dir que aquest argument és compartit per organismes tan poc radicals com Amnistia Internacional i l’Alt Comissionat dels Drets Humans de l’ONU, atés que a l’informe anual de 2017 consta Espanya amb l’actuació dels antidisturbis l’1 d’octubre.
A continuació vaig exposar més arguments sobre l’escassa salut de la democràcia espanyola, com queda demostrat pel resultat de tantes sentències del tribunal de La Haya (uns joves que havien cremat un retrat del rei, Otegui que havia estat condemnat per un simple exercici de llibertat d’expressió, i altres condemnats polítics), pels processos oberts contra titellaires i cantants de rap... Recordem també els monuments, les plaques commemoratives, els noms dels carrers que encara reten homenatge al franquisme, i que costa tant de retirar, tot i una llei de memòria històrica que no acaba de complir-se, la renovació del ducat de Franco i l’existència d’una associació en honor del dictador que gaudeix de suculentes subvencions. També la reacció corporativista –salvem les excepcions individuals que calga— del sistema judicial, la seua sorpresa i mostra de dignitat ferida davant les protestes feministes per l'anomenada sentència de la “manada”, demanant un respecte al sistema que aquest no aplica a les dones quan són agredides per homes,
I per si no fóra poc, pensem en l’alt nivell de corrupció política, tant en quantitat com en qualitat. Bé, el cas és que al final vaig dir que “Actualment a Espanya hi ha tan poca democràcia com quan Franco” Vaig exagerar? Jo crec que sí. Ara recorde els cinc afusellats, ja en temps d’agonia del dictador, els morts de Vitòria, les tortures (també n’hi ha hagut en democràcia!) ... i lamente el que vaig dir. No es pot comparar res amb el temps de Franco. Tanmateix...
Em ve a la memòria un fet acadèmic de l’any 1960 (o 1961 no estic segur). Un professor d’institut, catedràtic d’història (*), ens va explicar la Reconquista. Va dibuixar un mapa de la península Ibèrica i va fer una ratlla que anava aproximadament des del centre dels Pirineus a la desembocadura del riu Segura, aproximadament he dit, doncs el dibuix era prou esquemàtic. I ens va explicar (en castellà, clar) que hi havia dues reconquistes. Una que va començar a Covadonga “que no es la nuestra” i una altra que va començar amb la Marca Hispànica, que és la nostra i que explicaré durant el present curs. Si al final de curs ens ha sobrat temps, potser veurem alguna cosa de “la otra” reconquista, va acabar dient.
Cap dels alumnes, ni el director de l’institut, ni cap pare d’alumne, ni el governador Civil, ni el ”delegado local del Movimiento”, ni el professor de “formación del espíritu nacional”, ni cap bidell possiblement vigilant de l’ortodòxia del Règim i confident de la “brigada politicosocial”, no van denunciar el meu professor d’història. Hui en dia, tal com estan el PP i C’s, en pla caça de bruixes al més pur estil macartista, no estic segur que no demanaren que fóra denunciat anònimament, empresonat preventivament i jutjat per adoctrinament escolar. No em negareu que si a aquella l'anomenaven democràcia orgànica, a aquesta podríem dir-li democràcia paupèrrima.

(*) No diré el nom del professor ni el de l’institut. El professor ja ha faltat, supose, però no em fie del que siga capaç de fer algun actual defensor i salvador de la Pàtria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada