L’herència dels càtars (Pep Castellano. Esplai. Edicions del Bullent)

Una novel·la amb una estructura narrativa que m’és familiar i que m’agrada, clar. Comença en l’actualitat, una història de l’Edat Mitjana basada en uns papers trobats casualment, un tresor, unes històries d’amor i, finalment, tornar a l’actualitat. Els càtars, l’orde dels Templers, i les lluites de l’Edat Mitjana, amb un missatge contundent en contra de la guerra que sempre la paga el poble, amb sang i amb diners. Una novel·la entretinguda per a gent jove, cosa que no vol dir que no puga llegir-la amb gust algun iaio com jo.

Hum... Rita. L’home que ensumava dones. (Isabel Clara Simó)

Un relat inserit en un altre. La dona (una professora jubilada) que li fa desfici, jo diria que por, reunir-se amb les amigues de facultat per no comprovar la realitat del pas del temps, tot i que finalment accepta aquesta realitat, que es troba un manuscrit (relat inserit) que conta la història d’un jove marginal amb dots naturals per a sentir i diferenciar els olfactes més amagats, i la seua amant. Un cant a la llibertat sexual, al feminisme i a la solidaritat.
Escrita amb els recursos literaris d’una mestra dels relats, que usa els flashback en els moments oportuns, que inclou cites literàries en el manuscrit que la primera narradora coneix o cerca per conéixer, donant-li una aparença de fet real, una versemblança sorprenent. I una tesi sobre la comunicació, que no depén de les paraules sinó de la voluntat de comunicar-se. I unes circumstàncies estranyes per demostrar la realitat dels fets narrats, tot i que al final et posa a la boca un somriure un tan trist, però que ha fet reflexionar.

FESTA DEL BÀSQUET

Tardor 1988. 1r. partit a Casa. Pati del Col·legi l'Alfàs

Novembre 2016. Han passat 28 anys Pavelló municial

Diumenge es va celebrar la festa anual del bàsquet. Enguany ha estat una celebració força especial, en la que pràcticament no ha faltat ningú. El motiu, com supose que tot el món sabrà, era que s’havia fet realitat la històrica reivindicació del CB Pedreguer: Volem pavelló. Ara, Ja tenim pavelló. El basquet de Pedreguer no sols ha sigut constant en la reivindicació sinó que, a més a més, ha tingut paciència. És a dir, ha aguantat fred, vent i rosades, i tot el que ha calgut, sense baixar mai els ànims. Ha resistit. La prova és que des de l’any 1988 que es va crear el club amb uns quants xicons entre divuit i vint anys (amb un xiquets juvenils i un equip femení juvenil que es va formar el 1989) fins hui, el club ha anat pujant en quantitat i qualitat i actualment Pedreguer té, entre el club i l’escola municipal, fama reconeguda per tot el País Valencià, i és un referent de basquet. Publique unes fotos de jugadores i jugadors en actiu i retirats, diumenge al pavelló municipal i alguns dels primers equips, des de fa 28 anys. Si algú no és conscient del pas del temps, que observe les caretes. De dinar uns cus-cus excel·lents. L’enhorabona a totes i tots els aficionats al basquet, a l'esport en general i a l’Ajuntament per l’esforç. Ara a gaudir.

1r. equip femení 1989

Obrint pas. Tècnica i passió

Xàbia 1990

La taula

20-11-2016 Pavelló municipal de Pedreguer

20-01-90 Pati Col·legi Alfàs

Qui va per ells? Pedreguer!!!

Les celebracions es feien al Trepig 18

Juvenil. Gener 1991

Campió de lliga

Campió de Lliga Femení 205-06

Una gran temporada 2005-

Molts anys reivindicant pavelló. Ja en tenim!

El Trull. Un equip intractable

A per totes. Així es va guanyar una paella
que va ser la primera celebració

La imatge desitjada (J. Vicent Viel)

Una novel·la policíaca ambientada en la València de l’edat Mitjana, en la que el cap de guaita ha de descobrir, sota la pressió d’un senyor negociant, ric i important amb ambicions polítiques, qui ha robat una imatge de la mare de Déu propietat del citat senyor. Té els elements d’una novel·la negra, però crec que no és apropiat parlar d’aquest gènere en un relat que té lloc al segle XIV. Per una altra banda, el cap de guaita juga amb gran avantatge respecte a un detectiu del segle XX o XXI, perquè algunes confessions s’aconsegueixen gràcies a les accions ben expeditives de l’època, i no gràcies a l'enginy del detectiu. Podem dir que és entretinguda i, al mateix temps, està ben ambientada en la València de l’edat mitjana.

L'amor també mata (Josep Franco)

Novel·la negra (curta) de Josep Franco, en la que una prostituta es converteix en escriptora per a narrar un cas d'un inspector de policia jubilat amb qui conviu i ha compartit algun projecte empresarial fracassat. Com a característica de qualsevol novel·la negra té el seu rerefons politicosocial, i el puntet d'humor imprescindible que ací es converteix quasi en una novel·la d'humor. El relat, en primera persona --característica del gènere-- és desimbolt i té l'espontaneïtat que se li suposa a la narradora, amb les limitacions que, de vegades, l'imposen els correctors, i que ella ho adverteix amb una gràcia que sols pot tindre la mestria literària de Josep Franco. Es llegeix d'una sola tirada.

TRUMP-RAJOY-SUSANA

Em quede bocabadat de veure votants del PP espantats perquè a USA han guanyat els republicans. Rajoy és igual que Trump! Estic observant més dramatisme en l'elecció de Trump que en la de Rajoy com a candidat més votat o com la del PSOE investint a Rajoy. M'agradaria que algú m'explicara la diferència.

El fet sobre el qual cal reflexionar, és perquè americans d'origen hispà, afroamericans, musulmans, treballadors... poden votar a Trump. O si voleu, ho dic d'una altra manera: el que cal reflexionar és perquè a Espanya, la majoria de classe mitjana, destruïda pel PP, de treballadors mal pagats convertits en treballadors parats sense paga o amb paga miserable, voten al PP o al PSOE, que al cap i a la fi, ha permés el govern de Rajoy per por a la independència de Catalunya o per por al radicalisme de Podemos-IU.

I si voleu, us diré --i si no voleu, no ho escolteu, però ho diré igual-- quin és el resultat de la meua reflexió: El vot als partits de dreta, per part de les classes populars, creix directament proporcional a la moderació o dretanització dels partits d'esquerre.

Potser algun politòleg, polític, sociòleg, filòsof, teòleg, historiador o matemàtic no estiga d'acord amb això, però serà perquè de tan savis que són, miren coses tan abstractes que estan cecs i no veuen el que tenen davant dels ulls. 

P.S. El que he escrit ho haguera pogut escriure d'una manera políticament més correcta, però no ho he fet perquè no m'ha donat la gana. Val?

A Trenc d’alba (Agustí Colomer)

 Llibre de memòries, escrites per un fill, en primera persona clar, narrant la joventut de son pare, des del principi de la república fins al final de la guerra. Un jove que compagina harmònicament la seua fe cristiana, conseqüència de l’educació religiosa rebuda als salesians d’Alcoi (Patronat de la joventut obrera) i els moviments revolucionaris, a l’institut Obrer de València, on va ser militant anarquista.

Roses negres a Kosovo

Una novel·la en forma de crònica. Se suposa que els personatges que apareixen en la novel·la són ficticis. És l’única cosa per la qual podem qualificar de novel·la aquest llibre de Jesús Cortés. Però que probablement aquets noms també són reals, tot i que anaven en caravanes diferents a les que relata l’autor. Perquè tot i que siga ficció, més aviat podem parlar de crònica. Una crònica de expulsions, migracions massives amb caravanes de la mort (de fam, de sed, de metralletes de l’exercit servi, dels franctiradors de les milícies servies, de bombes de l’OTAN, caigudes on no tocava per errors tècnics, allò que es diu danys colaterals, assassinats, sofriments, tot portat a terme amb alevosia i nocturnitat. Odi i més odi. Després el sofriment dels campaments de refugiats. Aquests fets són recents, encara els guardem en la memòria, quan estan produïnt-se uns altres idèntics a Síria. Tot i que no és imprescindible, convé llegir la novel·la amb un mapa davant, a no ser que el lector conega ben bé la situació geogràfica de les ciutats de Kòsovo, Macedònia i Albània. Pel meu gust, la novel·la hauria pogut anar acompanyada d’una trama paral·lela, que fera el relat més amable, però queda clar que l’autor ha volgut fer un relat dur, real, una crònica com ja hem dit, potser per a moure consciències i no ha volgut suavitzar uns fets tan horrorosos com els que es van viure a Kòsovo.