TRES ASSAIGS

Editorial Proa ha publicat en un sol tom tres assaigs (El sentit de la ficció, La matèria de l’esperit i Les incerteses) de Jaume Cabré. Reflexions sobre art en general i concretament literatura i música. Els tres assaigs s’acoblen harmoniosament i suposen un gaudi per a amants de l’art, especialment per a les persones apassionades per la lectura. Una reflexió feta art.

GUILLEM (Núria Cadenes)

 

En principi havia arribat a pensar que llegir aquest llibre quan he viscut en el temps en què Guillem Agulló va ser assassinat, quan he llegit moltes coses sobre aquest fet i les circumstàncies, quan he vist la pel·lícula “La mort de Guillem” quan conec personalment a la família, poques coses més em podria aportar. Però he comprat (i l’he llegit immediatament) en honor a Guillem i per respecte a l’autora a la qual admire com a persona i escriptora. Anit es va fer la presentació al Casal Jaume I de Pedreguer (gràcies, amigues i amics de la direcció del Casal). Una gran sorpresa en llegir el llibre per la forma en què ens explica coses que sabíem i altres que encara ignoràvem, i un plaer, un immens plaer, haver tingut l’oportunitat de gaudir de la presentació. Gràcies, Núria.

EL HOYO (Manuel Cerdà)

 

Un relat curt quant a extensió física, però llarg quant a capacitat per a fer pensar. Llegir-lo m’ha recordat els relats de Franz Kafka i he vist reminiscències de filosofia existencialista i de lliure pensador. També ens fa pensar en Nietzsche i està escrit amb una ironia dura. La trama: un home cau dins d’un pou. Aconseguirà eixir? Crec que això no és important, la pregunta correcta és si tu, si jo, podràs, podré, eixir del pou del desassosseg de les nostres limitacions, de les regles que ens imposa la societat, de les contradiccions internes. És, sobretot, una introspecció. Un relat recomanable per a totes aquelles persones que els agrade llegir llibres que fan pensar... i pensar lliurement.
Ah! Per als joves no té importància, però els majors que ja tenim la vista deficient, una bona edició amb lletra de tipografia generosa, com és el cas, és d’agrair.
Podeu adquirir-lo a:
https://www.amazon.es/El-hoyo-Manuel-Cerd%C3%A0/dp/B08KLT43VR/ref=sr_1_3?

GALÍNDEZ (Manuel Vázquez Montalbán)

Molta gent de la meua generació vam aprendre a llegir entre línies als finals de la dècada dels anys seixanta i principi dels setanta del segle XX, gràcies, entre alguns altres, a Vázquez Montalban. Els seus articles a Triunfo i les seues novel·les –amb Pepe Carvallo, Biscuter...—ens van fer gaudir i pensar. Encara queden algunes novel·les de qui en un temps va ser un dels meus autors preferits, que no he llegit. Una d’aquestes assignatures pendents era Galíndez, acabada de llegir a final de l’estiu d’enguany.
En llegir a Vázqyez Montalbán cal fer-se preguntes contínuament. Per exemple: per què investigar la figura d’un representant del govern basc en l’exili i no, per exemple, un representant del govern republicà en l'exili? És casualitat o conseqüència d’alguna circumstància aleatòria? Clar que no. Per què la investigadora és una sociòloga estatunidenca i no canadenca, europea o sud-americana? És una qüestió sense gens d'importància i podria haver tingut una altra nacionalitat? Clar que no. Or de la dictadura de Trujillo, l’acció podria haver ocorregut a una altra dictadura sud-americana? Transcorre a la República Dominicana, per casualitat? Clar que no.
La trama de la novel·la hi hauria tingut el mateix interés i el mateix desenllaç si el polític haguera sigut representant del govern de la república en l’exili, si la investigadora haguera sigut argentina, si en compte de la República Dominicana haguera passat a Panamà. Però el missatge de Vàzquez Montalbán no existiria, perquè Trujillo és anomenat “generalísimo”, perquè la policia política d’USA investiga, als anys vuitanta –democràcia-- a una ciutadana del seu estat. Tot això ens fa pensar en el franquisme i la seua policia política. I que significa els serveis d’intel·ligència d’USA i la seua relació amb una ciutadana del seu estat? Per què Galindez, un independentista basc? Alguna relació amb l’Espanya postfranquista?

PROLETKULT. (Wu Ming)

 

Es tracta d’una novel·la històrica que tracta de la revolució russa, des dels seus inicis a principi de segle XX fins a la celebració del 10é aniversari de la revolució el 1927, amb les seues contradiccions i lluites internes.

Com a recurs per a dotar-la d’una trama que cree interés i basant-se en les creacions literàries d’un dels protagonistes principals, Aleksandr Alesandrocitx Malinouski (o Saixa), més conegut com a Bogdànov, l’autor –en realitat autors, Wu Ming, Sense Nom en xinés, és el pseudònim d’un col·lectiu— crea un personatge, la Denni, que afirma ser originaria de Nacum, un planeta d’una galàxia llunyana. Però Nacum no sols és una fantasia de ciència-ficció per a aportar interés a la història, és a més a més, una utopia basada en la idea que té Bogdànov de la futura societat socialista, que no dependrà de la tutela ni direcció del Partit ni de l'Estat i que hi ha “d’esbandir les velles jerarquies” Fer la revolució no és solament que el proletariat prenga el poder sinó canviar la mentalitat de la societat, com diu Saixa “Haver defenestrat el tsar no vol dir que el tsar ja no sigui –i tocant-se el cap, afegeix— és aquí, a la ment”
I l’instrument que proposa Bogdànov per a canviar la mentalitat és el PROLETKULT, la cultura del proletariat. Però què és?, com es fa? Aconseguirà l’objectiu?
Els personatges ens mostren el sofriment personal pel trauma de la guerra, l’heroïcitat que suposa la lluita per la revolució i la frustració o el desencant per no aconseguir l’objectiu tal com l’havien previst.
I com resoldrà l’autor la dicotomia d’una part històrica i una altra que sembla ciència-ficció? Per a saber-ho, llegiu la novel·la, no us penedireu.

LA BÍBLIA I EL TIRANT

A partir de demà, divendres, estarà a la venda la meua novel·la “La Bíblia i el Tirant”, en principi a la Llibreria Mestral de Pedreguer i, supose que en uns dies, també en altres llibreries de la Marina Alta. M’hauria agradat fer una presentació de llibre a la manera tradicional, parlar personalment amb vosaltres, firmar llibres, xerrar i fer-nos un vinet o una cervesa, però no he volgut que juguem a la ruleta del possible contagi del Covid 19. Consegüentment la disjuntiva és o ajornar la presentació fins a la disponibilitat d’una vacuna, o fer una presentació telemàtica. He optat per la segona. La presentació es publicarà el dia 24 de juny. Organitzarem el següent joc: si algú prefereix llegir la novel·la abans de la presentació i fer algun comentari o alguna pregunta, podrà fer-ho fins al dia 20 de juny, en el que es gravarà el vídeo de la presentació. Els comentaris o preguntes podeu gravar-les en vídeo (en horitzontal) o per escrit, i en qualsevol cas, enviar-me-les per e.mail a josepcastellovives@gmail.com  (Publique la foto de la coberta i contracoberta)
Amigues, amics, moltes gràcies per la vostra comprensió i participació en aquesta presentació telemàtica. Una abraçada virtual.

NATURA QUASI MORTA (Carme Riera)

He acabat la lectura de”Natura quasi morta” de Carme Riera, una novel·la negra amb una trama ben desenvolupada, més transparent o menys complexa que la clàssica novel·la negra americana. L’acció transcorre en el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, ambient ben conegut per l’autora, un món que retrata amb les seues virtuts i petites misèries.
Al contrari del que és característic de la novel·la negra en la qual el protagonista principal és un detectiu privat o policia amb molta personalitat i uns tics inconfusibles, ací la força queda diluïda entre l’inspector Josep Lluçanés i la sotsinspectora Manuela Vázquez –homenatge al pare literari de Carvalho— que presenten certes pinzellades identitàries però perden importància per la fragmentació, a més de ser persones “massa normals” pel meu gust, normalitat, però, que atorga versemblança. Si comparem amb la novel·la negra americana, també falta el personatge de Dona Fatal que ací és substituït per Home Prepotent, una novetat, o una substitució, en el gènere que propose comptabilitzar a favor de Carme Riera, tot i que, en literatura, jo sóc fan de les dones fatals.
I l’humor negre? Xe, substituir un animalet de carn i ossos per un de plàstic té molta gràcia. És humor negre, sarcàstic, burleta o... exigències del guió?
Una lectura interessant, entretinguda i agradable. Que qui és l’assassí o assassina? Home, això no es diu. Llegiu-la.