DEMOCRÀCIA PAUPÈRRIMA?

Fa uns dies, en un sopar tertúlia amb uns companys, vàrem debatre sobre la qualitat i salut de la democràcia espanyola. El tema va eixir a col·lació per un comentari meu sobre els presos polítics –presó preventiva— per haver complit amb el programa electoral amb què es van presentar, fet que, al meu entendre, demostra la poca qualitat de la democràcia. L’actuació dels antidisturbis, carregant contra ciutadanes i ciutadans, algunes ancianes, que sols pretenien votar pacíficament, és una altra prova de l’estat anèmic de la democràcia a l’estat espanyol. Un dels tertulians al·legava que la democràcia a Espanya gaudeix de molt bona salut, que els polítics independentistes estan tancats per haver faltat a la llei i que l’actuació de la policia i G.C. va ser correcta i proporcionada. Per a demostrar aquesta darrera asseveració, va aportar com a prova irrefutable que “no varen matar ningú”. En el seu dia ja vaig posar una entrada al Facebook dirigida a les meues amistats, en la que els reiterava aquesta amistat i estava orgullós d’ella, independentment del partit que foren i de si són sobiranistes o unionistes... però que s’abstinga de dir-me amic qui justifique la càrrega dels antidisturbis contra la ciutadania que volia votar pacíficament l’1 d’octubre. La prova de “l’absència de morts en les càrregues policials” va exhaurir la meua capacitat de mantenir la calma i el to de la discussió va pujar a un nivell de decibels perillosos per uns timpans dèbils per motiu de l’edat avançada.
Vaig exposar l’argument que si el referèndum era il·legal
–il·legal segons quina llei? L’espanyola, la catalana o la internacional?— sols calia que els tribunals invalidaren el resultat, però que, en qualsevol cas, les càrregues era un greu atemptat contra els drets humans i a la bona pràctica democràtica. He de dir que aquest argument és compartit per organismes tan poc radicals com Amnistia Internacional i l’Alt Comissionat dels Drets Humans de l’ONU, atés que a l’informe anual de 2017 consta Espanya amb l’actuació dels antidisturbis l’1 d’octubre.
A continuació vaig exposar més arguments sobre l’escassa salut de la democràcia espanyola, com queda demostrat pel resultat de tantes sentències del tribunal de La Haya (uns joves que havien cremat un retrat del rei, Otegui que havia estat condemnat per un simple exercici de llibertat d’expressió, i altres condemnats polítics), pels processos oberts contra titellaires i cantants de rap... Recordem també els monuments, les plaques commemoratives, els noms dels carrers que encara reten homenatge al franquisme, i que costa tant de retirar, tot i una llei de memòria històrica que no acaba de complir-se, la renovació del ducat de Franco i l’existència d’una associació en honor del dictador que gaudeix de suculentes subvencions. També la reacció corporativista –salvem les excepcions individuals que calga— del sistema judicial, la seua sorpresa i mostra de dignitat ferida davant les protestes feministes per l'anomenada sentència de la “manada”, demanant un respecte al sistema que aquest no aplica a les dones quan són agredides per homes,
I per si no fóra poc, pensem en l’alt nivell de corrupció política, tant en quantitat com en qualitat. Bé, el cas és que al final vaig dir que “Actualment a Espanya hi ha tan poca democràcia com quan Franco” Vaig exagerar? Jo crec que sí. Ara recorde els cinc afusellats, ja en temps d’agonia del dictador, els morts de Vitòria, les tortures (també n’hi ha hagut en democràcia!) ... i lamente el que vaig dir. No es pot comparar res amb el temps de Franco. Tanmateix...
Em ve a la memòria un fet acadèmic de l’any 1960 (o 1961 no estic segur). Un professor d’institut, catedràtic d’història (*), ens va explicar la Reconquista. Va dibuixar un mapa de la península Ibèrica i va fer una ratlla que anava aproximadament des del centre dels Pirineus a la desembocadura del riu Segura, aproximadament he dit, doncs el dibuix era prou esquemàtic. I ens va explicar (en castellà, clar) que hi havia dues reconquistes. Una que va començar a Covadonga “que no es la nuestra” i una altra que va començar amb la Marca Hispànica, que és la nostra i que explicaré durant el present curs. Si al final de curs ens ha sobrat temps, potser veurem alguna cosa de “la otra” reconquista, va acabar dient.
Cap dels alumnes, ni el director de l’institut, ni cap pare d’alumne, ni el governador Civil, ni el ”delegado local del Movimiento”, ni el professor de “formación del espíritu nacional”, ni cap bidell possiblement vigilant de l’ortodòxia del Règim i confident de la “brigada politicosocial”, no van denunciar el meu professor d’història. Hui en dia, tal com estan el PP i C’s, en pla caça de bruixes al més pur estil macartista, no estic segur que no demanaren que fóra denunciat anònimament, empresonat preventivament i jutjat per adoctrinament escolar. No em negareu que si a aquella l'anomenaven democràcia orgànica, a aquesta podríem dir-li democràcia paupèrrima.

(*) No diré el nom del professor ni el de l’institut. El professor ja ha faltat, supose, però no em fie del que siga capaç de fer algun actual defensor i salvador de la Pàtria.

FI D’ETA

Ho plantege amb un poc de retard perquè el transcurs del temps fa analitzar les situacions amb més objectivitat i menys apassionament. Confesse que quan l’IRA va anunciar una treva, em vaig alegrar. Quan va signar la pau amb el Regne Unit, l’alegria va ser immensa. M’agradaria la desaparició de qualsevol tipus de terrorisme, com el d’Al Qaeda, i qualsevol tipus de violència.

Dit això, he de confessar el que podria ser considerat un greu pecat: En vaig alegrar moderadament el dia que ETA va anunciar una treva provisional, em vaig alegrar més quan va anunciar que abandonava definitivament la lluita armada, i m’he alegrat moltíssim quan ha anunciat la dissolució. És cert que no tinc familiars ni amics que hagen sigut víctimes del terrorisme d’ETA, i segurament aquesta circumstància em permet veure les coses de diferent manera de qui ha sigut víctima, però no entenc, no puc entendre de cap manera, que hi haja persones que no s’alegren o que posen “peròs” a la seua alegria per la dissolució d’ETA.

Comprenc que les víctimes de terrorisme --i de qualsevol violència— senten dolor, i em solidaritze amb elles, però m’agradaria que aquestes víctimes, i sobretot els polítics que diuen defensar-les, s’alegraren de saber que ningú més serà víctima del terrorisme d’ETA i posaren l’accent en aquesta alegria per damunt d’altres consideracions. Algú, de manera exemplar,  ho fa així, com la família d’Ernest Lluch. No podent evitar el passat, el que ara i ací importa és que no hi haurà més víctimes d’ETA. Tant de bo poguérem dir el mateix de tots els terrorismes... i de totes les violències.

AÏLLATS

Tan nefast va estar l’excés d’eufòria de l’espanyolisme quan van detenir Puigdemont a Alemanya, com l’excés de ràbia que ha vomitat quan la justícia alemanya l’ha deixat en llibertat. L’editorial de Jiménez Losantos és el botó de mostra més expressiu però no l’únic, per desgràcia. Els dos extrems del mateix discurs revelen que per part de l’espanyolisme –espanyolisme com a ideologia—no es pot esperar diàleg o vocació de trobar una via pacífica de negociació i resoldre el problema mitjançant la negociació política i democràtica. Sols es pot esperar que a Espanya hi haja també un col·lectiu suficient nombrós i amb l’autoritat política, moral i intel·lectual necessària per a construir una opció de trellat que porte a una solució civilitzada del problema.
L’actuació de la justícia alemanya, la belga, les declaracions del govern suís negant-se a què Falciani siga moneda de canvi amb Rovira, les investigacions del govern belga sobre espionatge espanyol dins de Bèlgica (targetes de geolocalitzadors a Puigdemont), la sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg respecte als joves catalans condemnats per la justícia espanyola per injúries al rei, l’informe de l’Alt Comissionat de l’ONU declarant que a Espanya es van vulnerar els drets humans en les càrregues policials de l’1 O, la declaració que encomana Espanya a respectar els drets civils de Jordi Sànchez, units a la vergonyosa multitud de casos de corrupció política que arriba a extrems tan miserables com el cas del màster de Cifuentes, les baralles infantils de la casa reial, tot junt fa pensar que Espanya es quedarà en poc temps, completament aïllada del món civilitzat.
La declaració d’Ivo Vajgl, exministre d'Afers Estrangers eslové i actual eurodiputat “Si no aturem Rajoy, el corrent autoritari s’escamparà per tot Europa” és ben expressiva de la realitat política a Espanya i a Europa, però falta dir una cosa: a Rajoy l’ha d’aturar, abans que ningú, la ciutadania espanyola. I no sols és Rajoy, també és tot el PP i Ciutadans i la major part del Gran Poder Mediàtic Espanyol i fins i tot el PSOE que està tan marejat que no sap diferenciar entre Espanya i espanyols, entre interessos del poder econòmic i financer i interessos dels treballadors, entre lleis i democràcia.
Jo no veig per cap lloc eixa ciutadania espanyola capacitada i disposada a crear una alternativa a l’autoritarisme, a l’arbitrarietat, a la corrupció, al desgovern i a la misèria moral que actualment governa Espanya. La solució del Principat de Catalunya és clara i ferma. Els altres haurem d’encetar el mateix camí ben aviat o ens quedarem aïllats dins l’illa.

De poble

Ser de poble, en molts aspectes, és una sort. Fins i tot en alguns aspectes intranscendents, com el de l’exemple que ara exposaré. Primer hauré de dir, que també els de poble podem ignorar fets que normalment atribuïm a gent de poble, de la mateixa manera que, una persona de ciutat pot tenir coneixements que normalment atribuïm a gent de poble. Fetes les excepcions, anem a la qüestió. He llegit en una novel·la el següent paràgraf:  “...  ni tan sols a eixes primeres hores de matí corria una miqueta d’aire...”  L’autor, que mereix tot el meu respecte i admiració, es referia a un dia d’estiu en el qual s’endevinava que seria calorós perquè a l’eixida del sol no corria l’aire. Ni tan sols a eixes primeres hores del matí.
L’autor és una persona de ciutat. Si haguera sigut de poble, si haguera anat alguna vegada a tirar sulfat a les tomaqueres o als ceps, o a tirar herbicida a l’herba roquera que creix a la vora dels màrgens o a la canyota que resisteix pels racons dels bancals, on no arriben les aixades de les mules mecàniques, hauria sabut que aquestes feines s’han de fer de bon matí i no a qualsevol altra hora del dia. Perquè és just a aquestes primeres hores del matí quan normalment no corre ni una miqueta d’aire i el sulfat no et crema els ulls ni l’herbicida no vola incontroladament a contaminar les hortalisses. I que, consegüentment, del fet que a les primeres hores del matí no corre ni una miqueta d’aire no podem deduir que farà un dia de calor, perquè això passa a qualsevol estació de l’any, i a continuació pot fer calor o fred.
Reconec que molta gent de poble no és llauradora i normalment no va a tirar sulfat ni herbicida, però als nostres pobles no és fàcil trobar algú que no hi haja fet ni vist fer aquestes feines o, si més no, n’haja sentit parlar alguna volta, encara que siga esmorzant amb els amics.

Miguel Iceta

He deixat passar un poc de temps per tal d’asserenar-me respecte al tema del qual vull escriure, i fer-ho sense rancúnia ni  ressentiment. Iceta, el polític del PSC, és una persona que m’ha generat simpatia i ha merescut el meu respecte, independentment de compartir o no --a voltes si, a voltes, no-- les seues idees polítiques o la seua actuació com a polític. Perquè, entre altres coses, és una persona que ha lluitat amb dignitat i valentia contra la marginació d’un col·lectiu del qual forma part.
També he de dir que ara ja no mereix ni la meua simpatia ni el meu respecte com a polític. Com a persona, tots mereixem el mateix. El dia que les Corts Catalanes van aplaudir majoritàriament –molt majoritàriament—a les famílies dels presos independentistes catalans, no aplaudien la República de Catalunya, no aplaudien el procés d’independència, no aplaudien els polítics empresonats. No, el que aplaudien era a unes persones, a unes famílies que sofrien –com altres col·lectius que per sofrir mereixen respecte i solidaritat—estar separades del marit, de la muller, del pare, de la mare. Iceta, va negar el seu aplaudiment, la seua solidaritat, com també ho van fer la resta de diputats i diputades del PSC, dels quals esperava poc. De C’s i PP no cal parlar. I jo, a partir d’aquell moment, li negue la meua simpatia i el meu respecte com a polític. Si dimiteix a conseqüència d’aquell acte d’insolidaritat, potser li tornaré el meu respecte. Tinc por de negar-li el meu respecte com a persona i després penedir-me, perquè això de negar el respecte a una persona és molt fort. Però si diré que no considere a Miquel Iceta una bona persona. No. No ho és. Els socialistes catalans es mereixen uns altres liders... o un altre partit.

Setmana Santa

Setmana Santa: Dedique a les meues amistats catòliques practicants el següent text bíblic:

“Atreure amb la força, amb els cops, amb els empresonaments a aquells que hom no ha pogut convèncer per la raó, és una heretgia execrable.” (Sant Anastasi. Llibre I)

En honor a les víctimes de les càrregues policials de l’1 O i els independentistes empresonats.

PROGRAMES DE FESTES DE PEDREGUER

Tots els programes de festes de Pedreguer han estat digitalitzats i indexats per Antònia Server Ramis-Vives i disponibles a la nova web de l’Ajuntament, a disposició de qui vulga consultar-los. És un treball exhaustiu, portat a terme amb paciència durant molt de temps, com alguns sabem, que facilitarà futures investigacions històriques, sociològiques, econòmiques sobre Pedreguer. Els tipus de comerç i indústria, l’estil i el rerefons social de les col·laboracions literàries, les fotografies, la manera de ser d’un poble en una època determinada segons les seues festes, i altres dades, podran ajudar a qui tindrà curiositat per a conéixer la història recent de Pedreguer. I serà un instrument especialment interessant per als qui vulguen investigar i treballar des d’una perspectiva científica.
Amb aquesta idea algunes persones de Pedreguer, entre els quals em trobe, havíem col·leccionat els programes. Ara estan disponibles per tot el món, de manera fàcil i assequible.
En la meua modesta opinió és la millor aportació feta per a l’estudi de Pedreguer (per al període que va des de la meitat del segle passat fins a l’actualitat).
Gràcies i enhorabona, Antònia.