Contra la violència masclista

No queda res a dir contra la violència masclista. Contra els maltractaments, assassinats, violacions, sols aprofitaran accions contundents. Dissabte en la concentració a Pedreguer organitzada per Femme Força hi va haver un element nou: Or d'un minut de silenci, vam fer un minut de soroll. El minut de silenci està devaluat, no aprofita per a res. El minut de soroll expressa millor el que cal fer. El silenci, la discreció, el respecte contra la violència masclista, ha quedat demostrat que no porta enlloc. Soroll, molt de soroll, irreverència, crits, molestar, perquè tothom s'adone que el problema és greu, molt greu i que ni les administracions públiques ni els partits polítics majoritaris ni una gran part de la societat, tenen gens d'interés a solucionar. Cal fer soroll, menys paraules i més soroll. Molt de soroll.

VACUNES

És temps de vacunes, especialment la de la grip, quasi obligada per als vells (persones majors diuen alguns, no sé per què). Fa uns dies i a conseqüència d’una analítica amb un resultat prou “normal”, per ser el d’una persona de la meua edat, el metge en va ordenar que em vacunara contra la grip i contra un virus que tots portem dins i que causa pneumònia. Després em va advertir que la vacuna contra la pneumònia havia de pagar-la i el seu cost és de vuitanta euros.
Em vaig vacunar contra la grip però no contra la pneumònia. El doctor em va preguntar perquè no m’havia vacunat contra la pneumònia i em va soltar un seguit d'arguments en defensa de la vacuna basant-se en la gran quantitat de morts que provoca la malaltia, especialment amb persones majors, va dir Li vaig contestar que no estava disposat a pagar per una vacuna per qüestió de principis.
--Els principis són més importants que la salut?—va preguntar el metge
--No doctor—li vaig respondre— la salut és la cosa més important, i els meus principis es basen precisament en aquesta premissa.
A continuació li ho vaig acabar d’explicar:
L’objectiu més important d’un estat, el més sagrat, l’ineludible (al meu entendre) és la salut de les persones que hi formen part. Per tant si la vacuna és necessària o molt convenient per a la salut de la ciutadania, ha d’anar a carreg de l’estat (seguretat social, servei nacional de salut, etc.) Per a què volem un estat si no es fa càrrec de defensar la nostra salut? Pot ser que algú pense que la missió de l’estat és disposar de policia per a reprimir vagues que puguen perjudicar el gran capital, o reprimir les persones que vulguen independitzar-se de l’estat. Si és així, jo no vull cap estat, o si puc triar, vull un estat que no reprimisca els treballadors ni a qui vulga ser independent sinó que es dedique a protegir la salut de les ciutadanes i ciutadans, l’educació i el benestar social.
Davant el parar sorprés del doctor, com dient que ell no pot fer res al respecte i, potser, pensant que el problema sempre és de pressupostos, vaig deixar caure:
-- Amb tot el que ens roben els nostres polítics, especialment els que ara ens governen, hi hauria de sobra per a una assistència sanitària digna, investigació contra càncer i malalties rares, una educació pública digna i uns serveis socials com es mereix la ciutadania.

DEMOCRÀCIA.

Que l’actuació dels antidisturbis de l’1 d'octubre a Catalunya va ser repressora, desproporcionada i va faltar als més elementals drets humans és claríssima, a la vista de testimonis de fiar (amics íntims i familiars) i els testimonis gràfics que m’enviaven en temps real, més altres que s’han vist arreu de la xarxa i TV. A més a més, l’actuació policial era innecessària, perquè si el referèndum (que segons l’estat espanyol no era referèndum) era il·legal, no calia res més que considerar il·legal el resultat i no calia ni retirar urnes ni carregar contra qui volia votar pacíficament i amb llibertat.

 La detenció de dos líders (Jordi Sànchez i Jordi Cuixart) d’associacions defensores del dret d’autodeterminació (recordeu la Declaració Universal de Drets Humans) i els arguments de la jutgessa, converteix Espanya en un país de la Unió Europea on hi ha presos polítics.

 No sembla que ambdues coses hagen consternat els governs dels estats membres de la Unió Europea, que miren cap a un altre lloc amb el pretext que es tracta d’assumptes interns. No m’estranya gens, per dos motius. Primer: algú recorda que els països europeus es preocuparen realment de la falta de democràcia a Espanya durant el franquisme? Segon: L’ascens de l’extrema dreta arreu de països europeus, no us diu res?

Els demòcrates europeus (supose que encara en queden) han de recordar el pastor Martí Niemöller:

 “Quan els nazis varen venir pels comunistes, vaig callar perquè jo no era comunista. Quan varen venir pels socialistes, vaig callar perquè jo no era socialista. Després van venir pels sindicalistes, i vaig callar, perquè jo no era sindicalista. Després van venir pels jueus. i vaig callar, perquè jo no era jueu. Llavors van venir per mi, però no quedava ningú per a protestar”

XXVI PREMI D'HONOR VILA DE PEDREGUER

El XXVI Premi d'honor Vila de Pedreguer (2017) al mèrit cultural ha sigut concedit al Casal Jaume I. Segons l'acta del Jurat, "per la promoció i dinamització de la vida social, cultural i política del municipi. Després de divuit anys, és ja una entitat consolidada, un element referencial en el teixit associatiu de Pedreguer, que treballa desinteressadament per fomentar la cultura, la música, la paraula, l’art, el respecte pel medi ambient i el nostre patrimoni." Em considere part del Casal i conseqüentment, n'estic orgullós i desvanit del premi. Jo vaig ser quatre anys membre del Jurat i no el vaig proposar mai, precisament per això, perquè em considerava part.

... i el rei va parlar.

Anit va parlar el rei. Si algú esperava una crida al diàleg, s’ha quedat esperant. Ni tan sols una lleu insinuació que parlant s’arreglen les coses. No hi ha més camí que la llei. Immobilisme implacable. Però, perquè ens hem de moure si estem bé com estem? Més encara si els que parlen de moviment fan referència a aquesta paraula tan lletja, tabú, horrible, terrorífica, perillosa com és “república”? No sols immobilisme sinó que amb la gesticulació senyalant amb el dit, a manera de ceptre, deixava clar que el “mando y ordeno” de la seua autoritat és inqüestionable. No sols s’hereten bancals i noms, també actituds. Ja sabeu que el Decret de Nova Planta està ben vigent, segons el tribunal Constitucional.

També es va dirigir als catalans dient-los que no estan a soles. No sé a quins catalans es dirigia, supose que no als que van ser atacats per les forces de seguretat de l’estat, sinó al que supose que ell considerarà la majoria. El problema és que no volen saber qui ni quants són la majoria, cosa que se sabria amb un simple referèndum pactat.
Però per a què arriscar-se? I si després algú demana un altre referèndum per a decidir la forma de govern a Espanya? (república o monarquia).

 “ que se sienten... “

URNES

"El más noble destino de las urnas es ser rotas" (José Antonio Primo de Rivera. Discurso fundacional de Falange Española)

Senyor Iceta

El secretari general del PSC, el senyor Iceta, fa una crida al diàleg per a resoldre el problema Catalunya. I diu quin és l’objectiu del diàleg: “Conseguir un mayor autogobierno de Cataluña y un estado federal en España”. Però... Senyor Iceta, quin diàleg és aquest que abans de començar ja sabem quin ha de ser el resultat? ¿I si Catalunya no vol més autogovern sinó independència? ¿I si Espanya no vol convertir-se en estat federal? ¿Perquè tanta discussió absurda de si el poble català vol o no el referèndum, si el poble català vol o n o la independència? Facen el referèndum i sabrem quina és la realitat. Després tots acceptem democràticament i esportivament el resultat, ens donem la ma i tan amics. Quin és el problema que és inconstitucional? No era inconstitucional permetre limitar el dèficit? Es va permetre. No és inconstitucional canviar la llei del tribunal constitucional i dotar-lo de capacitat per a imposar sancions? Imposa sancions. No era inconstitucional l’amnistia fiscal? Es va fer. I no continue perquè no dispose de més espai. Per a solucionar el problema català, sols cal una cosa, senyor Iceta: voluntat política de solucionar-lo democràticament. És a dir, consultant al poble i sense el prejudici de “España una, grande y libre”