L'amor també mata (Josep Franco)

Novel·la negra (curta) de Josep Franco, en la que una prostituta es converteix en escriptora per a narrar un cas d'un inspector de policia jubilat amb qui conviu i ha compartit algun projecte empresarial fracassat. Com a característica de qualsevol novel·la negra té el seu rerefons politicosocial, i el puntet d'humor imprescindible que ací es converteix quasi en una novel·la d'humor. El relat, en primera persona --característica del gènere-- és desimbolt i té l'espontaneïtat que se li suposa a la narradora, amb les limitacions que, de vegades, l'imposen els correctors, i que ella ho adverteix amb una gràcia que sols pot tindre la mestria literària de Josep Franco. Es llegeix d'una sola tirada.

TRUMP-RAJOY-SUSANA

Em quede bocabadat de veure votants del PP espantats perquè a USA han guanyat els republicans. Rajoy és igual que Trump! Estic observant més dramatisme en l'elecció de Trump que en la de Rajoy com a candidat més votat o com la del PSOE investint a Rajoy. M'agradaria que algú m'explicara la diferència.

El fet sobre el qual cal reflexionar, és perquè americans d'origen hispà, afroamericans, musulmans, treballadors... poden votar a Trump. O si voleu, ho dic d'una altra manera: el que cal reflexionar és perquè a Espanya, la majoria de classe mitjana, destruïda pel PP, de treballadors mal pagats convertits en treballadors parats sense paga o amb paga miserable, voten al PP o al PSOE, que al cap i a la fi, ha permés el govern de Rajoy per por a la independència de Catalunya o per por al radicalisme de Podemos-IU.

I si voleu, us diré --i si no voleu, no ho escolteu, però ho diré igual-- quin és el resultat de la meua reflexió: El vot als partits de dreta, per part de les classes populars, creix directament proporcional a la moderació o dretanització dels partits d'esquerre.

Potser algun politòleg, polític, sociòleg, filòsof, teòleg, historiador o matemàtic no estiga d'acord amb això, però serà perquè de tan savis que són, miren coses tan abstractes que estan cecs i no veuen el que tenen davant dels ulls. 

P.S. El que he escrit ho haguera pogut escriure d'una manera políticament més correcta, però no ho he fet perquè no m'ha donat la gana. Val?

A Trenc d’alba (Agustí Colomer)

 Llibre de memòries, escrites per un fill, en primera persona clar, narrant la joventut de son pare, des del principi de la república fins al final de la guerra. Un jove que compagina harmònicament la seua fe cristiana, conseqüència de l’educació religiosa rebuda als salesians d’Alcoi (Patronat de la joventut obrera) i els moviments revolucionaris, a l’institut Obrer de València, on va ser militant anarquista.

Roses negres a Kosovo

Una novel·la en forma de crònica. Se suposa que els personatges que apareixen en la novel·la són ficticis. És l’única cosa per la qual podem qualificar de novel·la aquest llibre de Jesús Cortés. Però que probablement aquets noms també són reals, tot i que anaven en caravanes diferents a les que relata l’autor. Perquè tot i que siga ficció, més aviat podem parlar de crònica. Una crònica de expulsions, migracions massives amb caravanes de la mort (de fam, de sed, de metralletes de l’exercit servi, dels franctiradors de les milícies servies, de bombes de l’OTAN, caigudes on no tocava per errors tècnics, allò que es diu danys colaterals, assassinats, sofriments, tot portat a terme amb alevosia i nocturnitat. Odi i més odi. Després el sofriment dels campaments de refugiats. Aquests fets són recents, encara els guardem en la memòria, quan estan produïnt-se uns altres idèntics a Síria. Tot i que no és imprescindible, convé llegir la novel·la amb un mapa davant, a no ser que el lector conega ben bé la situació geogràfica de les ciutats de Kòsovo, Macedònia i Albània. Pel meu gust, la novel·la hauria pogut anar acompanyada d’una trama paral·lela, que fera el relat més amable, però queda clar que l’autor ha volgut fer un relat dur, real, una crònica com ja hem dit, potser per a moure consciències i no ha volgut suavitzar uns fets tan horrorosos com els que es van viure a Kòsovo.

ABSTENCIÓ PER IMPERATIU?

 Primer que res he de dir que la decisió del PSOE d’investir Rajoy amb l’abstenció, no m’ha escandalitzat (ja no), ni m’ha frustrat, ni m’ha decebut, ni m’ha sorprés. Aquest era el meu pronòstic des de fa temps, des d’abans de l’eslògan NO És NO. I no perquè siga un mag endevinador, sinó perquè qualsevol persona políticament ben informada, observant la trajectòria del PSOE hauria de saber on anava a parar. He sigut militant del PSOE després d’haver passat per Convergència socialista i PSPV, però fa molts anys que estic lluny d’ell, molt lluny i cada dia més, però els conec. He de dir també que l’actitud de Pedro Sánchez, de qui he discrepat molt, ha estat digna, lògica, honrosa i l’única possible. Qui ha estat secretari general i vol tornar-ho a ser no pot ser indisciplinat, però no podia ajudar a investir Rajoy, cosa per la qual, sols li quedava una sortida. Ben fet. M’ha alegrat que el PSC haja sigut valent i s’haja desmarcat de la disciplina del PSOE. Tant de bo --per ells i pels treballadors catalans-- que desconecten totalment. El meu respecte i admiració –per la valentia i coherència—dels socialistes que han votat no. Però considere que “abstención por imperativo”, és hipocresia, no voler-se mullar i voler fer creure que la militància de base és estúpida. Està bé això de votar la constitució per imperativo legal, però quin imperatiu legal els obliga a l’abstenció a la investidura de Rajoy, quina llei? La constitució dóna dret a cada diputat i diputada a votar en consciència, sense pressions ni imposicions. Una altra cosa és que tinguen por de perdre el lloc de treball o dit d’una manera políticament incorrecta, perdre el pessebre que concedeix la direcció del partit i al mateix temps quedar-se amb la consciència tranquil·la o quedar bé amb la militància de base. Mal fet, o esteu a un costat o a l’altre, però als dos a la vegada a més d'una estafa és una burla.

Referent als diputats al Congrés del PSOE valencià, és una llàstima que no hagen tingut la valentia dels catalans, tot i que, com sabem, el seu estatus és diferent. Però mirant la cara d’aquests diputats, no es pot esperar res més.

El gran problema del PSOE és que en els seus debats interns, xoquen, com dos trens a gran velocitat, el discurs ideològic racional i els interessos privats. Ai!

La maledicció dels Palmisano

Rafael Nadal ens presenta una novel·la de tema antibel·licista –també antifeixista-- en la qual ens mostra el sofriment de la gent d’una comarca, d‘un poble i, concretament, unes famílies –al sud d’Itàlia-- com a conseqüència de les dues guerres mundials. Comença amb un pròleg narrat en primera persona un dia d’agost del 2012, continua el cos central de la novel·la amb narrador omniscient, que transcorre des del principi de la primera guerra mundial fins al final de la segona, i un epíleg que és la continuació del pròleg i, conseqüentment, torna a la narració en primera persona, el mateix dia d’agost unes hores més tard.
El relat va guanyant interés capítol a capítol, mostrant l’horror i el sofriment, l’odi, l’amor i la solidaritat, i arriba al final a ser força emotiu. Però una genialitat de l’autor, expressada en clau simpàtica en l’epíleg –com la sal i el pebre que li faltava a un bon guisat-- deixa el lector amb un somriure a la boca.
Tot i que el poble central del relat –i els personatges i la trama central—són ficticis, la resta es desenvolupa en un entorn, llocs i fets, reals.

Pio Baroja

 Las inquietudes de Shanti Andía
La darrera setmana he tornat la vista enrere i he llegit Pio Baroja. La seua narrativa em recorda la de Josep Pla (o al revés, tant fa). No sols per l’estil realista, senzill, elegant, sinó perquè també tenen elements comuns: el coneixement de la mar –i del món que viu de la mar i en la mar—el plaer dels passejos per les muntanyes, el lèxic precís però no rebuscat, les descripcions detallistes. Més aventurer Baroja –o els seus relats—més tranquil i reflexiu Pla. A banda de l’idioma, un escriu en espanyol i l’altre en català, tot i que com a corresponsal de premsa també ho va fer en castellà. No debades Josep Pla admirava Baroja. Crec que no vaig molt errat si afirme que Baroja és un dels millors escriptors en llengua espanyola de la primera meitat del segle XX, tot i que potser la seua llengua materna era l’euskera. És curiós que els millors escriptors en llengua espanyola siguen de la perifèria o iberoamericans.“Las inquietudes de Shanti Andia” són les memòries d’un mariner aventurer. Unes aventures que no crec que tindrà res a veure amb la vida de Baroja, però ben emmarcades dins dels fets històrics dels vaixells negrers, i pirates del mar. Les descripcions del poble de l’aventurer, Lúzaro –nom fictici—del port, dels seus voltants, de la temible bravura de la mar, el drama dels naufragis, fa pensar en Donostia, la seua ciutat natal.
Després li ha tocat el torn a “Zalcaín el aventurero” també de Baroja. Aventures basades en la guerra carlina. Sense llevar-li mèrits a Baroja, el ben cert és que vaig llegir fa unes quantes setmanes una altra novel·la sobre la guerra carlina –“La filla del capità Groc” que vaig ressenyar en aquest blog—que supera la de Baroja, tant en la profunditat dramàtica, com en la incursió en els problemes socials que provoca la guerra, com en la capacitat narrativa de l’autor per a donar-li interés. Cosa que vol dir que la literatura en català té un nivell de qualitat molt elevat.