“En una conversa de café de
fa pocs dies, algú va dir que havien estat tants els escriptors al llarg de la
història que sempre seria possible trobar-ne un encara per descobrir” Aquest
text extret de “L’extensió del temps” em ve pintat. Fins ara no havia descobert
a Xulio Ricardo Trigo, amb l'agreujant que el llibre el tenia en
una prestatgeria, oblidat probablement des de feia anys.
En la descripció de Compostel·la, de la ciutat vella, caminant per les rues,
amb les seues cases i tavernes, amb la pluja persistent sobre les lloses,
recordant estades anteriors, compagina una tècnica descriptiva perfecta amb
aquella imaginació que naix d’un estat d’ànim indestriable de l’enyor que sent
per la ciutat. Sols he estat una vegada a Santiago –perdó a Compostel·la—però
si tinc oportunitat de tornar, m’enduré el llibre amb mi i llegiré
algun fragment prenent-me un vi o una cervesa Estrella de Galícia, en alguna
d’aquelles tavernes, si tinc la sort que continuen igual. Crec que
no, ja he dit que han passat massa anys.
El llibre, que no és tant una novel·la com un llibre de viatges barrejat amb
crítica literària i reflexió filosòfica i dietari, mostra els coneixements de
l’autor, que estima la literatura, especialment la poesia, catalana i també la
gallega... i els clàssics universals. Quant a les seues reflexions
més originals està aquella que diu que en la reflexió, és a dir en el pensament
especulatiu, l’art és la tercera via entre la deducció i la inducció. He
reflexionat llargament mirant de rebatre-ho, però no puc, he arribat a la
conclusió que és cert.
Maleït siga el follet que em va amagar aquest llibre! (el perdone, però, perquè
al final ben cert és allò de més val tard que mai).
Una novel·la en forma de crònica. Se suposa que els
personatges que apareixen en la novel·la són ficticis. És l’única cosa per la
qual podem qualificar de novel·la aquest llibre de Jesús Cortés. Però que
probablement aquets noms també són reals, tot i que anaven en caravanes
diferents a les que relata l’autor. Perquè tot i que siga ficció, més aviat
podem parlar de crònica. Una crònica de expulsions, migracions massives amb
caravanes de la mort (de fam, de sed, de metralletes de l’exercit servi, dels
franctiradors de les milícies servies, de bombes de l’OTAN, caigudes on no
tocava per errors tècnics, allò que es diu danys colaterals, assassinats,
sofriments, tot portat a terme amb alevosia i nocturnitat. Odi i més odi.
Després el sofriment dels campaments de refugiats. Aquests fets són recents,
encara els guardem en la memòria, quan estan produïnt-se uns altres idèntics a
Síria. Tot i que no és imprescindible, convé llegir la novel·la amb un mapa davant,
a no ser que el lector conega ben bé la situació geogràfica de les ciutats de
Kòsovo, Macedònia i Albània. Pel meu gust, la novel·la hauria pogut anar
acompanyada d’una trama paral·lela, que fera el relat més amable, però queda clar que l’autor ha volgut fer
un relat dur, real, una crònica com ja hem dit, potser per a moure consciències
i no ha volgut suavitzar uns fets tan horrorosos com els que es van viure a
Kòsovo.
Primer que res he de dir que la decisió del PSOE d’investir
Rajoy amb l’abstenció, no m’ha escandalitzat (ja no), ni m’ha frustrat, ni m’ha decebut,
ni m’ha sorprés. Aquest era el meu pronòstic des de fa temps, des d’abans
de l’eslògan NO És NO. I no perquè siga un mag endevinador, sinó
perquè qualsevol persona políticament ben informada, observant la trajectòria
del PSOE hauria de saber on anava a parar. He sigut militant del PSOE després
d’haver passat per Convergència socialista i PSPV, però fa molts anys que estic
lluny d’ell, molt lluny i cada dia més, però els conec. He de dir també que
l’actitud de Pedro Sánchez, de qui he discrepat molt, ha estat digna,
lògica, honrosa i l’única possible. Qui ha estat secretari general i vol
tornar-ho a ser no pot ser indisciplinat, però no podia ajudar a investir
Rajoy, cosa per la qual, sols li quedava una sortida. Ben fet. M’ha alegrat que
el PSC haja sigut valent i s’haja desmarcat de la disciplina del PSOE. Tant de
bo --per ells i pels treballadors catalans-- que desconecten totalment.
El meu respecte i admiració –per la valentia i coherència—dels socialistes que han
votat no. Però considere que “abstención por imperativo”, és
hipocresia, no voler-se mullar i voler fer creure que la militància de base és
estúpida. Està bé això de votar la constitució per imperativo legal,
però quin imperatiu legal els obliga a l’abstenció a la investidura de Rajoy,
quina llei? La constitució dóna dret a cada diputat i diputada a votar en consciència, sense pressions ni imposicions. Una
altra cosa és que tinguen por de perdre el lloc de treball o dit d’una
manera políticament incorrecta, perdre el pessebre que concedeix la direcció
del partit i al mateix temps quedar-se amb la consciència tranquil·la o quedar
bé amb la militància de base. Mal fet, o esteu a un costat o a l’altre, però
als dos a la vegada a més d'una estafa és una burla.
