Supersitició

Actualment no vaig al cinema tan sovint com quan era jove. Tinc una col·lecció en DVD de les millors pel·lícules, i de tant en tant en pose una. Però alguna volta vaig al cine Pessic o a les multisales, en aquest darrer cas a veure alguna novetat. Com ahir, que vaig anar a veure El Toro. Es tracta d’un triller, una pel·lícula de gàngsters, com déiem a la meua joventut. Un film dur i violent. Però el rerefons de la pel·lícula em va recordar un conte d'Oscar Wilde, El crim de Lord Arthur Savile, tot i que, un i altre tenen poc en comú. Una de les característiques dels gàngsters és que són supersticiosos i beats. La beateria no sols és una varietat de superstició, sinó que, a més a més, és una estratègia del beat per a fer veure a la societat, que és una persona pietosa, és a dir bona persona i generosa. Jo he vist, en ambdós casos, El Toro i El Crim, una crítica a la superstició, amb un toc d’humor que ens diu que fugint del que, per superstició, hom creu que passarà, es provoca el fet que es vol evitar. Una altra cosa que em recorden els gàngsters, sempre supersticiosos i beats, és l’exemple –sols és un exemple, que ningú no es done per al·ludit—d’aquell economista que imposa medalles a la marededéu miraculosa per a aconseguir que millore l’economia del seu país o de la seua empresa. 

 No puc imaginar si, a més d'economista, fóra ministre!

Mojácar, Níjar, cap de Gata.

Hui toca demanar perdó a les amistats de

facebbok i seguidors del blog, per haver-vos abandonat amb motiu d'un viatge per terres de Níjar, Almeria, cap de Gata, Mojácar, amb base a la platja d'aquest poblet tan pintoresc. Les meues amistats, sabeu que quan faig un viatge de relax, com aquest, no porte ordinador, ni tablet, ni esmarfs --no sé ni com es diu-- que em permeten entrar en el blog o en facebook. Això si, sempre porte una maquineta, ara una Nikon D5000 amb objectiu Tamron SP 17-50 F/2.8 (72 mm) Un equip modest però que compleix amb escreix amb l'objectiu de captar algunes imatges per a recordar.

El camp de Níjar no és, socialment parlant, com el va descriure Antonio Goytisolo, fa més de cinquanta anys. Però l'orografia, les paleres, piteres, espart, la terra seca, desèrtica, les muntanyes, ara albines, ara obscures, són, naturalment, les mateixes que va descriure aquell viatger. Apartat de les platges, els poblets menuts amb termes grandíssim ens parlen d'una economia depressiva, tot i que actualment ha millorat gràcies al turisme i una transformació de l'agricultura. Amb tot i això, la riquesa --en tots els llocs però allà més-- beneficia, amb diferència abismal, a una reduïda minoria. A la costa, com en la nostra, economia de serveis, gràcies al turisme. Però en la costa d'Almeria hi ha menys massificació i un major respecte pel paisatge i el medi ambient.

 Publique unes quantes fotos: Almeria, Níjar, cap de Gata, eixides de sol des de la platja de Mojácar (podia fer-les des de l'habitació de l'hotel), fetes caminant pel sender de Macenas (per penya-segats entre la mar i la muntanya) o navegant per la costa.

La metamorfosi

Vaig rebre, com un gran honor, la invitació que em va fer l’amiga Pilar Garcia per a parlar als seus alumnes de Literatura universal, sobre Franz Kafka. Vaig treure unes notes que tenia de diferents lectures del cèlebre autor i vaig preparar una xerrada. Però posteriorment, assabentat que el llibre que els alumnes tenen de lectura obligada és La metamorfosi, he decidit rellegir-lo. I com passa quasi sempre que rellegim un llibre, he fet una lectura diferent, com si llegira un altre llibre diferent del que vaig llegir fa alguns anys. Una nova experiència.
Aquesta re-lectura m’ha aportat unes idees noves, no sols complementàries de les anteriors sinó, fins i tot en certa manera, contradictòries. Tampoc ens hauria d’estranyar, Kafka és un autor ple de contradiccions. Ho és perquè la societat està plena de contradiccions, i la seua obra és, en gran part, una crítica a la societat i, conseqüentment, a les contradiccions de la societat.
La Metamorfosi expressa el sentiment de soledat que experimenta la persona que sofreix una desgràcia particular, especialment si aquesta desgràcia el converteix en diferent. Aquesta idea del conte procedeix de la primera lectura però ara he vist més coses. Fins i tot la família de la víctima l’abandona i el manté amagat, perquè si les persones del seu entorn, veïns, conciutadans, amics, se n’assabenten de la desgràcia, la mateixa família perdrà prestigi, i serà considerada una família maleïda, que ha caigut en desgràcia –ha estat castigada-- i de la que cal allunyar-se. L’individu i la mateixa família es converteixen en marginats. Aquesta és la realitat social que ens volia mostrar Kafka. Però això no és una condemna de Déu ni de l’Autoritat, ni de la Societat. La culpa de la marginació és sols de qui ha sofert la desgràcia, de qui es margina per no ser capaç d’evitar la desgràcia. Per això, finalment, la família, decideix desfer-se’n del desgraciat. Aquest plantejament apareix en altres obres de Kafka, si més no en El Castell, que és la que millor recorde per ser la darrera lectura de Kafa, abans de rellegir La metamorfosi. En El Castell, Amàlia ha ofés l’autoritat i és castigada. Però és castigada per l’Autoritat? No exactament. F.K. ens diu que el càstig va implícit en la mateixa actitud del castigat, en el seu sentiment de culpabilitat. És autocàstig. Consegüentment és el propi castigat qui s’ha de considerar no culpable i actuar com a tal, per tal que la societat el perdone.

Crec que no es tracta d’un plantejament que fa Kafka personalment per si mateix, sinó que forma part de tota una ideologia basada en l’existencialisme, el moviment filosòfic que va fundar Kierkegaard, personatge molt admirat per Franz Kafka.

La finestra alta

Llegir, de tant en tant, una novel·la negra, no sols no fa cap mal sinó que, fins i tot,  resulta força agradable. Tot i que, en el meu cas, la novel·la negra és un gènere de principi d’any –influenciat segurament per la celebració de BCNEGRA-- i del mes d’agost –potser a causa de la calitja—enguany he caigut en la temptació durant la segona quinzena de març, vés a saber perquè.

         Ara li ha tocat el torn a un clàssic, un dels clàssics per excel·lència de la negra americana, Raymond Chandler, concretament  La finestra alta. El  detectiu clàssic representa una mescla de agre-dolç  ben administrat. El seu caràcter és una mescla de paternalisme i solidaritat, de fanfarroneria i sensibilitat, de prepotència i generositat, de cinisme i d’ètica. Amb tot i això, és ben cert que la prepotència, la fanfarroneria, el fet de mostrar-se un tipus dur, no és res més que un recurs del personatge per dissimular davant de l’entorn, la realitat dels seus punts dèbils.

         Un denominador comú de tota novel·la negra és el sentit de l’humor que, això si, canvia segons l’autor i les seues circumstàncies, nacionals i històriques.

Philip Marlowe és, sense cap dubte, un model ben genuí de detectiu privat de novel·la negra, dotat amb tots els atributs més característics del gènere, capaç inclús de fer aflorar la bona fe i bondat de l’inspector de policia de torn.

Reproduïsc una frase treta del final de l’obra:

“Vaig tenir una sensació  curiosa mentre veia desaparèixer la casa, com si hagués escrit un poema que fos molt bo, l’hagués perdut i sabés que no seria capaç de recordar-lo mai més.”

La poètica de la Foradà (i 3)

Rosa Castelló Costa

Joan Castelló Palacio,
 8 anys,  autor de
"Un món ple de tot" i
 "La vida"

Carme Castelló Costa

Primer que res demane disculpes per haver interromput la sèrie, per culpa d'uns problemes tècnics. Publique unes fotos de la meua néta Carme, recitant un poema antimilitarista, una altra de la meua néta Rosa recitant el poema "Un món ple de tot", del que és autor el meu nét Joan, i  una altra del mateix Joan recitant el poema "La vida" del que també és autor, poema que reproduïsc a continuació.

La vida

La vida és companyia

felicitat, amistat i amor

però no és odi i enveja

perquè acò seria un error.

Perquè la vida és com un joc de taula

Uns van per un camí

uns altres van per l'altre.

Però el que necessita la vida és amor,

felicitat, amistat i companyia.

                                    Joan Castelló Palacio (8 anys)

Campos de Níjar

Com a activitat prèvia a un pròxim viatge a Mojácar, cabo de Gata, Níjar i comarca, he llegit Campos de Níjar de Juan Goytisolo, llibre que m’havia recomanat l‘amic Carles Mulet, i que va ser escrit a la dècada dels 50. De Goytisolo havia llegit Señas de Identidad, fa un grapat d’anys, però crec que res més.

La descripció física de poblets amb els seus carrers i cases, de serres amb la seua vegetació , camins, platges, la calor, el sol, la pols, és formidable. Però jo destacaria  la descripció humana, l’anàlisi del temperament individual i col·lectiu dels habitants de la comarca, i especialment l’anàlisi social.

Amí m’ha impactat l’anècdota del venedor de figues de pala, la seua desesperació i dignitat davant la fam i la necessitat. Les escenes de xiquets, juganers i trapelles, envoltant el foraster és una constant en les visites a poblets menuts, oblidats per tothom, on els xiquets sols tenen el carrer per jugar i on un foraster és una novetat i espectacle.

Crida l’atenció la hospitalitat de la gent de la comarca. Com sempre, la hospitalitat és patrimoni de la gent pobra i humil que viu en pobles menuts.

El llibre –un llibre de viatges però, de vegades,  amb un format novel·lesc—usa un vocabulari ric i precís, amb multitud de localismes que sembla difícil poder-los aprendre en tres dies de viatge per aquelles terres. Potser l’autor havia estat altres vegades per la part d’Almeria o altres zones rurals properes, o ha sabut fer un bon ús del diccionari (o potser jo no sóc prou intel·ligent i em sembla difícil el que realment és fàcil)

No podia faltar un personatge clau: el cacic, el senyoret a qui tots saluden llevant-se la gorra i acatxant el cap, a qui demanen favors i que és l’amo de tots les terres, cases i la majoria de bens de tot el poble. Aquell que diu que els pobres no saben tindre diners, perquè quan n’arrepleguen alguns, els gasten de seguida (Clar!) Aquesta anècdota em recorda una altra ben real, que vaig viure personalment i que contaré en una altra ocasió. Aquest personatge és afecte al règim i conta que ha comprat, amb poquets diners, tot un poblet sencer i que, quan facen la carretera de la costa, valdrà una fortuna. Conta com s’ha fet ric un amic, delegat (del Movimiento, s’entén) en poc temps de manera similar, gràcies al seu talent pels negocis. El seu origen és castellà. Se sent orgullós de pertànyer a una terra de conquistadors, al temps que menysprea els andalusos, als que qualifica de mala gent.

Sempre he cregut que el problema d’Andalusia és que la terra és propietat privada de quatre senyors feudals que no són andalusos, que menyspreen el poble andalús i que no tenen cap interès en fer res que beneficie el poble.

PLUJA I LLÀGRIMES

Ahir va ploure. Alegra veure ploure perquè portem uns anys de forta sequera. Però tots no s’alegren. Per les televisions vam veure que se suspenien algunes processons cosa que ocasionava un fort disgust a alguns confrares. “Tot l’any esperant la processó i ara l’hem de suspendre per culpa de la pluja”, es lamentava un. Jo puc entendre aquesta  tristesa. Uns altres ploraven desconsolats, miraven al cel i semblava que deien “Senyor en què t’hem ofès perquè ens impedisques adorar-te, perquè un càstig tan extremat?”

Milers de turistes de tota Europa venen a territori espanyol a setmana santa, de vacances, per a gaudir del sol i del bon oratge. Estan defraudats, un viatge tan llarg –una o dues hores d’avió, potser hores d’espera per la vaga de controladors,  moltes hores si venen en cotxe— moltes despeses i ara no trobar sol. No hi ha dret. Però poden estar tranquils, ben aviat sortirà el sol.

Les televisions també van mostrar la pluja en els campaments improvisats dels refugiats de la guerra de Síria, campaments prèviament desballestats pel vent, plens de fang per tots els llocs, la gent sense aigua pota ble, amb pocs aliments, mal vestits, fred, fam. Alguns xiquets han perdut els pares –morts per la metralla de la guerra— i no tenen casa on viure –la que tenien va ser destruïda per les bombes de la mateixa guerra--  i per si fora poc, ara pluja. Aquests no ploraven. Ja no ploraven. Potser, al contrari dels confrares.  no tenen fe. Jo crec que ja no tenen fe ni esperança, ni llàgrimes. Ja no els queda res.

A mi la pluja em va agarrar a la caseta. Havia anat a caminar però vaig tindre sort que començara a ploure quan estava prop de la caseta i vaig trobar cobert sense quasi banyar-me. Sort. Veia ploure i em sentia feliç. L’esperit s’alegra de veure ploure –si estàs a cobert—després d’una forta sequera. Aquesta aigua farà una bona saó i podré sembrar hortalissa. Estava feliç. Feliç... i avergonyit de ser europeu. Avergonyit de pertànyer a una societat que es diu civilitzada però no protegeix els civils –la majoria vells i infants—que fugen de la guerra, de la destrucció d’unes armes, d’unes bombes, que potser han fabricat els mateixos europeus. Vergonya i ganes, moltes ganes, de desballestar aquest sistema.