24.3.16

Campos de Níjar


Com a activitat prèvia a un pròxim viatge a Mojácar, cabo de Gata, Níjar i comarca, he llegit Campos de Níjar de Juan Goytisolo, llibre que m’havia recomanat l‘amic Carles Mulet, i que va ser escrit a la dècada dels 50. De Goytisolo havia llegit Señas de Identidad, fa un grapat d’anys, però crec que res més.
La descripció física de poblets amb els seus carrers i cases, de serres amb la seua vegetació , camins, platges, la calor, el sol, la pols, és formidable. Però jo destacaria  la descripció humana, l’anàlisi del temperament individual i col·lectiu dels habitants de la comarca, i especialment l’anàlisi social.
Amí m’ha impactat l’anècdota del venedor de figues de pala, la seua desesperació i dignitat davant la fam i la necessitat. Les escenes de xiquets, juganers i trapelles, envoltant el foraster és una constant en les visites a poblets menuts, oblidats per tothom, on els xiquets sols tenen el carrer per jugar i on un foraster és una novetat i espectacle.
Crida l’atenció la hospitalitat de la gent de la comarca. Com sempre, la hospitalitat és patrimoni de la gent pobra i humil que viu en pobles menuts.
El llibre –un llibre de viatges però, de vegades,  amb un format novel·lesc—usa un vocabulari ric i precís, amb multitud de localismes que sembla difícil poder-los aprendre en tres dies de viatge per aquelles terres. Potser l’autor havia estat altres vegades per la part d’Almeria o altres zones rurals properes, o ha sabut fer un bon ús del diccionari (o potser jo no sóc prou intel·ligent i em sembla difícil el que realment és fàcil)
No podia faltar un personatge clau: el cacic, el senyoret a qui tots saluden llevant-se la gorra i acatxant el cap, a qui demanen favors i que és l’amo de tots les terres, cases i la majoria de bens de tot el poble. Aquell que diu que els pobres no saben tindre diners, perquè quan n’arrepleguen alguns, els gasten de seguida (Clar!) Aquesta anècdota em recorda una altra ben real, que vaig viure personalment i que contaré en una altra ocasió. Aquest personatge és afecte al règim i conta que ha comprat, amb poquets diners, tot un poblet sencer i que, quan facen la carretera de la costa, valdrà una fortuna. Conta com s’ha fet ric un amic, delegat (del Movimiento, s’entén) en poc temps de manera similar, gràcies al seu talent pels negocis. El seu origen és castellà. Se sent orgullós de pertànyer a una terra de conquistadors, al temps que menysprea els andalusos, als que qualifica de mala gent.

Sempre he cregut que el problema d’Andalusia és que la terra és propietat privada de quatre senyors feudals que no són andalusos, que menyspreen el poble andalús i que no tenen cap interès en fer res que beneficie el poble.

22.3.16

PLUJA I LLÀGRIMES


Ahir va ploure. Alegra veure ploure perquè portem uns anys de forta sequera. Però tots no s’alegren. Per les televisions vam veure que se suspenien algunes processons cosa que ocasionava un fort disgust a alguns confrares. “Tot l’any esperant la processó i ara l’hem de suspendre per culpa de la pluja”, es lamentava un. Jo puc entendre aquesta  tristesa. Uns altres ploraven desconsolats, miraven al cel i semblava que deien “Senyor en què t’hem ofès perquè ens impedisques adorar-te, perquè un càstig tan extremat?”
Milers de turistes de tota Europa venen a territori espanyol a setmana santa, de vacances, per a gaudir del sol i del bon oratge. Estan defraudats, un viatge tan llarg –una o dues hores d’avió, potser hores d’espera per la vaga de controladors,  moltes hores si venen en cotxe— moltes despeses i ara no trobar sol. No hi ha dret. Però poden estar tranquils, ben aviat sortirà el sol.
Les televisions també van mostrar la pluja en els campaments improvisats dels refugiats de la guerra de Síria, campaments prèviament desballestats pel vent, plens de fang per tots els llocs, la gent sense aigua pota ble, amb pocs aliments, mal vestits, fred, fam. Alguns xiquets han perdut els pares –morts per la metralla de la guerra— i no tenen casa on viure –la que tenien va ser destruïda per les bombes de la mateixa guerra--  i per si fora poc, ara pluja. Aquests no ploraven. Ja no ploraven. Potser, al contrari dels confrares.  no tenen fe. Jo crec que ja no tenen fe ni esperança, ni llàgrimes. Ja no els queda res.

A mi la pluja em va agarrar a la caseta. Havia anat a caminar però vaig tindre sort que començara a ploure quan estava prop de la caseta i vaig trobar cobert sense quasi banyar-me. Sort. Veia ploure i em sentia feliç. L’esperit s’alegra de veure ploure –si estàs a cobert—després d’una forta sequera. Aquesta aigua farà una bona saó i podré sembrar hortalissa. Estava feliç. Feliç... i avergonyit de ser europeu. Avergonyit de pertànyer a una societat que es diu civilitzada però no protegeix els civils –la majoria vells i infants—que fugen de la guerra, de la destrucció d’unes armes, d’unes bombes, que potser han fabricat els mateixos europeus. Vergonya i ganes, moltes ganes, de desballestar aquest sistema.

16.3.16

La poètica de la Forad'a (2)


Com ho havia promés, i en espera que me'n passen uns altres (que publicaré en una pròxima tercera entrega), avance un poema satíric recitat després del dinar, durant el café, en una de les taules. Aprofitant, això si, que estem en falles.



"Santa i màrtir"
Santa Rita del grandíssim poder
Magna reina del caloret faller
Excelsa princesa del gin tònic
Memorable comtessa del Vuiton
Tu que has lluït el ferrari roig
Pel circuit urbà de fórmula,
Tu que, amb lluminosa resplendor,
Momos i el Corpus has eclipsat,
Que amb tan gràcils peus has trepitjat
El balcó faller de l’ajuntament
botant i cantant, tota ufana,
Fent burla tan cruel com insolent
de les pobres víctimes del metro.
Que el Cabanyal enderrocaves
Sens pietat a persones ni art.
Màrtir de la justa intifalla:
On ets ara, venerada santa?
Els valencians, amb el nostre amor
Una cançó et volem dedicar:
tots a una veu valencians cantem.

Rita (a) Picassent!, Rita (a) Picassent!
(El iaio intifaller)

8.3.16

IV EXCURSIÓ POÈTICA A LA FORADÀ

Cntrallum: Xavier Richart al tabalaet i
 Cristina Martí a la dolçaina
La IV edició de l'excursió poètica a la Foradà ha superat totes les expectatives. Al recital de poemes que es fa durant el trajecte (un dels objectius), al plaer de caminar per la muntanya gaudint d'un paisatge tan encisador, a l'esmorzar amb cava (un clàssic d'aquesta excursió, però no habitual en les excursions per muntanya), a la dolçaina i tabalet interpretant emotivament la Muixeranga al reser de la Foradà i amb la Mediterrània de fons (una altra constant), enguany hi ha hagut algunes sorpreses. 
Grup de Danses Pedreguer
 (mostra d'activitats tradicionsals)
Grup de Danses de Pedreguer: la dansà





G.D.P. (Júlia Costa fent llata)
Grup de Danses Pedreguer




Trobar-te amb un grup de danses (una representació del Grup de Danses Pedreguer), actuant amb vestits del segle XVIII, a la carena de la muntanya i, quasi al capdamunt, a la cova de la Mora ser rebuts no sols amb l'obsequi dels saborosos i nutritius dàtils, com tots els anys, sinó a més a més, amb la mora ballant el ball dels set vels dins de la cova il·luminada per veles, han convertit aquesta excursió lúdica, esportiva i cultural en una activitat única i singular, capaç de commoure l'esperit més exigent. 
Maite interpretant el ball de la mora
(Foto Teresa Castelló)


Enguany  hom ha arribat a tocar el cel. Ja no podem esperar ni imaginar res més en una excursió de muntanya. Què es farà l'any vinent? Això ja no es pot superar. Publique algunes fotos i, pròximament, la segona part amb alguns dels poemes recitats, acompanyats també de les respectives fotos.
Xavier Richart i Cristina Martí a la dolçana a 2 veus.
interpretant la Muixeranga,
acompanyats per Paco Avellà al tabalet..

Participants en l'excursió poètica a la Fradà.



Un 10 Cum Laude per l'organització i els grups articipants. Enhorabona.

29.2.16

L'Europa d'Ausiàs March

L'Europa d'Ausiàs March "art ,cultura, pensament", de Ximo Company,  és un estudi de l'Europa de l'Edat Mitjana amb l'art, la cultura i el pensament, com a testimoni. I sempre fent referència al poeta valencià, com si es tractara d'un nexe d'unió de l'art, la cultura i el pensament del seu temps. L'autor recopila opinions de prestigiosos historiadors   de l'art     --"la història de l'art és la història dels artistes"-- a partir de les quals ens explica com era Europa, i què tenien en comú tots els europeus. Si l'art de l'Edat Mitjana, fins i tot el del Renaixement, és quasi exclusivament religiós és, naturalment, perquè el cristianisme ha imperat a Europa, especialment en l'Edat Mitjana i, en gran mesura, ha conformat la manera de ser dels europeus actuals. Europa és el cristianisme: els dogmes, la por a l'infern però també el plaer de viure, el plaer del pecat. Tot i que el fet de pecar  creava    --hi ha moltes proves en Ausiàs-- mala consciència i por, un gran temor, al Judici Final i la condemna eterna a l'infern. Fins i tot en el Renaixement aquest tema de l'apocalipsi, l'àngel exterminador, el Judici Final,  l'infern està molt present, tot i que també, en aquella època, apareixen mostres d'art profà i laic en els palaus de petits estats italians, amb pintures de tema com "La font de la vida" el "Jardí de Venus", representant la luxúria,  i altres.
El cristianisme, com les altres religions es fonamenta amb la fugacitat de la vida, la inevitabilitat i proximitat de la mort. Tot això s'usa com una crida a la resignació front al sofriment i el dolor terrenal --resignació que quasi sempre afavoreix i beneficia a la classe dominant-- a la paciència i acatament del sistema. L'església imposa a la societat el seu sistema piramidal i jeràrquic: els nobles, que defensen l'ordre amb les armes, els clericals (que són la cultura, la classe pensant, els qui ordenen el camí correcte) i el poble, camperols i artesans. El poble ha de donar de menjar, amb el seu treball, a tots els altres i es queda amb la menor part, patint fam. Però dins de cada classe també existeix l'estructura piramidal i jeràrquica. Poc ha canviat Europa des d'aleshores.
Però Europa ha tingut i té una altra particularitat: el principi del dubte metòdic que tant ha caracteritzat la idiosincràsia dels europeus junt amb el sentit de la raó i la llibertat. La Inquisició, tot i ser un instrument dràstic i cruel de la repressió, que va nàixer a la Edat Mitjana i que ha estat vigent fins gran part de l'Edat Moderna, ve a demostrar la força d'aquest esperit dels europeus del lliure pensament. Sense aquest esperit, al poder constitut no li haguera calgut la Inquisició.
El llibre parla també de Renaixement, època en la que els pintors --i escultors, arquitectes-- passen de ser considerats artesans a artistes; La pintura i l'escultura en l'Edat Mitjana no pretenien tindre prioritàriament un valor estètic, sinó pedagògic  i ideològic. Amb tot i això, la bellesa és una prova de la bondat. Sols a partir del Renaixement hom li concediran un valor artístic, i el destinatari passarà en gran part de ser Déu a ser el Rei o Senyor.
Aquesta obra me n'ha recordat una altra: "Una certa idea d'Europa" de George Stainer, que vaig llegir fa anys, però de la que no trobe notes ni el llibre.  Crec que algú me'l va deixar. Intentaré rellegir-lo per a comprovar quines opinions convergents o divergents n'hi ha entre els dos. Això si que és segur, els dos força interessants.


8.2.16

ARA ÉS L'HORA

El Partit Popular (PPCV) vol re-fundar-se. Després de tantíssims casos --aïllats, diuen--  de multi-corrupció a gran escala a tots els nivells polítics. No entrega les armes i es dissol, sinó que pretén  re-fundar-se. Supose que es racta de canviar un poc la imatge, canviar cares, per a que tot continue igual. No sé si els sortirà bé. Diuen que ha augmentat la nòmina d'afiliats en 1.000. Amb tot i això crec que ara és l'hora de la dreta valenciana i valencianista --no em referisc a l'espanyolista pseudo-valencianista, sinó la valencianista-- hora de fer acte de presència com a partit liberal o conservador o demòcrata cristià, o tot junt, i erigir-se com a portaveu dels interessos del capital valencià (supose que encara en quedarà) No hi ha successors de l'antiga Unió Democràtica del P.V., o del P.N.Valencià.? O continuen tenint por de presentar-se sols i continúen reclamant, com han fet històricament,  la "unitat nacional" amb un únic partit transversal, superador del concepte de lluita de classes, que aglutine dreta i esquerre, Un partit amb gent de dretes i d'esquerre, no satisfà la gent de dretes ni tampoc majoritàriament la gent d'esquerres. Ja sé que per a molts el concepte de lluita de classes està desfasat i antiquat, però la dreta sociològica valenciana, l'espai ideològic que deixa el PP --partit que hauria de desaparèixer per bé de la dignitat dels valencians-- no vol votar un partit que aglutine dreta i esquerre, vol votar un partit que es diga de centre però que siga de dretes. Retire això de dretes, que sona malament. Vol un partit que defense l'educació privada i religiosa, la sanitat privada, la religió com assignatura a l'escola pública, la moral i bones costum cristianes, i sobretot la des-regularització d’obligacions laborals i financeres, és a dir, els interessos de les classe dominant, els amos dels diners per a entendre'ns.
Aquest espai del PPCV sols podrà ocupar-lo un partit valencianista com els antics  UDPV o PNV. Res de bromes de tots junts per a salvar la Pàtria, per favor. Mireu de salvar la Pàtria tot sols i  deixeu que els altres miren de salvar la gent que conforma la seua pàtria. No em mou cap interès per cap dreta, ho propose perquè crec que és una qüestió d'higiene col·lectiva. Alguns amics de dreta --perdoneu el qualificatiu doncs l’use amb el major respecte-- em diuen que hi ha corrupció a tots els llocs, mira Andalusia. Si és cert, però amics, jo no sóc andalús, que decidisquen ells què els convé, jo sóc valencià i tinc vergonya aliena de l'actual dreta valenciana, és a dir, de les persones de dretes valencianes.  Ànim!

1.2.16

Una altra alternativa.

Leguina, Corcuera, Felipe Gonzàlez, Guerra ("el que se mueve no sale en la foto") Bono i altres ex alts càrrecs, quan dirigien el PSOE es van oposar sempre a la possibilitat que es crearen  corrents d'opinió organitzades  dins del seu partit. Ara que no manen de l'aparell orgànic del partit, creen una germandat per a pressionar a l'Executiva, al Comité Federal i la militància per a evitar un pacte amb Podemos, que impediria un govern del PP. El mateix PP que ha portat la fallida tècnica a la Generalitat Valenciana i que té imputat --com a cas aïllat, clar!-- a tota la cúpula del PPCV i càrrecs institucionals, amb ramificacions que arriben a Mallorca, a altres comunitats autònomes i a la cúpula nacional del PP (citem Bàrcenas i R.Rato i la mateixa seu del PP pagada amb diners negres, com a botó de mostra). Aquest PP que els de la Germandat volen recolzar perquè governe Espanya, és el mateix que ha fet les reformes laborals més dràstiques contra les classes treballadores, acompanyats de retalls en serveis socials, educació pública, sanitat pública i altres sectors que, antigament, eren sagrats per al PSOE. Naturalment, per a aconseguir-ho no els dol agermanar-se amb polítics de tant elevat prestigi en política social com Aznar, Aceves, Zaplana i altres de trista memòria. Cal dir, a favor seu, que ho fan per a salvar la Patria i la Democràcia, és a dir salvar  l'Ibex 35 i el seu entorn bursàtil. I de rebot salvar els treballadors, perquè ¿què seria dels treballadors, sense el gran capital multinacional? Després del fracàs electoral de PyD i després C's  calia trobar una alternativa. Com es dirà el nou partit?